Felipe Alegria i Gabriel Huland

L’acord d’investidura aconseguit amb Ciudadanos retrata el PSOE de cos sencer: com un partit orgànic del règim, íntimament entrellaçat amb les empreses de l’Ibex 35, executor obedient de les ordres de Brussel·les i Berlín i amic submís de Washington. El programa econòmic signat amb Ciudadanos està dictat per la gran patronal; proclama expressament la seva obediència a Brussel·les; reafirma la “unitat d’Espanya” per la força, tancant la porta a qualsevol referèndum d’autodeterminació; i busca un rentat de cara del règim.

Els dirigents de Podemos han reaccionat davant el pacte com a un amant traït…després d’haver proclamat el seu desig i confiança a tancar un acord de govern de coalició presidit per Pedro Sánchez. El més sorprenent és que no s’haguessin adonat fins ara amb qui s’estaven jugant els quartos. Tot i que és més estrany encara que mantinguin la intenció de negociar un govern de coalició amb el PSOE en el cas que la investidura de Sánchez resulti fallida. El mateix es pot dir d’Alberto Garzón, que confia que el PSOE giri a l’esquerra i s’aconsegueixi el seu anhelat “govern d’esquerra”

El PSOE: un partit íntimament unit a la gran empresa

No és cap novetat que el PSOE, a partir de la Transició i més en particular des de 1982, any en què va accedir al govern i va començar l’alternança amb el PP, no només es va vendre als banquers i grans empresaris sinó que els seus alts càrrecs es van anar integrant en els consells d’administració de l’Ibex 35, per acabar sent part orgànica d’ells.

La millor mostra d’això és l’expresident Felipe González, el gran patró del PSOE: membre durant més de cinc anys del consell administració de Gas Natural (la multinacional que va comprar Enagas, empresa pública que el seu govern va privatitzar), empresari financer ell mateix i, juntament amb Juan Carlos I, el gran lobbista de les multinacionals espanyoles.

Però la llista d’alts càrrecs del PSOE pertanyents als grans consells d’administració és molt més llarga: Trinidad Jiménez i Javier de Paz en Telefónica; Guillermo de la Dehesa en el Santander; María Ángeles Amador en Red Eléctrica Española; Josep Borrell en Abengoa; el difunt Miguel Boyer en Res Eléctrica Española; Luis Carlos Croissier en Repsol; Luis Martínez Noval en HC Energia; Elena Salgado en Endesa, Pescanova i “assessorant” a Abertis; Manuel Amigo en Iberdrola; Jordi Sevilla, exministre i ara gurú econòmic de Sánchez, en PwC; Javier Solana en Acciona; Pedro Solbes en Enel. Això, sense esmentar els directors de l’oficina econòmica de Zapatero, Miguel Sebastián i David Taguas, que van arribar a aquest càrrec des de la direcció del servei d’estudis del BBVA, per passar després, com Taguas, a la presidència del lobby de les grans constructores (Seopan).

Amb aquestes “portes giratòries” (quelcom substancial al sistema capitalista), a qui li pot estranyar que els polítics professionals es vegin una vegada i una altra ficats en escàndols de corrupció vinculats al tràfic d’influències? La corrupció que travessa a l’aparell del PP, tan present en aquestes dates, no ha de fer oblidar la implicació de l’aparell del PSOE, una constant des dels temps de Felipe González fins al cas dels ERE a la Junta d’Andalusia.

El PSOE: el partit que va privatitzar, va desmantellar sectors industrials, va imposar reformes laborals i de les pensions, va executar els dictats de Brussel·les i va reformar l’article 135 de la Constitució

L’últim acord amb Ciudadanos reafirma el que ha estat la tònica històrica dels governs del PSOE i dóna continuïtat a decisions econòmiques bàsiques que ha pres el govern Rajoy al dictat de Brussel·les. No en va, igual que el PP i Ciudadanos, el programa electoral del PSOE ja marcava que “Espanya ha de respectar els compromisos amb la UE en matèria d’estabilitat pressupostària”. Uns compromisos que descansen en el pagament d’un deute il·legítim que ja assoleix el 100% del PIB espanyol i que és la “prioritat absoluta” de l’Estat segons l’art. 135 de la Constitució que van votar PSOE i PP. Aquests “compromisos” d’obediència a la UE exigeixen que el proper govern apliqui retallades de despesa de fins a 10.000 milions d’euros, en un pressupost que dedicarà, solament en l’Administració central, 35.000 milions al pagament d’interessos del deute.

