Per Gabriel Huland
Més de 250 persones han mort a la ciutat siriana d’Àlep des del 22 d’abril, quan el règim dictatorial de Bashar al-Assad va desencadenar una brutal ofensiva militar, amb el suport d’avions i artilleria russes, contra els últims bastions rebels en aquesta ciutat que va ser una puixant metròpoli econòmico-financera, la principal de Síria. A part dels morts, organitzacions humanitàries com White Helmuts i l’Observatori Sirià pels Drets Humans han comptabilitzat prop d’1.500 ferits, entre ells moltes dones i nens. La catàstrofe humanitària a Síria sembla no acabar mai.
Per dur a terme els atacs, el règim difon la fal·làcia que la ciutat és controlada pel Front Jabat al-Nusra, grup afiliat a al-Qaida, classificat com a terrorista per la Conferència de Ginebra, la qual cosa li deixaria fora de l’alto al foc negociat entre EUA i Rússia, en vigor al país des del 27 de febrer. Els EUA, cada vegada més condescendents amb la política de Rússia per a Síria, no desmenteixen l’afirmació. L’ofensiva d’Al- Assad consisteix en atacs a blancs indeterminats mitjançant els terribles i ja coneguts barrils explosius, a més d’atacs aeris i el setge a la ciutat per evitar l’entrada i sortida de persones, aliments i medicaments.
L’oposició siriana nega que la ciutat estigui baix control d’Al-Nusra. De fet, tant ISIS com el grup vinculat a al-Qaida van ser expulsats de les zones alliberades d’Àlep i hi ha manifestacions i protestes contra aquests grups periòdicament per evitar que tornin a enfortir-se. L’objectiu central del règim és eliminar, amb el suport rus i la complaença nord-americana, qualsevol vestigi de revolució i control democràtic de les zones alliberades per part de grups independents i que compten amb base de suport entre la població local.
Es calcula que a Àlep al voltant de 300.000 persones viuen en zones alliberades, mentre prop d’1,5 milions viuen en àrees controlades pel règim sanguinari de Bashar al-Assad. Abans de la revolució la metròpoli tenia aproximadament 4 milions d’habitants, sent una de les ciutats més importants i antigues del Mig Orient. Es tractava d’un centre comercial i industrial important. A la regió es produïa seda, cotó, sabó, cuir, aliments processats, així com articles d’or i plata. La ciutat està situada en plena ruta de la seda, entre la vall de l’Èufrates i el Mediterrani, la qual cosa li confereix una posició estratègica.
La major part de la informació independent a la qual tenim accés prové de l’Àlep Mitjana Center (AMC), un grup d’activistes i periodistes independents que documenta la revolució i la guerra a la província des dels seus inicis, en el 2011. Segons informació difosa per Al Jazeera, el règim ha aconseguit en els últims dies tallar la línia de subministrament dels rebels entre Àlep i Turquia, la qual cosa pot significar una catàstrofe humanitària, atès que les persones que viuen a les zones controlades pels grups rebels corren el risc de veure’s impossibilitades d’accedir a aliments i altres productes bàsics. Assad utilitza la mateixa pràctica que els sionistes a Palestina, la punició col·lectiva de civils com a arma de guerra.
La reconquesta d’Àlep significaria una victòria molt important per al règim, fins i tot més rellevant que la represa de Palmira o altres zones recentment conquistades per les forces lleials a Bashar al-Assad. El control d’Àlep pot canviar l’equilibri de forces entre els diferents grups i obrir una nova dinàmica en la guerra. No obstant això, no es tracta d’una batalla fàcil per al règim, malgrat el suport rus, iranià i de Hezbollah, ja que les milícies rebels compten amb el suport de la població local i estan lluitant carrer a carrer contra les tropes d’al-Assad.
Indubtablement, es tracta d’una de les batalles més sagnants i importants de la guerra que ja dura prop de quatre anys. L’aviació pro Assad està atacant hospitals i zones residencials. En un dels últims atacs, va ser bombardejat un hospital administrat per Metges Sense Fronteres on va morir l’últim pediatre que es trobava a les zones rebels de la ciutat, juntament amb altres 27 persones.
La Conferència de Ginebra i les violacions a la treva pactada entre Rússia i EUA
Diferents grups opositors sirians denuncien que hi ha hagut, solament al març, més de 2000 violacions al cessament al foc iniciat formalment el 27 de febrer i més de 400 atacs amb barrils explosius, que han causat centenars de morts i milers de ferits. Les negociacions de Ginebra, represes recentment, fracassaran una vegada més, igual que els anteriors intents, atès que la política dels EUA és convèncer als grups opositors perquè acceptin un govern de coalició que no canviï l’estructura actual del règim de Assad.
Fins i tot el futur del dictador no és objecte de discussió, la qual cosa deixa el camp lliure per a la possibilitat que el fill de Hafez al-Assad es mantingui com a pilar fonamental d’un supòsit futur govern de “transició”, quelcom totalment inacceptable per a un gran nombre de grups opositors i la majoria de la població siriana. Com acceptar ser governat per qui ha estat el seu botxí, el de la seva família i amics? El responsable de la mort de més de 400.000 persones. No significa signar la pròpia sentència de mort? Això és el que pensen innombrables sirians que no han deixat el seu país i segueixen resistint com poden. Les imatges que arriben d’Àlep són terrorífiques i assenyalen com serà el futur de Síria si al-Assad guanyés la guerra.
