Felipe Alegria
La gran festa d’aniversari que Barcelona en Comú (BComú) havia preparat per celebrar la victòria a les eleccions municipals de l’any passat va quedar deslluïda. La celebració ha coincidit amb el conflicte del “banc expropiat” a Gràcia , amb els enfrontaments amb els manters, amb la continuïtat del conflicte del transport públic i, com a colofó, amb l’entrada del PSC al govern municipal (*).
El desallotjament del “banc expropiat” i el conflicte dels “manters”
El desallotjament del “banc expropiat” ha estat focus d’atenció a Barcelona durant un parell de setmanes. En aquest interval, la dreta espanyolista i la “sobiranista”, amb tots els seus mitjans de comunicació, van aprofitar el conflicte per criminalitzar al moviment okupa i envestir contra la CUP, però també per atacar a Ada Colau, a qui van acusar d'”equidistància” i de “simpatitzar” amb els okupes. Però la veritat és que Ada Colau mai es va moure del seu paper “institucional”. D’entrada, va manifestar que era “un conflicte entre particulars”. Davant la violència exercida pels Mossos d’Esquadra es va limitar a demanar “proporcionalitat”.I ha reduït el seu paper a “intermediar entre les parts”. No hi ha hagut un posicionament a favor del col·lectiu que havia okupat el banc buit i l’havia posat al servei del barri; tampoc una denúncia contra l’especulador que va comprar el local a preu de saldo, ni contra l’especulació rampant que, arran del boom turístic, infla els preus i expulsa del barri de Gràcia els sectors econòmicament més febles, incapaços de pagar lloguers impossibles.
També ha fet aigües el govern de Ada Colau en el conflicte dels “manters”. Aquests, davant les successives promeses incomplertes del govern municipal (plans d’ocupació, regularitzacions…etc.) s’han organitzat en el “Sindicat Popular de Venedors Ambulants” per exigir-ne el compliment. El govern de BComú , en lloc d’atendre les seves reivindicacions, s’ha posat de perfil, ha donat llargues als seus compromisos i ha permès que el col·lectiu sigui reprimit i les seves mercaderies requisades per la Guàrdia Urbana, quan no pels Mossos d’Esquadra. En les últimes actuacions repressives, amb un manter empresonat, Ada Colau no ha dubtat a posar-se obertament de part de la Guàrdia Urbana.
El conflicte del transport públic municipal i la continuïtat dels desnonaments
Respecte al problema del transport públic municipal, subscrivim plenament la carta oberta que han dirigit a Ada Colau els “Treballadors/es d’Autobusos en lluita”, que li pregunten: “De què serveix guanyar les eleccions si no s’és capaç d’acabar amb la precarietat laboral?”. Ara ens trobem amb la signatura del conveni de TMB-Busos a esquena de la plantilla, aquesta vegada sense consulta als treballadors, després que aquests haguessin rebutjat en dues ocasions els anteriors preacords. El conveni signat pels responsables municipals i els buròcrates sindicals, similar al preacord rebutjat, perpètua la precarietat i els privilegis, tant del personal directiu fora de conveni com de la burocràcia sindical, sense atendre les reivindicacions plantejades pels treballadors.
Quant a la lluita contra els desnonaments, per l’habitatge social i contra la pobresa energètica, que havia de ser la joia de la corona del govern d’Ada Colau, s’ha convertit en una de les majors decepcions. El govern municipal, en lloc d’impulsar mesures enèrgiques que aturessin radicalment els desnonaments i posessin al seu lloc els bancs, grans immobiliàries i companyies energètiques, s’ha comportat amb la més gran tebiesa “institucional”, sense ni tan sols explotar les possibilitats que li oferia la llei 24/2015 del Parlament (ara suspesa pel Tribunal Constitucional). S’han limitat a tramitar algunes multes i a crear una “unitat contra l’emergència residencial”, emparada en la llei esmentada, que ha paralitzat una part dels desnonaments que, no obstant això, prossegueixen a bon ritme. I si això ha succeït amb la llei 24/2015 vigent, què succeirà ara amb la llei suspesa?
