Com cada any, el 25 de novembre se celebra el Dia Internacional Contra la Violència Masclista, i les xifres d’assassinats no sols ens serveixen per a recordar i plorar a les víctimes, sinó per a tenir consciència de la situació real de la violència en l’Estat espanyol i reflexionar sobre quines mesures s’han pres per a evitar-la.
Per: Corriente Roja
El petó no consentit de Rubiales a Jennifer Hermoso, el Cas Almendralejo, les horripilants violacions múltiples en el centre comercial Magic de Badalona… Aquests casos, els més mediàtics, són expressió de la violència que sofrim nenes, joves i dones en totes les etapes i en tots els àmbits de la nostra vida.
Les xifres d’enguany són tràgiques. 52 dones assassinades per violència de gènere, respecte a les 35 de l’any passat (segons dades oficials del Ministeri d’Igualtat), al que hem de sumar dos menors assassinats per violència vicària. D’aquestes 52, trobem que amb prou feines 13 havien presentat denúncia prèviament i 31 dels assassins eren parella actual de la víctima. A més, 29 dones han sofert un intent de feminicidi (no consumat), sense comptar els que no van ser perpetrats per la parella o exparella de la víctima (més lents a fer-se públics), que només fins a juny van ser 13 i que en 2022 van sumar 34: en 21 d’ells l’assassí era familiar de la víctima, 4 van ser precedits per violacions i les altres 9 comeses per homes de l’entorn de la víctima (veïns, companys de pis, coneguts).
Una altra cara de la violència és la violència sexual. Els delictes sexuals van augmentar en un 16,9% en el primer trimestre de 2023: més d’11 dones al dia són agredides amb penetració. I això tenint en compte que només es denuncien l’11% de les violacions, segons la macroenquesta de Violència contra la Dona realitzada en 2019. Segons un estudi de la Fundación Anar, la violència masclista contra nenes i adolescents ha crescut un 87% en quatre anys i s’estima que 8 de cada 10 agressors sexuals a menors són familiars o de l’entorn pròxim de les víctimes.
Què esperar del nou govern?
Aquest 25N se celebra just després de confirmar que tindrem una nova edició del govern “més progressista de la història”, emmarcat en un context de convulsió dretana davant els nous pactes de govern, fins al punt que la presidenta de la CAM, Isabel Díaz Ayuso, ha iniciat la tramitació d’urgència per a acabar amb la Llei Trans i de protecció al col·lectiu *LGBTI de Madrid. Un greu atac al col·lectiu amb una clara intenció disciplinària en la línia reaccionària de la ideologia catòlica.
Durant les eleccions, el programa de Sumar (que estava plantejat únicament per a governar amb el PSOE) proposava blindar el pacte d’estat contra la violència de gènere i designar una Vicepresidència en el Govern de Feminismes i Economia de les Cures, així com mantenir el Ministeri d’Igualtat “per a continuar la labor *em-presa fins a la data”, de la qual donen crèdit, tirant a l’anterior ministra, Irene Montero.
La veritat és que de poc ha servit el Ministeri d’Igualtat. En primer lloc, només cal donar un cop d’ull a les xifres. En segon lloc, la Llei del Només sí és sí, que va ser una victòria de la lluita als carrers, va ser modificada gràcies al pacte PSOE-PP, amb la permissivitat de UP (també de Yolanda Díaz), que va ser incapaç d’exigir la depuració del sistema judicial d’aquells jutges masclistes, que emparant-se en el seu interpretació de la llei, van rebaixar amb caràcter retroactiu la condemna de diversos agressors. Algunes de les dades recaptades pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) fins a l’1 de setembre, el 31,4% de les revisions de sentències s’han saldat amb una rebaixa.
A més, les mesures més progressives de la llei com són la creació de centres de 24 hores per a atendre les víctimes que haurien d’haver estat llestos a la fi d’any, segueixen sense ser una realitat perquè moltes comunitats autònomes han demanat una pròrroga d’un any.
