El 2007 el govern de ZP va aprovar la primera Llei de Memòria Històrica, “per la que es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura”, com diu en el seu títol.
Després de la derogació de facto d’aquesta llei pel govern de Rajoy que no va assignar ni un euro per la seva aplicació, el govern de Sánchez ha proposat una nova llei, de la Memòria Democràtica, amb la que pretenen “tancar un deute de la democràcia espanyola amb el seu passat i fomentar un discurs comú basat en la defensa de la pau, el pluralisme i s’amplien els drets humans i llibertats constitucionals”, en la seva presentació pel ministeri de Presidència del Govern espanyol.
El principal escull, la llei d’amnistia
“La vigent Constitució es va fonamentar en un ampli compromís social i polític per la superació de les greus i profundes ferides que havia patit la societat espanyola durant la guerra i els quaranta anys de dictadura franquista”, diu l’avantprojecte de la llei de Memòria Democràtica.
Aquell compromís es va concretar, abans de l’aprovació de la Constitució, en una llei per la qual s’oblidaven tots els delictes comesos pels responsables del règim, no només per la repressió sinó per l’enriquiment de poderoses famílies que arriba fins al dia d’avui. La fortuna del 60% dels càrrecs de l’IBEX tenen el seu origen no exclusivament d’aquestes famílies, sinó que són ells en persona, com l’exministre del primer govern després de la mort de Franco, Villar Mie o l’exministre de la Governació/Interior, Martin Villa, al que el PSOE/PP/VOX protegeixen d’haver de declarar en el parlament.
La llei d’Amnistia és com la qualifiquen des del Comitè sobre Desaparicions Forçoses de l’ONU, “un obstacle” per investigar els crims del franquisme, ja que amb ella s’enterra legalment “un passat trist”. Així, qualsevol investigació judicial per crims del franquisme com la querella d’Argentina, es troben sempre amb la mateixa contestació dels jutges espanyols: estan protegits per la llei d’Amnistia.
Anar fins al fons de la tasca pendent de “reparació i justícia” passa, per tant, per fer desaparèixer aquest escull: en l’Estat Espanyol els únics que van oblidar van ser les forces polítiques de l’esquerra que van pactar la Transició.
<<Volem tancar una etapa, volem obrir una altra. Nosaltres, precisament els comunistes, que tantes ferides tenim, que tant hem patit, hem enterrat als nostres morts i als nostres rancors>>. (Marcelina Camacho. PCE)
En aquest esperit “reconciliador” es recolza ara el PP per defensar una “llei de concòrdia” el contingut de la qual, es resisteix a desvelar; deixant nu el que va significar realment la política del PSOE i del PP en la Transició, l’aval perquè els responsables del franquisme continuessin sent els administradors del nou règim des de les institucions, amb alguns canvis cosmètics com el TOP, transmutat en l’Audiència Nacional.
Els grans oblidats: la repressió en la Transició
La Llei de la Memòria Històrica i/o Democràtica no té en compte aquell llarg procés que coneixem com a “transició”, que no va ser ni pacífic ni democràtic; sinó un període convuls de grans lluites obreres, estudiantils i populars que van forçar a l’aparell del franquisme a anar molt més enllà del que pretenien; les llibertats democràtiques es van conquistar “amb sang, suor i llàgrimes”. Des de la mort de Franco, el 1975, fins al govern de Felipe González, el 1982, 188 persones van morir per “violència política d’origen institucional”. Només en el 1977 la policia va carregar contra 788 manifestacions a Espanya, el 76% del total, aquestes van provocar centenars de ferits, contusionats i detinguts.
A tots aquests represaliats no se’ls reconeix el “títol” de víctimes del franquisme, perquè se suposa que la dictadura havia mort amb el dictador. Que els seus successors vinguessin de les entranyes del règim, des del rei fins al president Suàrez, sembla que no té res a veure. En realitat la llei de Memòria Democràtica busca blanquejar el que després es convertiria en la Constitució del 78.
“Víctimes” o antifranquistes
De la mateixa manera que utilitzen l’holocaust com a llosa per ocultar el que realment va passar en la II Guerra Mundial, l’antifeixisme que va ser el sant i senya de la lluita de milions de persones en aquell període, el concepte “víctimes” del franquisme i el postfranquisme pretén ocultar el fet polític: la lluita contra la dictadura del franquisme.
Els morts, detinguts, desapareguts, no hi van ser per una especial maldat d’un senyor, el general Franco, sinó conseqüència d’una política reaccionària, feixista, dissenyada, fomentada i finançada pel gran capital: aquell que continua asseient-se en l’IBEX 35. NO! no són “víctimes” passives, són lluitadors/es, militants antifranquistes, organitzats en partits, sindicats, AAVV i culturals, etc., que van donar la seva vida per conquistar les llibertats democràtiques, i molts d’ells, pel socialisme (no aquella porcaria que diuen “socialisme” del PSOE).
És un insult tractar-los de “víctimes”, doncs, de nou, es blanqueja el que va passar durant els quaranta anys de dictadura i en la Transició. El millor homenatge que se’ls pot fer és reivindicar els objectius de la seva lluita, i que no són, ni de ben lluny, una democràcia administrada per les institucions monàrquiques i els partits del règim (PP, PSOE, VOX); sinó per la república i el socialisme.
Com cantava als anys 80 Lluís Llach: “No era això, companys, no era això”
COMPANYS, NO ÉS AIXÒ
No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això.
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
