Mentre la inflació devora els salaris i la patronal es continua enriquint, Pedro Sánchez i Yolanda Díaz presumeixen de “reforma laboral històrica” i “pau social”.

PELS SALARIS I LES PENSIONS DIGNES: AL CARRER COM A FRANÇA

A les portes del 1r de maig i enmig d’una notable indiferència cap a aquesta data en molts sectors de la classe obrera, a les portes d’unes eleccions i amb un panorama de mobilització social que contrasta de manera clamorosa amb el que està succeint a França, Gran Bretanya i altres llocs d’Europa, el dilema per als sectors obrers que amb tota seguretat sortiran al carrer a commemorar el dia internacional de la classe obrera serà a quina manifestació anar: a la que comptarà amb la presència del “govern més progressista de la història”, el que escortat pels dirigents de CCOO i UGT i al costat d’ells presumeix de reforma laboral i de que “això no és França, aquí hi ha pau social”?, o sortir al carrer perquè amb aquests salaris no hi ha qui visqui, perquè la desigualtat social campa a plaer, perquè fa estona que més treball no és menys pobresa, perquè es continuen enriquint els de sempre a costa dels de tota la vida. Perquè, progressistes o liberals, són tots governs patronals.

Corrent Roig serem al carrer juntament amb co.bas i el sindicalisme combatiu.

Mira de què es vanta i sabràs què li falta

“El Govern va aconseguir un acord històric amb la reforma laboral”. “Els contractes indefinits aconsegueixen rècords històrics”. “La temporalitat s’enfonsa”. Això és el que diuen els propagandistes del govern. “L’actual Govern ha aconseguit que Espanya sigui “un país que creix, que crea ocupació i que garanteix les pensions amb pau social” diu Pedro Sánchez i rubrica la seva vicepresidenta Yolanda Díaz.

I enmig de tan colossal exercici de propaganda, basti contrastar aquestes dades amb unes altres de la realitat. L’informe de gener d’Oxfam Intermón assenyala que en 2022 “la inflació ha reduït el poder de compra de les llars en pitjor situació un 26% més que el d’aquells amb majors ingressos”. Els salaris, en termes reals, van caure a nivells semblants als de la gran crisi. L’any passat els sous en conveni van augmentar el 2,8% enfront d’una inflació mitjana del 8,4%, la qual cosa suposa la major pèrdua de poder adquisitiu en més de dues dècades.

Si la inflació subjacent (la que exclou matèries primeres i productes energètics) va aconseguir el 7’5%, les pujades dels preus dels aliments van resultar, i continuen resultant, escandaloses, un 15’7% de mitjana en 2022. El mateix es pot dir dels preus de lloguers i hipoteques amb pujades del 25’7% a Barcelona, 21% a València u 11’2% a Madrid.

Les treballadores estem patint les conseqüències de la Reforma Laboral del govern PSOE-UP, la que va aplaudir la CEOE i aplaudeix la burocràcia sindical. El seu mantra és “la fixesa”, la reducció de la temporalitat i el descens de la desocupació. Doncs bé, una desocupació crònica de 3 milions de persones, (registrades i sense comptar fixes temporals quan estan sense feina) enmig de tan meravellosa marxa de l’economia, que aconsegueix el 30% entre els més joves, és per a presumir? Els contractes indefinits, efectivament, van créixer en percentatges sense precedents, el problema és que 2,8 milions de treballador@s (el 75’3% dones) tenen contractes a temps parcial, que continua sent el tipus de contractació més estès (11’3 milions de contractes en 2022). Els contractes fixos-discontinus es van disparar, creixent un 964% respecte a 2021. A les empreses els interessa aquesta modalitat perquè ofereix una enorme flexibilitat i perquè en tenir el cartell de “fixos” poden beneficiar-se de les subvencions a la contractació. El Govern maquilla les estadístiques perquè tot el temps que els treballadors fixos es queden sense feina no computen com a aturats. L’altra cara és que s’han disparat en un 400% el nombre de treballadors contractats fixos que no superen el període de prova (6 mesos), encara que no computin com a acomiadaments. I cal afegir que s’han incrementat en un 137% els acomiadaments per causes objectives.

