El passat mes de gener, la ministra de Treball Yolanda Díaz al costat dels sindicats CCOO i UGT, van pactar una pujada del Salari Mínim Interprofessional del 5% per al 2024. Aquesta pujada implica ampliar el SMI en 54€, o el que és el mateix, 1.134€ bruts en 14 pagues.

Per: Pàgina Roja

Com és habitual, la patronal continua negant-se a pujades salarials i a qualsevol tipus de millora per a la classe obrera. Però aquesta pujada és una altra mesura cosmètica de l’autoanomenat Govern “més progressista de la història” (segona versió).

Per què a Corrent Roig ens sembla una mesura cosmètica?

Perquè si el salari base de qualsevol treballador/a i la suma dels seus complements iguala o supera els 1.134€, aquesta pujada no s’aplica. Es calcula que aquesta mesura afectarà 2,3 milions de treballadors/es que representen menys del 13% de la classe obrera, dels quals una part considerable tindran menors pujades per estar contractats a temps parcial (incloent fixos-discontinus), ja que la pujada serà proporcional a les hores que estiguin contractats.

Una pujada que no cobreix les necessitats de la classe obrera

Tot i que la pujada del SMI és del 5%, ens sembla una mesura insuficient a causa de la contínua alça dels preus que portem acumulada en aquests dos últims anys. Encara que l’IPC acumulat del 2023 va tancar oficialment en el 3,1%, aquesta pujada no reflecteix el que van pujar la cistella de la compra i els productes bàsics. L’IPC dels aliments va ser del 7,3%; però aquesta dada és relativa ja que de les 199 subclasses de productes que analitza l’IPC dels aliments, 162 han incrementat els seus preus entre desembre de 2023 i el mateix mes de 2022, 32 els han baixat i cinc s’han mantingut igual. El producte que més ha incrementat el seu preu és l’oli d’oliva (+54,6%), acumulant des de gener de 2021 una alça del 165,5%.

Pels mateixos motius també és insuficient la pujada del 3,8% per a les pensions contributives, mentre que les pensions mínimes, les no contributives i l’Ingrés Mínim Vital, continuen sent una misèria amb la qual cosa no dona per a tenir una vida digna. Més de 6 milions de pensionistes, integrants de la classe obrera, perceben pensions per sota del SMI. Igualment, el subsidi per als aturats de més de 52 anys que està subjecte a l’IPREM, ha quedat congelat en els paupèrrims 480 euros que rebien el 2023.

Per als qui treballem, les pujades salarials que se signen, no estan sent acordes amb l’alça de preus de la cistella de la compra. La mitjana d’increment salarial en els convenis signats el 2023 va ser del 3,46%, la qual cosa té molt a veure amb la signatura del Vè Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC), entre la patronal i les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, que busca apuntalar la “pau social” i aprofundir els atacs a els i les treballadors/es mitjançant salaris per sota de l’IPC, contractes cada vegada més precaris i l’enduriment de les baixes laborals.

La pèrdua de poder adquisitiu amb els càlculs d’IPC que publica el Govern i comptant amb la mitjana de pujades salarials, acumula en aquests últims tres anys el 7,59%. Això sense utilitzar per al càlcul l’IPC que realment afecta a els i les treballadors/es, que és l’IPC de la cistella de la compra, per la qual cosa la pèrdua de poder adquisitiu real és molt més gran.

