Enguany, el valor borsari de la banca europea s’ha enfonsat en més de 300.000 milions. Si fos el cas que els banquers s’empobrissin, seria una bona notícia. El problema és que les pesants conseqüències de les crisis financeres com la que s’albira, sempre recauen sobre l’esquena de la classe obrera i el poble treballador.Ricardo Ayala, 18 febrer 2016
L’alarma no prové ara de Grècia, Portugal o l’estat espanyol, ni de la crisi del deute sobirà, sinó de la totpoderosa Alemanya i més concretament d’un dels grans símbols del seu poder financer: el Deutsche Bank trontolla.
Des del 2008, segons la Comissió Europea, han estat “donats” als bancs 661.000 milions en “ajudes públiques” dels governs, per tal que aquests paràsits continuessin surant. Encara així, la crisi financera es resisteix a sortir d’escena: a més del Deutsche Bank, és la Societé Generale francesa i la banca italiana que segueixen el mateix camí cap a una situació com la que tingué la banca espanyola i en la que encara es troba la banca portuguesa.
Estem davant la possibilitat d’un nou cicle de crisi financera. Tot i així, per a entendre-la, no es pot mirar solament als bancs, sinó que cal mirar allò que ells reflecteixen: les turbulències a l’economia mundial i la possibilitat d’una nova recessió.
Al cor de les tenebres
Des de gener el Deutsche Bank (DB), el banc més gran de la primera economia europea, ha sofert una depreciació de les seves accions d’un 40%, arribant a mínims similars als de 1984. L’esclat de la crisi fou la publicació dels resultats de l’any 2015, amb pèrdues declarades de 6.800 milions. Com a banc d’inversió, el DB es dedica a operacions de capital, compravenda de títols, bons d’empresa i títols de finançament, així com a l’especulació amb derivats (títols sobre rendiments futurs).
En el seu dia, el DB fou un dels bancs més implicats en la crisi de les subprimes nord-americanes. La caiguda en picat de les seves accions és conseqüència de la incertesa sobre la seva capacitat per pagar els interessos que vencen dels títols coneguts com Cocos, pagats al 7%, per sobre de la taxa de la resta de bancs (1,5%). El divendres 12 de gener, el DB va anunciar que recomprarà, per un valor de 5.000 milions, el seu propi deute, incloent-hi una part dels títols més arriscats. Amb això va aconseguir calmar els inversors. Però, s’ha resolt el problema?
La pregunta que no desapareix és la següent: en quina mesura els resultats de 2015 no es repetiran el 2016? Un dels factors clau perquè Europa sortegés la Gran Recessió fou l’augment de les exportacions. Dos destins han estat crucials perquè la màquina d’exportació alemanya se’n sortís: la Xina i EEUU.
En aquests moments l’alentiment de l’economia xinesa és el factor més important que porta a la frenada de les exportacions europees, però n’hi ha un altre que ja pesa com una llosa. Com a banc d’inversió, el DB, entre d’altres, ha guanyat rius de diners amb el boom de les matèries primeres i les inversions en els països “emergents”. Segons dades del Banc de Compensacions Internacional (BIS), el 2015 es produeix una sortida neta de capitals d’aquests països de 755.000 milions de dòlars, la primera des del 1988. Hi ha dos factors decisius darrere d’això: la sobreproducció a la Xina i el descens de les inversions que comporta una menor demanda de matèries primeres: energia, metalls, etc. Segons l’agència Bloomberg, els preus dels productes bàsics entre el 2014 i el 2015 s’han desplomat: l’energia (-59%), els metalls (-33%) o els productes agrícoles (-17%).
