Per entendre d’on ve Corrent Roig ens hem de remuntar a l’any 1976, quan un sector de militants de la Lliga Comunista (LC), són guanyats políticament per membres del PST argentí, el principal dirigent del qual era Nahuel Moreno. Després d’agrupar-se inicialment com a Lliga Socialista Revolucionària, i més tard al voltant de la revista La Razón Socialista, juntament amb militants en ruptura amb el PSOE, el grup resol la seva incorporació a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR).
El PST: un partit al servei de les lluites
L’experiència, malauradament, només va durar uns mesos ja que es va veure truncada per la profunda divisió amb la direcció de la LCR i de la majoria del Secretariat Unificat de la IV Internacional al voltant de la revolució nicaragüenca. A l’octubre de 1979, finalment, es crea el PST.
El PST era producte de l’esforç militant d’un nucli trotskista que havia combatut per les posicions del marxisme revolucionari representants de la fracció bolxevic de la Quarta Internacional. Va néixer per agrupar a la millor joventut i classe obrera en front de la traïció del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el Partit Comunista Espanyol (PCE) que havia lligat el moviment obrer i dels pobles al carro de la política burgesa i a la Monarquia.
El PST es va presentar a diverses Eleccions Generals arribant a obtenir 103.000 vots el 1982, 77.000 vots el 1986 i 81.000 vots el 1989. Des del 1985, va ser la secció espanyola de la Lliga Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional (LIT-ci). Una Internacional amb un programa revolucionari i socialista, el projecte polític de la qual era i és la reconstrucció de la IV Internacional fundada per Trotski el 1938. A les Eleccions Europees de l’any 1987, el PST va aconseguir més de 77.000 vots, però tot i ser un dels partits de la esquerra revolucionària espanyola amb millors resultats electorals, la seva estratègia electoral sempre va estar al servei de les lluites obreres i socials i la de construir un partit revolucionari.
La història del PST està tenyida per una de les pàgines més fosques de la Transició: el brutal assassinat de la líder estudiantil i militant del Partit Socialista dels Treballadors Yolanda González, segrestada i assassinada a Madrid l’1 de febrer del 1980 per membres d’ultradreta. El seu assassí, Emilio Hellín Moro, militant de Força Nova, va ser condemnat a 43 anys de presó el 1983. El 1987, aprofitant un permís carcerari, va fugir al Paraguai on va ser protegit pel dictador Stroessner, per al qual va treballar fins que va ser detingut el 1990 per la Interpol i extradit a Espanya. Sis anys després, surt de presó i torna a treballar al servei de la policia espanyola com a assessor d’espionatge i tècniques de rastreig informàtic fins al 2011.
Anys 90: un esforç per preservar el llegat del marxisme revolucionari
El 1993, la majoria del PST va abandonar el trotskisme, i la minoria es va fusionar amb el Grup per la Construcció d’un Partit Obrer Revolucionari (GPOR), amb el qual ja havien participat com a coalició a les Eleccions Europees. Així, el 1994 es va crear el Partit Revolucionari dels Treballadors (PRT), que va continuar sent secció de la LIT-ci. El PRT va participar per primera vegada a les Eleccions de 1996, aconseguint ser la candidatura de l’esquerra revolucionària més votada.
El 1998 el PRT s’incorpora a Esquerra Unida, cosa que provoca que al seu Congrés de 1999 s’enfrontin dues posicions, una oficial i una altra que fundaria una nova experiència: Lluita Internacionalista (LI). Al principi van romandre a la mateixa Internacional però la decisió dels membres de la segona de concórrer per separat a les eleccions municipals d’aquell any va conduir a la seva expulsió de la LIT-ci. El 2001 el PRT va emprendre un procés d’acostament a Izquierda Revolucionaria (IR), que va culminar amb la fusió d’ambdues organitzacions a PRT-IR.
De corrent intern a organització estatal independent
Corrent Roig va sorgir el 2002 com a corrent intern d’Izquierda Unida (IU), organitzat al voltant de militants del PCE encapçalats per Ángeles Maestro i com a resposta a la dretanització progressiva d’aquesta, agrupant sectors diversos entre els quals es trobava el Partit Revolucionari dels Treballadors-Esquerra Revolucionària (PRT-IR), que formem part de Corrent Roja des de la seva fundació.
Dos anys més tard, Corrent Roig abandona IU, sota el lideratge d’Ángeles Maestro, davant la «degeneració irreversible, la renúncia a ocupar l’espai de l’esquerra de veritat i l’aspiració a donar estabilitat política al Govern del PSOE» d’IU. El 26 de juny del 2005, després de la celebració del XVII Congrés del PCE, la majoria dels membres de Corrent Roig van decidir també abandonar el PCE, després de veure rebutjada la possibilitat d’obrir un debat intern sobre la necessitat que el PCE sortís d’IU per abordar la seva pròpia refundació.
És així com a partir d’aquell moment, es constitueix Corrent Roig com a organització estatal independent, trencant amb l’electoralisme i amb l’adaptació al règim monàrquic, amb la intenció de convertir-se en un element motor d’un bloc anticapitalista de l’activisme obrer i juvenil, per fer front a l’enorme repte de la reconstrucció de l’esquerra revolucionària a l’Estat espanyol. Tot i estar conformada per militants que procedíem de tradicions diferents i amb diferències polítiques importants, vam ser capaços d’avançar, recolzant-nos sempre en la discussió més àmplia i presa democràtica de decisions aplicant el mètode de la democràcia obrera.