Els socialistes entren al govern municipal: on ha quedat la “nova política”?
Hem deixat per al final l’acord de govern signat amb els socialistes, un pacte d’extrema rellevància, que ha estat curiosament postergat pels mitjans de comunicació i les principals organitzacions de l’esquerra. Mitjançant aquest pacte, el PSC passa a integrar l’equip de govern, amb Jaume Collboni (imputat per tràfic d’influències en el cas Mercuri) com a segon tinent d’alcalde, responsable de les àrees d’empresa, cultura i innovació. El pacte va comptar amb el vot en contra d’un terç dels inscrits en BComú que van participar en la consulta. No en va, per als dirigents de BComú, fins fa poc més d’un any, el PSC era màfia i la perfecta encarnació de la “vella política”.
Collboni ha definit amb precisió el sentit de la incorporació del PSC al govern municipal: “La nostra entrada envia un missatge positiu a l’economia de la ciutat (…) Que se sàpiga que hi ha un govern amic de l’activitat econòmica (…) Aplicarem el model Barcelona de col·laboració amb el sector privat , sempre amb un lideratge públic. És marca de la nostra casa“. I conclou: “Buscarem prioritàriament l’acord amb els partits d’esquerra, però en moltes qüestions concretes de ciutat podem arribar a acords amb el Sr. Trias i Convergència i Ciutadans”
El pacte amb el PSC, un partit íntimament associat a sectors de la burgesia catalana, és la confirmació, després d’un any de govern, que la “nova política” no és molt diferent de la vella. Collboni ho ha expressat així: “Pel bagatge del PSC sabíem que BComú, fruit de l’experiència institucional i del contacte amb les moltes Barcelones que hi ha, evolucionaria en les seves posicions“.
Al final, una vegada al govern, la nova i la vella polítiques se sotmeten a les mateixes regles: “governar per a tots”, respectar les lleis, per injustes que siguin, acatar les jerarquies institucionals, encara que els seus dictats vagin contra el poble. I conciliar amb els poderosos. Com els va dir Ada Colau als grans capitalistes catalans, reunits a Sitges en la trobada anual del Cercle d’Empresaris: “això va de col·laborar, o col·laborem tots, o ningú no se’n surt. (…) Es tracta que guanyem tots. És essencial que ens acompanyin“.
El gran problema és que aquesta política esterilitza els esforços de tanta gent lluitadora i ofega les reivindicacions populars en la via morta institucional, en lloc d’utilitzar la institució al servei de les reivindicacions, per promoure la mobilització i l’autoorganització popular i, sobre aquesta base ferma, enfrontar sense por les lleis injustes, les institucions superiors i els interessos dels poderosos. Si no és per a això, quin sentit té entrar en les institucions i assumir responsabilitats de govern?
Un “govern a la barcelonina” a Madrid?
El pacte de Barcelona ha estat beneït per Pablo Iglesias, i a Kichi, l’alcalde de Cadis (Podemos), li sembla estupend. Si ell no ho fa a la seva ciutat -diu- és perquè “a Andalusia el PSOE no és com a Catalunya“. A Manuela Carmena, l’alcaldessa de Madrid, és el pas que li falta donar.
Ara que hem entrat en plena campanya electoral, no ens ha d’estranyar que els governs municipals de Barcelona, Madrid o Cadis es posin com a exemple de bon govern i com la prova que Podemos pot accedir al govern sense que el país es desestabilitzi. Al caliu de les enquestes, la proposta de “govern d’esquerres” ja no és concreta en un “govern a la valenciana” sinó en un “govern a la barcelonina”, amb el PSOE en posició secundària però, al mateix temps, fent de garant formal del manteniment del “ordre europeu i del constitucional”, ja plenament assumit per Unidos Podemos. Passa, però, que aquesta via tapona el camí al canvi social. Perquè només hi haurà canvi social plantant cara a la Unió Europea i recuperant la mobilització obrera i popular; perquè només un govern construït sobre aquestes bases pot garantir-ho.
(*) Veure també l’article: “El govern de Ada Colau: de les promeses a la realitat”