La segona exigència central de la UE quan va esclatar l’actual crisi econòmica el 2008 va ser la “flexibilització” del mercat laboral per precaritzar-lo, facilitar els acomiadaments col·lectius i abaratir els salaris. I per dur-la a terme allí estava, submís i obedient, Zapatero, llançant la reforma laboral de 2010, que li va costar una vaga general (l’última que van convocar, forçades i després penedides, les burocràcies sindicals de CCOO i d’UGT). Zapatero va aplanar el camí a la posterior reforma laboral de Rajoy en 2010, que va aprofundir en els atacs i es va carregar la negociació col·lectiva (en aquesta cas, la burocràcia de CCOO-UGT ja no va moure ni un dit).

El gran precedent d’aquesta trajectòria antiobrera del PSOE el va establir- com no!- Felipe González en el seu primer govern, amb l’anomenada “reconversió industrial”, que va desmantellar sectors fonamentals com la siderúrgia o el sector naval, un dels més competitius internacionalment però que havia de ser “reconvertit” per exigències de la gran indústria europea. L’economia espanyola va ser sotmesa a una forta desindustrialització per fer-la depenent de les economies centrals, especialment l’alemanya.

Des de llavors el sector que més va créixer va ser la construcció, impulsada pels canvis legislatius (la Llei del Sòl) i l’entrada massiva de capitals especulatius francesos i alemanys, que estan a la base de la bombolla immobiliària que va explotar el 2008 i va donar pas a una crisi de la qual no sortim.

Un partit de la Monarquia i de la unitat d’Espanya per força

Una de les característiques que ha marcat al PSOE des de la Transició és la seva defensa aferrissada, sempre d’acord amb el PP, de la Monarquia i de la unitat forçada d’Espanya, repudiant la reivindicació de la república i de l’autodeterminació, que formaven part del seu programa durant l’època antifranquista. Ara ni tan sols reconeixen el caràcter de nació de Catalunya o Euskal Herria i li fan competència al PP i Ciudadanos: a veure qui és més espanyolista i més “dur” contra el dret a decidir del poble de Catalunya.

El partit del GAL

Un últim aspecte a esmentar són els llaços del PSOE amb els aparells d’estat, en particular amb l’aparell policial i els serveis d’intel·ligència del règim, uns aparells que provenen del franquisme i que mai van ser depurats.

I de nou, cal remuntar-se a Felipe González, que no només va encobrir el paper del monarca (i el seu propi) durant l’intent colpista del 23 de febrer de 1981, sinó que, com a president del govern, va posar en marxa i va finançar entre 1983 a 1987 la guerra bruta contra ETA i el seu entorn, construint una organització terrorista, el GAL, amb guàrdies civils, policies i mercenaris que van dur a terme prop de quaranta atemptats amb el resultat de 26 morts.

El PSOE mai podrà encapçalar cap “govern de canvi”

Al PSOE, que havia estat el partit tradicional de la classe treballadora espanyola, fa ja molt temps que li van caure les lletres “O” i “S” de les sigles i s’ha convertit en un partit compromès amb la gran patronal i en base de sustentació del règim monàrquic. Amb el PSOE no hi ha possibilitat de canvi ni de justícia social. La cerca per part de Podemos d’una aliança de govern amb el PSOE no respon a canvis en aquest partit sinó al profund gir a la dreta de Podemos. Mai hi haurà un “govern de canvi’” mentre el PSOE el presideixi o en formi part.

26 de febrero 2016