Després d’unes setmanes de les eleccions catalanes, ens trobem davant d’un escenari on l’única manera de formar govern és amb les mal anomenades “forces progressistes”, implica establir un tripartit entre PSC-ERC-EN COMÚ SUMAR. En cas de no ser així, les opcions són limitades i poc probables: un Govern en minoria del PSC o de la sociovergència. La realitat és que l’escenari de repetició electoral a la tardor és una opció que no vol ningú.
Per: Corrent Roig
UNS RESULTATS ELECTORALS QUE REFLECTEIXEN EL DESENCANT DE LA CLASSE TREBALLADORA
Pel que fa a la participació, ha estat del 58% augmentant respecte a les eleccions del 2021 (postpandèmia). El percentatge de participació no és alt en comparació a les eleccions marcades pel Procés independentista des del 2012 al 2017. Tot el contrari, ens trobem en un context de descontentament davant les traïcions i crisis al moviment independentista. A part d’això, entenem que la classe treballadora està cansada de participar en uns nous comicis davant de la falta de respostes davant les agressions capitalistes en forma de desnonaments, inflació, carestia de la vida, precarietat laboral i opressions (masclisme, racisme, LGTBI-fòbia, etc.).
Fa uns dies el president del Cercle d’Economia català li deia a Pedro Sánchez: “La normalización de Catalunya está relacionada con tu acción de gobierno y queremos agradecértelo”. Aquestes paraules són un exemple més que mostra quina ha estat la política del PSOE: reconciliar els sectors de la burgesia estatal i nacional, conciliar amb els partits independentistes, apagar la confrontació que una vegada van predicar de boca ERC i Junts, i en definitiva, trobar l’encaix de nou de Catalunya en el règim del 78. O dit al revés, els partits independentistes han acceptat definitivament entrar en el joc de la normalitat sense conflictes amb l’estat abraçant el sector del règim més amable que representa el PSOE.
Per primer cop des de feia anys que els partits independentistes no són capaços de sumar majoria parlamentària. Aquest fet és expressió del desencant que hi ha, en primer lloc, amb ERC, el partit que ha baixat més escons. El govern de Pere Aragonès ha governat Catalunya en conciliació amb el règim del 78 i al servei de les grans empreses i bancs, contraris als interessos de la classe treballadora. Mentre que en el seu discurs no para de repetir que ERC han estat els millors gestors del govern català respecte a la creació de l’ocupació i més atractiva per a una “suposada reindustrialització”, la realitat és que els macroprojectes als quals han donat suport només precaritzen encara més el treball, i que els ERO a les indústries catalanes han estat a l’ordre del dia durant els últims mesos.
Llegeix la nostra declaració sobre les eleccions catalanes on fem crítica a l’anterior govern!
Puigdemont, vol tornar a ser president, tot i no tenir la capacitat per formar govern. La seva entrada en joc a la campanya electoral amb les negociacions des d’Europa ha impulsat a Junts, fent que superi a ERC en vots i diputats. Junts, des que va sortir del govern, ha tingut una estratègia de confrontació amb ERC i durant els últims mesos ha volgut mostrar-se com el millor negociador amb l’estat, permetent pujar en vots i escons. Aquesta voluntat negociadora també l’ha demostrat en la seva relació amb les grans empreses, i així es va expressar quan fa ben poc va votar en contra de la regulació dels lloguers de temporada, posicionant-se al costat dels grans especuladors. Denunciem també les declaracions xenòfobes dels seus membres, com Jordi Turull o l’alcalde de Calella Marc Buch, criminalitzant a la població migrant, amb discursos calcats a Aliança Catalana o VOX.
Després d’ERC, qui baixa més escons és la CUP. La tendència dels últims anys de la CUP de no saber distingir-se d’ERC i Junts en la pràctica, i només en els seus discursos plens de grandiloqüències, ha fet que perdi la confiança de sectors de l’activisme i la classe obrera que no veuen canvis reals en les seves vides. Ser el furgó de cua dels dos grans partits de la burgesia catalana, ha fet que passin de ser la força determinant al carrer i al parlament, a ser cada cop més irrellevants a la política catalana.
En Comú-SUMAR també ha baixat d’escons, fruit de la seva política tant al govern estatal com als municipis on ha governat, mantenint governs que es vesteixen com a progressistes, però que pacten amb la Patronal i les grans empreses sense tenir en compte les necessitats reals de la nostra classe. Cada vegada es desemmascara més que NO és l’alternativa que la classe treballadora necessita, sinó la pota esquerra de PSOE.
Tot i que la negativa dels Comuns al Macrocasino és el que va provocar aquestes eleccions, és una vergonya que ara juguin a l’ambigüitat amb les declaracions de Jaume Asens, cap de llista per les eleccions europees, per qui sembla que construir les Vegues d’Europa ja no és una línia vermella per pactar govern, tot i que la posició del partit és el suposat no al projecte. En definitiva, els que es mostren com a alternativa des de l’esquerra busquen formar part del govern, sigui com sigui, i per sobre dels seus suposats principis.
PUGEN ELS VOTS DE LA ULTRADRETA
Tal com preveiem a l’article de les eleccions del 12M amb el balanç de l’últim govern, i com es veu novament amb aquestes eleccions, les polítiques traïdores dels partits autoanomenats progressistes i les claudicacions de les direccions independentistes, han generat un desencant i resignació general a la classe treballadora. Això provoca el camp de cultiu perfecte per l’augment de l’extrema dreta i els seus discursos, com es veu als 11 escons de VOX, l’ascens de vots del PP i el sorgiment d’Aliança Catalana amb 2 parlamentaris. Cada cop es fa més necessària una sortida pròpia de la nostra classe que no passi ni pels discursos hipòcrites del reformisme ni per les polítiques reaccionàries dels partits d’extrema dreta.