La fuita dels carronyers
Els grans inversors van tenir pèrdues substancials el 2015 i han començat a desfer-se de les accions i títols invertits als països productors de matèries primeres i també a la Xina amb la finalitat de reduir el risc. Si d’una banda, això significa la destrucció d’empreses i atur en aquests països, de l’altra, els bancs i fons que especulen amb els preus dels productes bàsics i amb els títols coneguts com a derivats financers, vinculats a preus futurs de l’energia i d’altres productes bàsics, es desplomen. Aquest és el cas del DB. Després de les pèrdues del 2015, diversos diaris afirmen que l’exposició del DB als derivats financers equival a 64.000 milions de dòlars.
Perquè ens fem una idea del que això significa només hem de comparar-ho amb el PIB d’Alemanya i l’Eurozona:
PIB Alemania PIB Eurozona DB exposición en derivados
(Nota: els trilions del gràfic equivalen als nostres bilions)
Fuente: Bloomberg
En paraules d’un periodista:
La pràctica comptable d’emmascarar els nivells de risc de la banca van portar el Deutsche Bank als excessos de mantenir més de 50 bilions d’euros en derivats financers, suma equivalent al 75% del producte mundial i a quasi 20 cops el PIB d’Alemanya. (…) Al món hi ha més de 700 bilions de dòlars en derivats financers (quasi 10 cops el PIB mundial) i gran part d’aquests derivats responen a la denominació d’actius tòxics. Actius incendiaris que són recuperats amb els diners dels contribuents i que generen sucosos guanys que segueixen jugant a les cadiretes musicals
Europa “a foc lent”…
Els elements que es conjuguen i fan que les accions de la banca europea es desplomin van més enllà de l’ajustament de l’economia xinesa i la caiguda dels preus dels productes bàsics, ja que l’economia europea es manté estancada des de la Gran Recessió. No existeix un nou cicle d’inversions i les exportacions fins ara només han servit per aguantar el patiment, però, fins quan?
La baixada dels tipus d’interès (amb l’euribor en negatiu) i els milers de milions que el BCE transfereix als bancs no funcionen com a capital, és a dir, no es converteixen en màquines, equipaments, matèries primeres i salaris. La liquidesa sense precedents proporcionada pel BCE roman als mateixos bancs per tal d’augmentar les seves reserves d’efectiu o comprar bons de l’Estat o les seves pròpies accions i emmascarar els seus balanços. A causa d’això, el raquític creixement de la producció industrial el 2015 a la UE ha estat de l’1,4%, retrocedint a un 1,3% al desembre del 2015, segons dades d’Eurostat. També és particularment important la caiguda de la producció de béns de capital (-1,4%) i de l’energia (-5%). Els països que presenten una caiguda més accentuada són Holanda (-9,4%) i l’Alemanya (-2,3%). Mentre això passa s’estima que uns 44 milions de persones estan a l’atur als països desenvolupats; aproximadament 12 milions més que l’any 2007.
Per això, els preus segueixen una corba descendent i apareix la deflació, es redueixen els beneficis de les empreses, els seus deutes amb els bancs no disminueixen i augmenten els impagats. És el cas d’Itàlia i els crèdits “dubtosos” que se situen al voltant dels 350 mil milions d’euros. Per tal de sortir de la trampa, reestructuren quatre petits bancs obligant als compradors de bons subordinats a assumir les pèrdues i arrasant a milers de compradors de preferents com va passar a l’estat espanyol l’any 2012, amb el suïcidi d’un pensionista inclòs. L’any 2016, els bancs italians han vist baixar el seu valor a les borses al voltant d’un 26% i el país manté el seu llarg estancament (el 2015 el creixement del PIB va ser del 0,1%).
La pròxima tempesta
En el seu informe sobre les perspectives de l’economia mundial, els economistes de les Nacions Unides afirmen que:
… Arreu del món desenvolupat, la inversió privada no va créixer com s’esperava, tenint en compte les ínfimes taxes d’interès. En 17 de les 20 economies més desenvolupades, el creixement de la inversió es va mantenir més baix en el període que segueix l’any 2008 que en els anys que precedeixen a la crisi. Cinc d’elles van experimentar un descens en la inversió durant els anys 2010-2015.