Mesures que no treuen les castanyes del foc a la classe obrera

El Govern “més progressista de la història” no solucionarà els problemes dels/les treballadors/es amb mesures tan insuficients com aquesta pujada del SMI. És més, és un Govern de retallades per a la classe treballadora, com ho demostra la seva reforma laboral, que ha aprofundit la precarietat laboral i la parcialitat, potenciant els contractes fixos-discontinus (i també permetent a les ETT’s realitzar aquest tipus de contractes). Una reforma amb la que ha augmentat de manera exponencial la contractació parcial. Mentre que a la fi de 2021 hi havia 2,45 milions d’assalariats amb jornades de treball parcials, 2023 ha tancat amb 2,58 milions de treballadors/es en aquesta situació. Un increment de gairebé 123.000 treballadors/es, una cosa que afecta també les pensions, en afectar el còmput de la vida laboral. Aquesta reforma també ha permès que augmentin els acomiadaments d’una manera alarmant: els que no són acomiadats durant el període de prova ho són mitjançant acomiadaments disciplinaris, gràcies a que a la patronal li continua sortint igual de barat acomiadar que amb Rajoy. Però la ministra Yolanda Díaz, tot i que apuntala la temporalitat i parcialitat dels contractes laborals, i el conseqüent efecte en salaris i pensions, es vana de plantejar com una mesura revolucionària la “reducció de la jornada laboral sense reducció salarial” de 40 a 38,5 hores setmanals el 2024, per a passar el 2025 a les 37,5 hores, una cosa que de fet ja s’aplica en molts convenis actualment. En què beneficiaria això als 3,49 milions de persones que no aconsegueixen feina, a els i les treballadors/es a temps parcial o amb contractes temporals involuntaris, els salaris dels quals no arriben a cobrir les seves necessitats mínimes i sobretot quan l’obligació de les empreses de registrar el temps de treball que recull l’Estatut és un frau i actualment entre el 43 i el 50% de les hores extra NO ES PAGUEN?

Quina és la sortida?

La classe treballadora no té per què pagar la inflació a costa seva. El Salari Mínim Interprofessional (SMI), en aquest marc de precarietat, està molt lluny de fer honor al seu nom i esdevenir el mínim que qualsevol treballador/a rep i, més lluny encara, de cobrir les necessitats més bàsiques. Fem nostra l’exigència del sindicalisme de classe i combatiu perquè el SMI sigui fixat ja en 1.700 euros bruts/mes (1.350€ nets).

Els treballs feminitzats precaris amb salaris ínfims, les subcontractes i ETT’s i el treball de “becaris” i “voluntaris”, són procediments que encobreixen la sobreexplotació i el tracte discriminatori. També les dobles escales salarials, que no afecten únicament la joventut, sinó també a milers de treballadors/es que han estat acomiadats/ades i que, en incorporar-se al mercat laboral a edats avançades, són discriminats/ades per això. La lluita per un salari digne i contra la desigualtat té en la defensa de “A igual treball, igual salari”, una bandera de tota la classe obrera. Exigim mesures efectives per a aplicar aquest principi, sancionant severament el seu incompliment i també protocols d’actuació contra la discriminació de gènere o per orientació sexual.

La lluita per salaris dignes exigeix imposar per llei, enfront de la inflació, l’escala mòbil de salaris, amb revisió automàtica d’acord amb l’IPC. També exigeix acabar amb la contractació a temps parcial, amb la subcontractació i amb les ETT’s, derogar les reformes laborals de 2010 (Zapatero), 2012 (Rajoy) i 2021 (Sánchez-Díaz) i fer un profund canvi del model productiu a l’Estat espanyol, que avui es basa en el sector serveis, posant rumb a un sistema econòmic organitzat en funció de les necessitats socials i que no estigui al servei dels beneficis d’un grapat de capitalistes.

Per a dur a terme aquestes tasques, la classe obrera no pot ser el furgó de cua de cap dels dos blocs burgesos. Ni del reaccionari, capitanejat per VOX i pels sectors més ultres del PP liderats per Ayuso, que volen imposar les retallades a cop de serra mecànica i aplicar polítiques que atempten contra la dona, el col·lectiu LGTBI i els i les treballadors/es immigrants. Ni tampoc del “progressista”, que encapçalen PSOE i SUMAR, que se serveixen del diàleg social i de la seva íntima relació amb CCOO i UGT per a tenir a els i les treballadors/es emmanillats/ades i poder així garantir la “pau social” que els serveix per a continuar aplicant les retallades socials i laborals.

Corrent Roig considerem que avui és més urgent que mai construir l’únic bloc que està faltant, el bloc de la classe obrera, com a única manera per a poder articular una lluita continuada que sigui capaç de combatre tots els atacs de la patronal i els seus governs, i que tingui l’objectiu de conquerir unes condicions de vida dignes per al conjunt dels i les treballadors/es.

  • Derogació de les Reformes Laborals 2010, 2012 i 2021
  • Pujades de salaris per a no perdre poder adquisitiu
  • Pel repartiment del treball: per la reducció de la jornada laboral sense pèrdua de salari