Declaració de Corriente Roja davant els resultats electorals
El resultat electoral exigeix, com no pot ser d’una altra manera, una anàlisi en profunditat que requereix el seu temps. En una primera avaluació, la derrota política del partit del Govern no pot significar per a la classe treballadora i el poble més que una bona notícia. Ha estat l’expressió en el terreny electoral del que tantes vegades hem reclamat des dels carrers: Què se’n vagin! Feliçment, aquesta vegada les retallades les ha sofert Rajoy en la seva pròpia carn, perdent més de 3,6 milions de vots i 63 diputats.
Igualment ha sortit malparat el PSOE, l’altra pota del règim, que va perdre 1,44 milions de vots i 20 diputats, obtenint els seus pitjors resultats des de la Transició. Quant a Ciutadans, aquesta còpia transgènica del PP amb aparença de novetat, no solament va quedar molt per sota de les seves expectatives sinó que allí on la seva pujada havia estat més espectacular, Catalunya, és on ha sofert la seva derrota més sagnant, quedant com a cinquena força, amb els mateixos diputats que el PP. També el partit d’Artur Mas, ara amb sigles noves, ha patit una enorme garrotada, perdent gairebé mig milió de vots i 8 diputats i quedant per darrere d’Esquerra Republicana.
Un parlament marcat per la incertesa
Els resultats deixen un parlament marcat per la incertesa cara a la formació del nou govern, i això és, al nostre judici, el millor del resultat electoral. Qualsevol de les fórmules que apliquin per formar-lo els donarà com resultat un Executiu més feble i inestable i serà més fàcil lluitar contra els seus plans. Perquè sigui quin sigui el govern que acabin investint, serà un govern sotmès a la Troica, al servei d’aplicar els plans econòmics de Brussel·les i Berlín i de preservar la substància de l’actual règim polític
Els qui diuen, com els dirigents de Podem, que “ha nascut una nova Espanya” passen per alt que lo nou i lo vell perviuen. Les eleccions s’han dirimit, de fet, entre els quatre partits que el règim i els seus valedors dels grans mitjans de comunicació han decidit que havien de copar l’escenari mediàtic. Han fet de les eleccions un circ mediàtic més semblat a un càsting televisiu que a uns comicis.
Molts dels qui ocupen els escons li ho han d’agrair a una llei electoral preconstitucional de finals del franquisme, destinada a desnaturalitzar el valor dels vots segons la seva procedència. Valgui com a exemple que PSOE i PP han obtingut dos escons cadascun per circumscripcions com Sòria o Melilla, al mòdic “preu” de 24.000 vots el parell de diputats. Unitat Popular va quedar només amb dos diputats després d’obtenir 923.105 vots. Aquesta és la “democràcia”: per a uns, 12.280 vots per diputat, per altres 461.500. El PP aconsegueix un escó cada 58.600 vots i a UP li costa 461.552.
La nostra campanya
Corriente Roja vam ser part de l’impuls i la conformació de Sindicalistes per la Unitat Popular i des d’aquest espai hem participat en les llistes de UP. Qui ens presentem defensant una sortida obrera a la crisi; qui, lluny de cap show mediàtic, parlem de mesures per lluitar pel Pa, Treball, Sostre i Llibertats democràtiques; qui creiem que les eleccions són un mitjà per defensar un programa de lluita i organitzar el millor de l’activisme obrer i popular en defensa d’aquest programa, el resultat d’aquesta batalla no ho mesurem únicament en vots i escons, encara que ens hagués agradat treure’n molt més. Sabíem lo complicat que és ficar-se en un joc de tafurs amb les cartes marcades.
Vam fer la campanya a les empreses, als barris populars i a les universitats, amb candidates i candidats que són fidel reflex de la lluita quotidiana de la classe obrera i dels oprimits, gent pegada a les lluites contra els EROs, les privatitzacions, per la remunicipalització dels serveis públics o per la llibertat dels presos com Alfon. Des d’aquí les nostres felicitacions a tots els companys i companyes as que han format part d’aquesta batalla.
Hi ha aquells que fan els comptes dient: “Si Podemos i UP haguessin anat junts, avui seríem la segona força” i, no sense cinisme, carreguen contra la candidatura d’UP la responsabilitat d’aquesta “divisió”. Però si tal unitat no va ser possible va ser, en primer lloc, per la negativa de la direcció de Podemos ni tan sols a discutir-ho. I, en segon lloc, perquè per als dirigents de Podemos el programa era i és quelcom irrellevant, un cúmul d’eslògans, de “significants buits”. Per a nosaltres, però, tal com va assenyalar Sindicalistas per la Unitat Popular, el programa és el que dóna contingut real al canvi pel qual lluitem, és un “contracte social”, un compromís ferm amb els treballadors/as i el poble i no promeses electorals que se les porta el vent.