L’informe planteja que persisteixen una sèrie de vents cíclics i estructurals tempestosos. N’hi ha dos que poden convertir-se en tempesta: la dinàmica de la desacceleració xinesa i la perspectiva d’una possible recessió de l’economia nord-americana.
El creixement en la inversió ha estat finançat amb una ràpida expansió del crèdit al sistema bancari xinès que ha crescut dels 3 bilions de dòlars el 2006 fins a més de 34 bilions de dòlars el 2015 (al voltant d’un 340% del PIB xinès). Aquesta crescuda de la inversió, basada en un enorme endeutament, va sortejar la recessió dels anys 2008-2009, que va ser més profunda als països industrialitzats. Però ara s’estima que el sistema financer xinès perdrà 3,5 bilions de dòlars si els actius dels bancs xinesos es deterioren un 10% (a la seva darrera crisi del 1998, la banca xinesa va perdre el 30% dels seus actius). Per tal que puguem fer una comparació amb la darrera bombolla, per tal de cobrir les pèrdues que va tenir la banca als EEUU la FED [Reserva Federal] va haver d’imprimir 4,5 bilions de dòlars per mitjà del relaxament quantitatiu (QE).
Els països que subministren productes bàsics (Brasil, Sud-àfrica, Veneçuela) ja estan en recessió. Així, totes les esperances per impedir la tempesta perfecta recauen sobre els Estats Units. En la seva compareixença recent al Congrés, la presidenta de la FED Janet Yellen afirmà que l’economia dels EEUU “està en el bon camí amb una millora sostenible”.´
Es recolza en el fet que l’atur als EEUU segueix en nivells molt baixos si es compara amb Europa. No obstant això, la caiguda del 70% del preu del cru en 2 anys va comportar la punxada del negoci del fracking amb el tancament de 81 empreses i mil pous, emportant-se de la mà la promesa de revolució energètica als EEUU. El seu enfonsament anuncia una acumulació de deutes, que ja es reflecteix en pèrdues acumulades a Wall Street.
L’argument principal que explica que els EEUU camina cap a una recessió és que la manufactura i el conjunt del sector industrial ja s’està enfonsant, més enllà dels EEUU, a totes les principals economies capitalistes. I el col·lapse dels preus del petroli condueix a una caiguda profunda dels guanys i les inversions al sector de l’energia dels EEUU, una part important de la seva economía
En quina mesura la crisi oberta al sector de l’energia pot ésser transmesa cap al conjunt de la indústria? Robert es recolza en un estudi dels economistes del banc JP Morgan respecte de la frenada del creixement dels guanys de les corporacions nord-americanes, que ha estat el més baix dels darrers dos anys, tot i mantenir-se en valors positius al voltant del 3%.
En qualsevol cas, la clau de la discussió és quin tipus de tempesta s’està preparant a l’economia mundial. El fet significatiu és que el nivell d’inversió als països industrialitzats no s’enlaira i, aquest esdeveniment, és més accentuat a Europa.
L’espiral de contra-reformes no s’atura
Al tancament del calendari electoral a Portugal i a l’estat espanyol, la Comissió Europea exigeix la retallada de 10 mil milions al pròxim govern. I sense demora, el govern tripartit portuguès (socialista amb el suport parlamentari del PCP i del Bloco d’Esquerda) es compromet a preparar mesures addicionals per tal d’assegurar el compliment del dèficit compromès sota el Pacte d’Estabilitat, és a dir, noves retallades si la crisi s’aprofundeix.
Les reformes de les pensions a Grècia és tan sols el primer tram dels compromisos assumits per Tsipras amb l’imperialisme europeu. Davant de les perspectives de l’economia mundial, la UE, pendent de què passi als EEUU i a la Xina, intensificarà els atacs als treballadors via el govern del “canvi” de la socialdemocràcia a Portugal i del govern que vingui a l’estat espanyol,.
La tendència és que entrem no solament en una nova situació en l’economia mundial, sinó també entrem en un nou cicle polític.