A les zones controlades pel règim hi ha en vigor un estat d’excepció dictatorial, on no hi ha llibertat d’expressió, els serveis bàsics són escassos, els llocs de control estan pertot arreu i la muhabarat (policia secreta del règim) imposa la por i el silenci. L’exèrcit sirià compta actualment amb aproximadament 60.000 efectius, la majoria d’ells, no obstant això, no es troben en els fronts, sinó a les ciutats, assegurant l’ordre, reprimint i controlant la població. La forces que estan sobre el terreny, lliurant les batalles contra les forces opositores, estan conformades sobretot per libanesos de la milícia xiïta de l’Hezbollah, soldats iranians i milicians afganesos, que són obligats a anar a Síria a causa de la seva situació de pobresa extrema, amb la perspectiva de rebre un sou a canvi de lluitar en el bàndol del règim. Molts ni tan sols saben per què estan lluitant. Són mercenaris en tots els sentits.
Assad va realitzar fa unes setmanes unes eleccions legislatives totalment il·legítimes, en les quals solament van poder votar aquells que viuen a les zones controlades pel règim, prop de 60% de la població del país, en un 30% del territori. Pràcticament cap organització internacional va reconèixer els comicis, fetes amb l’objectiu d’enfortir el govern sirià davant l’opinió pública, enmig de les negociacions de Ginebra que, com s’ha dit abans, probablement fracassaran, ja que EUA no plantarà cara a Rússia en el tema de la permanència o no de al-Assad en el poder.
D’altra banda, recents filtracions porten a creure que el suposat alliberament de Palmira de les forces de l’ultra reaccionari ISIS va ser pactat entre el règim i el grup jihadista. Hi ha també documents que proven els intercanvis comercials entre les dues parts, principalment armes i petroli. Tot sembla indicar que l“alliberament” de Palmira no va ser, en realitat, més que una escenificació per a la premsa mundial. Assad i ISIS són dues cares de la mateixa moneda.
Desgraciadament, el respir dels últims mesos d’una treva feble i trencada pel règim en diferents ocasions, s’ha acabat. Les escenes de sofriment humà i destrucció tornen als noticiaris de tot el món. Com no podia ser diferent, el règim torna a atacar cruel i impunement. No hi ha sortida a l’atzucac en què es troba el país àrab, mentre al-Assad romangui en el poder. I l’única forma de derrotar-lo és donant suport als grups afiliats a l’Exèrcit Sirià Lliure que mantenen una posició democràtica i independent i no s’han venut directa o indirectament als diferents règims i estats que actuen en el conflicte amb la finalitat d’augmentar la seva influència a la regió. El lliurament d’armes als rebels que lluiten contra el règim i contra els grups que es diuen islamistes s’ha de fer sense cap tipus de condicions prèvies. Encara existeixen aquests grups, l’ofensiva actual d’Àlep no és més que un intent d’enderrocar-los, de destruir un dels pocs bastions que queden de la revolució siriana.
La massacre d’Àlep ha generat una enorme ona de solidaritat i commoció internacional amb el poble sirià, que s’està reflectint en una sèrie d’actes i concentracions que tenen com a lema Àlep crema i el color vermell. Milers d’activistes han canviat les seves fotos de perfil en Facebook per un vermell massís. Desenes d’actes han estat convocats en ciutats com Berlín, Madrid, París, Londres i unes altres al voltant del món.
El suport a la revolució siriana i la solidaritat amb el poble d’aquest país han dividit aigües en l’esquerra mundial. Els grups pro Assad segueixen denunciant la revolució com un intent de desestabilitzar la regió per part d’EUA. Aquest raonament no sobreviu a la més mínima confrontació amb la realitat. EUA i Rússia estan junts en l’intent de derrotar la revolució i tornar a estabilitzar el país. Les negociacions de Ginebra, les diferents trobades entre John Kerry i Serguéi Lavrov, Secretari d’Estat d’EUA i Ministre d’Afers exteriors de Rússia, així com les diferents declaracions comunes ho testifiquen.
La intervencions russa i iraniana no van ser qüestionades per EUA en cap moment. Assad ha creuat totes les línies vermelles possibles i a dia d’avui, ja ni tan sols rep retrets de la comunitat internacional. El consell de seguretat de l’ONU tindrà en els propers dies una reunió d’emergència per discutir la situació a Àlep i ja sabem què tipus de resolució s’aprovarà. Una genèrica declaració per la pau a la qual ningú no farà cas.
Quant a nosaltres, seguim reivindicant com a legítima la lluita del poble sirià i la seva revolució per democràcia i justícia social. Seguim afirmant que l’única manera d’acabar amb el conflicte és enderrocant al gran responsable per les morts i la destrucció causades a Síria, és a dir Bashar al-Assad i els seus còmplices.
Visca la lluita del poble sirià!!!