No podem dipositar confiança en cap govern que pugui sorgir d’aquests vells i nous partits
Ara entrem en dies de càbales i negociacions per conformar govern, àrdua tasca. I ja comencen els cants de sirena de “unitat de l’esquerra” i “unitat de la dreta” I els que s’amuntegaven al “centre” durant la campanya ara parlen d’esquerra i dreta per defensar els pactes de governabilitat. Les paraules buides, els “significants buits”, tornen a ser l’arma política de tots ells.
Nosaltres, per contra, vam seguir parlant del que parlem abans i durant les eleccions: que no ens serveix cap govern que no derogui les reformes laborals; que no pari en sec els desnonaments, que no garanteixi que cap família es queda sense menjar. Que no volem cap govern de retallades; no acceptem governs que ens robin la sanitat i l’educació pública; no transigim amb governs que en nom de la “unitat d’Espanya” neguin als catalans el seu legítim dret a decidir el seu futur de manera sobirana. No volem lacais de la Troica, siguin vells o nous.
Per això no podem dipositar confiança en cap govern que pugui sorgir d’aquests vells i nous partits. Hi haurà qui pensi que el suport a un acord PSOE-Podemos és el més “pràctic” per obrir camí al “canvi”, però el pa, el treball i el sostre exigeixen molt més que il·lusions, exigeixen realitats.
A aquells que van votar a Podemos, com no pot ser d’una altra manera, el nostre respecte per la seva decisió, però no compartim les seves il·lusions. I ho diem perquè ja vam passar pel calvari de les falses il·lusions en 1982 amb Felipe González i perquè ja estem veient al poble grec passar per un altre calvari amb Tsipras. I també estem veient que els nous governs municipals segueixen sense enfrontar a les empreses constructores que acampen als ajuntaments i converteixen en “suggeriments” compromisos fonamentals dels seus programes electorals .
Les candidatures de confluència vinculades a Podem han obtingut un gran resultat a les nacionalitats històriques i al País Valencià. Aquest resultat va associat a la reculada del PSOE i a la lamentable negativa de la CUP a presentar candidatura, així com, a Euskal Herria, al desencantament amb un EH-Bildu institucionalitzat que ha deixat en mans de Podemos demandes com la del dret a decidir o el reagrupament dels presos.
Les càbales per a la conformació del nou govern
Els diferents partits han començat les càbales i contactes per a formar nou govern. Els dirigents de Podemos han llançat ja una proposta de “cinc línies vermelles” sobre la base de les quals donarien suport a un govern del PSOE, és a dir, un govern de la “casta”, sotmès als dictats de la Troica, que ha governat durant dècades i és corresponsable de la catàstrofe social que estem vivint milions de treballadors i treballadores. Els mateixos que fa escassos dies criticaven amb justa raó Ciutadans per haver sostingut al “govern dels EROs” a Andalusia, proposen ara el mateix per a tot l’estat. Crida l’atenció que entre les cinc línies vermelles no figurin ni la derogació de les reformes laborals ni de l’article 135 de la Constitució, que estableix com a primera obligació de l’Estat pagar el deute als banquers. La mesura més radical, el referèndum a Catalunya, per ser sincera i efectiva requeriria reconèixer-la com una decisió unilateral de Catalunya i no subordinar-la a les majories de 2/3 al Congrés i al Senat, en el qual, per cert, el PP té majoria absoluta.
Corriente Roja hem participat a les llistes d’Unitat Popular sobre la base del programa i l’acord amb Sindicalistes per la Unitat Popular. Sabem, com vam dir abans i durant la campanya, que ara ens tocaria seguir fent el de sempre: encoratjar, impulsar i recolzar la lluita del poble treballador, perquè aquest és l’únic camí que pot garantir un canvi real. Pensem que encara que solament siguin dos els diputats que ha obtingut UP, si estan al servei de posar veu a la lluita obrera i popular, d’utilitzar la seva presència en les institucions per convertir-la en una tribuna de la batalla pel pa, el treball, el sostre i les llibertats, poden ser una potència.
Però si aquesta presència parlamentària es posa al servei de “garantir la governabilitat” del país, per formar un “govern d’esquerres” PSOE-Podem, en nom d’un “front anti-PP”, oblidant tot el que s’ha dit i fet durant la campanya electoral, serà paper mullat i s’acabarà donant la raó a aquells que opinaven que s’havia d’haver renunciat a la lluita per un programa i a la presentació de la candidatura i que calia haver-se integrat en Podem al preu que fos.
Als companys i companyes de Sindicalistes per la Unitat Popular, dir-los que ha estat un plaer compartir amb ells aquesta lluita i que el resultat final no ens fa qüestionar-nos el més mínim ni el programa ni la batalla que hem donat per ell. Per això avui la nostra posició és inequívoca: cap suport d’UP a qualsevol de les formules de govern, perquè qualsevol govern que sorgeixi de l’actual aritmètica parlamentària no serà més que un govern al servei de la Troica i propatronal.
Ara toca seguir colpejant junts en les lluites. A això seguim plenament disposats.
Comissió Executiva
Madrid, 22 de desembre de 2015