Els punts forts en què CR es recolzava eren la independència de classe, la tasca d’organitzar l’oposició d’esquerra al govern de Zapatero, el compromís d’impulsar i donar suport activament a les mobilitzacions que hi havia en curs i l’organització des de baix, sense repartiments de la direcció entre cúpules.
El 2007 es va escindir un petit sector anomenat Comunistes 3. A les Eleccions Europees de 2009 i juntament amb diverses organitzacions independentistes i anticapitalistes, (incloent-hi el suport extern de l’esquerra abertzale), es va conformar la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els pobles, encapçalada pel dramaturg Alfonso Sastre, que va obtenir 178.121 vots. Va ser la setena força més votada, encara que lamentablement no va ser suficient per aconseguir representació a causa de la tramposa Llei Electoral.
A les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, va formar part de “Des de Baix”, una candidatura unitària formada per Revolta Global, Corrent Roig, Lluita Internacionalista i ex-militants crítics d’ICV-EUiA.
El paper de CR en el procés de reorganització política, sindical i social
Des del seu naixement Corrent Roig, primer com a corrent intern d’IU, després com a organització independent, ha estat part de les principals batalles polítiques i sindicals. És innegable el paper actiu i d’avantguarda que ha jugat en el procés de reorganització sindical contra la burocràcia, en les mobilitzacions obreres i estudiantils, en la lluita pels drets de les nacionalitats oprimides, en la batalla contra les intervencions imperialistes…
En aquests anys, lluny del sectarisme i l’autoproclamació, Corrent Roig no va parat en l’afany d’impulsar al màxim la unitat d’acció en tots els terrenys. Aquestes batalles i aquest camí polític, ens va anar fent madurar. El que la realitat ens va donar va ser, d’una banda, que es plasmessin acords d’unitat d’acció amb altres organitzacions i col·lectius i, de l’altra, un enfortiment d’un perfil polític i programàtic, propi de Corrent Roig.
El 2011 es va produir un dels fenòmens més importants a l’Estat espanyol, com a expressió del malestar social produït per l’esclat de la crisi del 2008 i els anys posteriors: el 15M. Lamentablement, les diferències i xocs dins de Corrent Roig venien en augment i a cada pas la bretxa es feia cada vegada més gran. Les postures i diferències cada cop més enfrontades sobre règims com Cuba, Veneçuela, Líbia o Síria, van acabar sent insalvables. La intervenció militar a Líbia va ser el darrer detonant i va ser on aquestes diferències es van expressar de manera més rotunda.
A la Manifestació convocada el 26 de març del 2011, dues pancartes signades per Corrent Roig expressaven dos missatges enfrontats: en una es podia llegir «Alt a la intervenció imperialista. En suport als pobles àrabs. Fora tropes espanyola de Líbia», mentre que més enrere, Nines Maestro i un petit grup també de Corrent Roig es manifestaven a favor del govern de Muamar Gadaffi que feia quatre dècades que era al poder. El 2011 amb la dissolució del PRT-IR dins de Corrent Roig, es va produir la sortida del sector encapçalat per Nines Maestro, fundant així Red Roja.
Construir el Partit mundial per superar la crisi de direcció revolucionària: Una tasca ineludible
Si bé des del seu origen, Corrent Roig va ser una organització estatal, avançar en el procés de construcció va exigir assumir conscientment la vinculació a la tasca ineludible de tots els revolucionaris de construir un partit mundial per a la revolució socialista. És en base a aquestes consideracions, que la VI Trobada Estatal de Corrent Roja el 2012, va resoldre sol·licitar el seu ingrés a la Lliga Internacional dels Treballadors, Quarta Internacional (LIT-ci), passant a ser la seva secció a l’Estat espanyol.
El pas d’un Moviment-secció de la LIT-ci ens va obligar a modificar les estructures militants i els organismes de direcció, a organitzar les finances, a donar resposta política als esdeveniments, a treure un diari, a avançar en el desenvolupament del programa, etc. A aquest repte, ja de per si descomunal, vam afegim un altre enorme i totalment nou per a nosaltres: involucrar-nos activament en la construcció d’una organització sindical com Co.Bas (sindicat sorgit en una ruptura antiburocràtica amb CC. OO), una tasca que era infinitament més difícil i exigent que participar com a oposició en un sindicat ja existent. Com a contrapartida això ens va donar l’oportunitat de vincular-nos més estretament al procés de reorganització sindical en curs i, des d’aquí, fer un salt en la nostra inserció, aprenentatge i construcció a la classe obrera.
Commemorem ara 10 anys de Corrent Roig com a partit revolucionari. Avui, quan al món assistim al continu esdevenir de guerres i esclats socials, on els i les treballadores responen (encara que amb moltes desigualtats) als atacs que els governs duen a terme per descarregar-los la crisi econòmica i quan queda més clar que mai el vergonyós paper que les burocràcies sindicals porten exercint des de fa anys, es fa més imprescindible que mai la necessitat d’enfortir una organització revolucionària que treballi resoludament per ajudar a superar la crisi de direcció revolucionària que sacseja el planeta i que deixa desemparats i sense perspectiva revolucionària tots aquests ingents esforços de lluita.
