La reacció espanyola, aparells de l’Estat al capdavant, crida a la rebel·lió

Encapçalada per Carles Puigdemont, Junts per Catalunya i el PSOE han firmat finalment l’acord d’investidura de Pedro Sánchez. L’acord, que inclou el suport a “l’estabilitat de la legislatura”, s’ha sustentat en l’aprovació de l’amnistia de les causes vinculades al procés independentista.

Per: Corriente Roja

L’acord Junts-PSOE

Malgrat l’intent de Junts per diferenciar-se d’Esquerra Republicana (ERC), el seu acord amb el PSOE segueix la mateixa estela. Accepta el marc de la Constitució monàrquica, renuncia a la unilateralitat i enterra el referèndum de l’1-O de 2017

Dit això, no hi ha dubte que la Llei d’Amnistia és una important victòria democràtica, reclamada pel moviment independentista des de 2017, tot i que parcial. Encara hem de veure com quedarà per tal de calibrar el seu abast precís, però, en tot cas, queda clar que qualsevol persona o organització que es reclami de la democràcia té el deure inexcusable de defensar-la davant la brutal ofensiva en contra que han posat en marxa els aparells de l’Estat i les forces reaccionàries que els representen.

Tot i així, aquesta amnistia té profundes carències, començant perquè afectarà a 309 encausades i a Catalunya n’hi ha més de 3.000. A més, un altre factor de la llei completament inadmissible és que amnistia també 73 policies, a excepció dels cinc agents responsables de ferir l’ull de Roger Espanyol (només faltaria!). No es pot amnistiar a víctimes i botxins. No es poden igualar aquells que van defensar el dret legítim a votar i van defensar-lo amb ungles i dents, i aquells que ho van impedir a cops de porra.

A més de l’amnistia, el pacte PSOE-Junts no recull cap acord concret, més enllà d’una “aposta per la negociació i els acords com a mètode de resolució” del “conflicte històric sobre el futur polític de Catalunya”. També estableix un “mecanisme internacional de verificació” de les negociacions entre tots dos partits.

El text parteix de reconèixer “profundes diferències” entre ambdós partits, que afecten a tots els punts rellevants: Junts proposa un referèndum de autodeterminació (sobre la base de l’article 92 de la Constitució monàrquica!) mentre el PSOE s’hi oposa i defensa “desenvolupar” l’actual l’Estatut. Junts proposa la recaptació de tots els impostos per la Agència Tributària catalana i PSOE es limita a tenir un “diàleg singular” amb Catalunya.

En veritat, més enllà del discurs, tornem a la política del “peix al cove” tants anys protagonitzada per Pujol i ara per ERC. El pacte no suposa cap ruptura amb el règim monàrquic espanyol, no alimenta la lluita per l’autodeterminació i, en canvi, contribueix a reconduir  molts anys de lluita dintre dels límits de la legalitat espanyola. No és estrany, doncs, que l’Assemblea Nacional Catalana s’hagi manifestat contra l’acord o que ERC i Junts s’hagin abstingut en la votació sobre la proposta de la CUP de promoure un nou referèndum unilateral.

La reacció dels aparells de l’Estat i els partits que els representen

Les manifestacions contra l’amnistia, en particular les celebrades davant de la  seu madrilenya del PSOE, amb representació del PP i Vox i amb presència de grupuscles neonazis, són l’expressió al carrer de la brutal reacció que té lloc al si dels principals aparells de l’Estat, encapçalats pel judicial i que travessa la Guàrdia Civil, la Policia, alts càrrecs de l’Administració i el propi Exèrcit, tot i que fins ara aquest últim es mantingui silenciós.

Per a aquests aparells d’Estat, que es consideren la garantia de la “indissoluble unitat de la nació espanyola” (art. 2 de la Constitució), l’amnistia per als encausats pel procés independentista és un atac directe a la seva raó de ser i a la font dels seus enormes privilegis com a nucli de l’Estat centralista. Això explica la virulència  de la seva resposta i ens assenyala que, lluny d’apaivagar-se, faran de la nova legislatura una batalla campal. Hereus com són del règim franquista, no accepten cap concessió al independentisme i es neguen a reconèixer que la política del PSOE no és, en realitat, sinó un instrument per reconduir el moviment independentista al quadre constitucional.

I ara què?

Ens ve una legislatura marcada per una enorme polarització i  on no està gens assegurada la estabilitat institucional i política.

En aquest situació és clau defensar amb totes les nostres forces una política de independència de classe, sense submissió al “camp progressista” del nou govern ni a l’independentisme oficial, sense sotmetiment a les directrius de les direccions obreres oficials de CCOO-UGT.

Si ha faltat alguna cosa en la lluita per l’autodeterminació, l’amnistia i altres reivindicacions democràtiques, és una presència independent de  la classe treballadora organitzada. Per això és important que avancem en la construcció d’un moviment fort i unitari per:

–Defensar l’amnistia contra la reacció espanyolista. I també per ampliar-la a totes les persones represaliades per lluitar, perseguides per les seves idees, militància política o tancades als CIEs. Veure manifest Sindicalistas por la amnistia total.

–Continuar la lluita pel dret a l’autodeterminació

–Lluitar per una assemblea constituent que doni veu al poble, posi fi a la monarquia corrupta i els seus aparells estatals antidemocràtics i elabori una nova Constitució sobre la base del reconeixement del dret a l’autodeterminació. Amb l’actual règim monàrquic mai tindrem ni autodeterminació ni llibertats plenes

I no oblidar mai que “governi qui governi, els drets es defensen”