Posats a SUMAR, fora bo que la vicepresidenta del govern sumi quin és el resultat de reduir les hores de feina i per tant d’ingrés salarial, sigui per via de contractes a temps parcial o de fixos discontinus, i que afegeixi a aquesta suma la pujada del cost de la vida, especialment per a les famílies obreres. Veurà així com la suma li dona que la seva reforma laboral ha estat i és un atracament als salaris dels treballadors/es.

Poden Pedro Sánchez i Yolanda Díaz continuar fent la seva propaganda grandiloqüent apel·lant al consell de Protàgores, el filòsof grec i pare de la retòrica, qui afirmava que: qualsevol cosa és per a mi el que a mi em sembla i per a tu el que a tu et sembla. Un consell que tots els postmoderns segueixen fil per randa perquè permet construir relats sense més base objectiva que la que “a mi em sembla”. En rigor, els discursos que sentim aquests dies no tenen com a destinataris principals a la classe obrera, sinó a les anomenades classes mitjanes i a l’aristocràcia obrera als qui la societat de la desigualtat no els situa en el graó més baix de la piràmide social i comparteixen amb els grans empresaris el seu amor per la pau social.

Corrent Roig sortirem al carrer al costat de co.bas i el sindicalisme combatiu

Per a exigir pujades salarials segons l’IPC i clàusules de revisió salarial que garanteixin el poder adquisitiu. Per a exigir la derogació de la Reforma Laboral de 2022 i les reformes laborals de Zapatero (2010) i Rajoy (2012) que ens han portat a l’escenari de misèria salarial i temporalitat que tenim avui o al fet que es continuïn repetint ERO’s com el recent de Ford Espanya a Almussafes (València). Per a reivindicar la contractació indefinida i a temps complet per a tota la classe treballadora i acabar amb les ETT’s i tota forma de terciarització laboral. Per a exigir el dret real a vaga avui prohibida de fet en molts llocs via els serveis mínims que impedeixen el seu exercici.

Per a rebutjar l’enèsima reforma que àmplia el període de càlcul de les pensions i avança en la privatització via Plans de Pensions d’Ocupació. Per a exigir un sistema de pensions públiques a càrrec dels Pressupostos Generals de l’Estat, revaloritzades automàticament segons IPC, amb cap pensió per sota del SMI, la desaparició de la bretxa de gènere i la derogació de les reformes perquè la jubilació ordinària sigui als 60 anys.

Anem el 1r de maig a defensar els serveis públics i en particular el que avui està sent més desmantellat, la Sanitat. Per una sanitat 100% pública i de qualitat, per la derogació de la Llei 15/97 que el Govern actual manté i que és la font de la que beuen els processos de privatització.

I en el dia internacional de lluita de la classe obrera, no pot faltar la solidaritat amb els i les treballadores del món i els pobles que enfronten tota forma de dictadura, opressió i invasions. Estem amb el poble palestí contra l’Estat genocida israelià, amb la classe obrera i el poble ucraïnès contra la criminal invasió del tirà Putin. Estem amb la lluita dels i les treballadores franceses que marquen avui a Europa el camí a seguir. Visca la lluita de la classe obrera!

A aquests els va de luxe

L’informe del Banc d’Espanya constata que els beneficis de les empreses van créixer en 2022 set vegades més que els salaris.

Les sis entitats bancàries més grans van aconseguir un benefici rècord en 2022 després de guanyar més de 20.800 milions, “el major benefici de la seva història”.

Per la seva part les companyies energètiques van tancar l’exercici del citat any amb uns resultats de rècord en els quals les set principals companyies del sector van acumular uns beneficis nets de més de 19.000 milions d’euros que van disparar la seva mitjana de guanys per sobre dels 54 milions d’euros diaris, a molt més de dos per hora.

La fortuna dels mil milionaris espanyols va créixer des de 2020 a un ritme de 3 milions al dia. Per a mostra valgui un botó: el fundador d’Inditex, Amancio Ortega, continua sent la persona més rica d’Espanya amb un patrimoni estimat de 53.500 milions d’euros, segons la llista de majors fortunes del país en 2022 publicada per la revista Forbes.

Amb el govern “més progressista de la història”, no els hi va tan malament, oi?