QUINA ÉS LA CATALUNYA QUE SE’NS OFEREIX?
La data Límit per constituir el Parlament és el 10 de juny, just després de les europees. Passi el que passi ens quedarà un parlament enemic de la classe treballadora, que prioritzarà els beneficis de les grans empreses per sobre de les nostres condicions de vida i la sostenibilitat del medi ambient, els recursos d’aigua o l’emergència climàtica. Això sí, intentant mantenir la pau social juntament amb el govern central i servil al que digui el Congrés de Diputats, la Monarquia i els dictats de la Unió Europea.
Si hi ha govern, encara viurem en una Catalunya desindustrialitzada, on la feina que hi ha, és precaritzada, en contracte parcial i que no permet estalviar ni arribar a final de mes. Encara patirem el procés de desmantellament dels serveis públics com la sanitat, amb les llistes d’espera cada vegada més llargues per ser atès als centres d’atenció primària, urgències o per un especialista. Encara rebrem atacs a l’educació pública massificada a les aules, la sobrecàrrega de feina dels docents, o falta de recursos per als instituts públics. Encara serem la comunitat autònoma amb més desnonaments de l’Estat Espanyol, sense polítiques conseqüents per solucionar la situació dramàtica que vivim dia rere dia. Serà un parlament que actuarà com ha fet en les darreres setmanes, votant en contra de la regulació dels lloguers de temporada. L’horitzó que ens espera és el que es donin a terme els macroprojectes que portaran Catalunya a ser les Vegues d’Europa amb el Hard Rock al punt de mira.
DAVANT D’AQUEST ESCENARI, QUÈ HEM DE DIR ELS I LES REVOLUCIONÀRIES?
Estem convençudes que cal construir una sortida pròpia de la nostra classe enfront aquest panorama desolador. Les polítiques dels partits autoanomenats progressistes són hipòcrites i de fons defensen els interessos dels grans empresaris, amb retallades seguint el mandat de la UE. Les polítiques dels partits de l’extrema dreta ataquen a sectors enormes de la classe treballadora (les dones, les migrants, el col·lectiu LGTBI+), defensen un règim antidemocràtic, represalien els moviments socials i defensen també els interessos dels rics i poderosos. Hem de construir un programa propi que realment respongui a les nostres necessitats com a classe.
Començant pel genocidi a Palestina, no hi ha una altra manera d’aturar aquesta barbàrie si no és trencant totes les relacions diplomàtiques i econòmiques amb Israel, i defensar una Palestina lliure, del riu al mar. Les fórmules hipòcrites de Pedro Sánchez, amb el reconeixement d’un estat palestí, però continuant el comerç d’armes i les relacions diplomàtiques amb Israel, serveixen de campanya electoral, busquen aturar les mobilitzacions i blanquegen la complicitat de l’Estat Espanyol amb el genocidi.
Pel que fa a la situació de precarietat i misèria que vivim els i les treballadores, hem de deixar clar que no som un parc d’atraccions i no volem acabar sepultats per la turistificació creixent. Catalunya necessita deixar de banda macroprojectes com el Hard Rock, el Quart Cinturó o l’ampliació de l’aeroport del Prat. Aquesta política nefasta porta a Barcelona, entre altres indrets de Catalunya, a quedar ofegada per l’augment del turisme que gentrifica els barris expulsant la classe obrera de casa seva amb els preus prohibitius de l’habitatge, precaritza la classe treballadora amb condicions laborals cada cop més draconianes i empobrides. Una classe obrera cada cop més pressionada per la carestia de la vida en forma d’inflació galopant i pujada del preu de l’energia. No als macroprojectes, tant si hi ha repetició electoral, com si no.
La lluita pels nostres drets democràtics ha de continuar. El delicte de terrorisme pel Tsunami Democràtic de 2019 continua movent a jutges de l’Audiència Nacional tot i que l’Amnistia hauria d’arribar el 30 de maig. Encara la llei d’amnistia no s’aplica. Catalunya no podrà exercir el seu dret a l’autodeterminació en el marc d’una constitució atrapada en el règim del 78, que manté la monarquia i estableix el pagament del deute per sobre d’invertir en els serveis públics. No tenim cap confiança en què en aquest context es permetrà un referèndum d’autodeterminació per al poble català. Hem d’acabar amb aquest règim, presó per als pobles de l’estat, ancorat en la monarquia hereva del franquisme. Necessitem una Assemblea Constituent per qüestionar el règim del 78 i trencar amb la seva constitució!
El següent Govern de la Generalitat no plantejarà solucions als problemes de la classe treballadora davant d’una esquerra a l’esquena dels seus interessos i que dona alè a la ultradreta. Només ens queda una sortida: construir un bloc independent de la classe treballadora, allunyat de la burgesia i els partits del règim que participen del seu joc, organitzat amb els sindicats alternatius i els moviments socials, que plantegi les seves reivindicacions pròpies de classe, que sigui l’altaveu de les lluites i enfronti de forma unitària els atacs que patim a les nostres condicions de vida. En cas d’escenari de repetició electoral hem de revertir el desencant i la resignació a les eleccions apareguem amb veu pròpia com a classe. En aquest sentit, creiem que cal construir una llista composta pels millors i més honestos activistes al carrer i amb un programa que no claudiqui enfront de la UE, el govern central i el règim, i que tingui clar que la transformació de la societat no vindrà des de cap govern burgès.
Des de Corrent Roig estem compromeses amb les lluites quotidianes de la classe treballadora per construir una revolució socialista que sigui capaç de destruir aquest sistema capitalista, i solucionar d’arrel totes les problemàtiques que patim la gran majoria de la població. Uneix-te a nosaltres per fer-ho possible!