La prioritat d’aquest nou govern és complir amb el mandat de la UE d’ajustar-se al dèficit del 3% i pagar el deute públic a costa de la despesa social, tal com s’han compromès ja Sánchez i Yolanda Díaz. Aquestes retallades implicaran la precarització encara major dels escassos recursos d’atenció a les dones víctimes de violència de gènere, externalitzats en la seva gran majoria. Aquestes retallades, malgrat les grandiloqüents promeses electorals, també suposaran una menor oferta d’habitatge (35 de les 52 víctimes convivien amb l’agressor) i ocupació pública (21’6% de les treballadores tenen contracte parcial enfront del 6’6% dels homes); aquests dos recursos són imprescindibles per a fugir de les arpes de l’agressor, la major arma del qual és la coacció econòmica.
No hi ha sortida a la violència de gènere sense recursos
La realitat és que el masclisme creix, especialment en la joventut, al mateix temps que ho fa la precarietat. Si els “governs més progressistes de la història” ens imposen desprotecció davant la violència, només podem arribar a la conclusió que la solució està en l’organització de tota la classe obrera i la joventut amb independència de classe, per a combatre el masclisme a les nostres files i exigir mesures reals.
És necessari derogar les reformes laborals (2010, 2012, 2022) que precaritzen la feina i són responsables que moltes dones treballadores es vegin atrapades amb el seu agressor. També necessitem fer públics al 100% tots els recursos d’atenció a les víctimes de violència de gènere, incloent-hi la Sanitat Pública que garanteixi a més l’avortament lliure, gratuït i universal, per al que hem d’exigir, ara més que mai amb Mónica García com a ministra de Sanitat, la derogació de la 15/97 per la qual les empreses privades han entrat a gestionar i donar servei als hospitals públics.
L’habitatge públic no pot ser un mer reclam electoral: totes les dones de classe treballadora tenen dret a l’accés a un habitatge sense haver de sotmetre’s a potencials agressors. Per a això les promeses electorals del recentment conformat govern, en matèria d’habitatge, són més que insuficients.
Hem d’arrencar de les arpes de l’Església totes les escoles i integrar-la en una xarxa d’escoles públiques que garanteixin educació sexual en tots els nivells educatius i en valors d’igualtat Ni un euro més a la concertada! També hem de defensar, davant els mandats de gènere reaccionaris en els quals ens intenta disciplinar l’Església, l’autodeterminació per a les persones trans, que inclogui als menors i les persones no binàries.
Tampoc podem deixar d’exigir la depuració del sistema judicial de jutges i jutgesses que hagin dictaminat qualsevol tipus de sentència masclista. Cap llei acabarà amb les sentències masclistes sense aquesta mesura.
Per a acabar amb l’aïllament que produeix la imposició a les dones de les tasques domèstiques i de cura hem de crear escoles infantils, bugaderies i menjadors públics que alliberin les dones aquesta càrrega, al costat de la derogació de la Llei d’Estrangeria, que manté a les treballadores de la llar en l’esclavitud.
Totes aquestes mesures són d’urgència i no es poden entendre fora d’un context de lluita i autoorganització per a avançar cap a una societat que construeixi les bases materials per a acabar amb tota opressió i explotació, una societat que per a nosaltres té nom: socialisme.
Un 25-N de classe i internacional
Enguany sortirem, com cada any, a exigir recursos per a combatre la violència i la precarietat, però no podem oblidar-nos de les dones palestines, que lluny de ser víctimes sotmeses, es troben a la resistència contra l’Estat d’Israel, el veritable opressor; no ens oblidem tampoc de les dones ucraïneses, en la resistència obrera contra la invasió de Putin, ni tampoc de les dones iranianes, kurdes, etc. En conclusió, a tot el món les dones estan lluitant contra tota forma d’opressió i explotació, i és sota la bandera del socialisme que hem d’unificar totes aquestes lluites per a acabar amb el capitalisme, que és enemic, no només de les oprimides, sinó de tota la humanitat.
