Una altra Diada Nacional multitudinària

Superant les expectatives dels organitzadors, ANC i Ómnium, i passant per sobre de les amenaces de l’Estat (les últimes la de la Fiscal General i el ministre Margallo), prop d’un milió de catalans i catalanes han omplert aquest 11 de Setembre els carrers de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Berga. Els actes, amb caràcter festiu, han estat una veritable exhibició de força  independentista.
Els manifestants han aclamat les paraules del president d’Omnium cridant a desobeir la possible destitució de la presidenta del Parlament per part del Tribunal Constitucional i el mateix han fet amb les paraules del president de l’ANC cridant a la majoria parlamentària a “posar les urnes”, referint-se implícitament a un referèndum unilateral.
No obstant això, el President Puigdemont, en una roda de premsa amb corresponsals estrangers celebrada el mateix dia, no feia cap esment al referèndum unilateral. Per contra, va avançar que pensava  fer una última oferta de referèndum pactat al govern central i que, en cas de previsible negativa, convocaria unes eleccions constituents per a juliol de 2017, les quals serien “el veritable plebiscit”.

Un dels elements polítics de més interès de la jornada ha estat la presencia de l’Alcaldessa Ada Colau en la Diada, postulant-se com a representant del “nou catalanisme d’esquerres”. Colau s’ha pronunciat pel referèndum, però solament si és pactat amb l’Estat, al·legant que un referèndum unilateral no seria “efectiu” perquè “només interpel·laria als independentistes”…passant per alt que si la seva formació,  Catalunya en Comú, recolzés el referèndum, el seu argument deixaria de tenir sentit.

A sota podeu llegir la posición de Corrent Roig davant la Diada i la nostra valoració de l’actitud de la CUP davant la qüestió de confiança de Puigdemont

Declaració de Corrent Roig davant la Diada Nacional 2016
La Diada d’aquest any se celebra en plena crisi d’investidura i amb el conflicte català convertit en la gran esquerda del règim de la transició.

Els resultats de les eleccions generals, el bloqueig de la investidura arran del referèndum català i l’actuació antidemocràtica del Tribunal Constitucional anul·lant els acords del Parlament i amenaçant la seva presidenta amb la destitució, mostren que sense unilateralitat el poble català mai no podrà decidir el seu destí nacional.

S’ha de fixar ja la data del Referèndum Unilateral

La celebració d’un Referèndum Unilateral és una demanda urgent que respon a l’exigència del 80% de la població catalana, que vol votar el seu destí nacional però no ho pot fer perquè l’Estat li ho impedeix. No hi ha cap argument democràtic per oposar-se al referèndum.

El referèndum és la manera més neta i democràtica de desencallar l’actual situació i el punt de partida per a un procés constituent digne de tal nom. Ada Colau no s’hi pot oposar dient que és “una ingenuïtat pensar que es pot fer de manera unilateral” i que “no es efectiu”. La submissió no és una alternativa millor.

El referèndum és també la forma més clara de deixar en evidència els defensors de la unitat forçada espanyola i de facilitar la comprensió i la solidaritat democràtica arreu l’Estat.

El govern Puigdemont i Junts pel Sí (JxS) no tenen cap argument solvent per negar-s’hi ni per ajornar una decisió que el Parlament hauria de prendre sense demora, marcant la data i la pregunta del referèndum.

El referèndum unilateral no divideix  la classe treballadora

N’hi ha que s’oposen al referèndum unilateral des de l’esquerra, com Coscubiela i Rabell, dient que divideix el poble. Però no és veritat. De fet, l’única manera d’unir la classe treballadora aquí i crear relacions fraternals amb els diferents pobles de l’Estat és donant la veu al poble català perquè voti democràticament i després tothom respecti escrupolosament la decisió col·lectiva.

El gran problema que estem patint és que la classe treballadora està a hores d’ara absent d’aquesta batalla política, amb les seves organitzacions sindicals callades i la majoria de l’esquerra política a la contra, deixant en mans de la dreta i el centre-esquerra nacionalistes (PDC i ERC) la bandera de la sobirania catalana.

És hora que la classe treballadora aixequi la veu dient que ella és la primera a repudiar la unitat forçada i a donar suport al referèndum unilateral. Precisament perquè ella és la primera interessada a construir una lliure confederació de repúbliques lliures.

És urgent un pla d’emergència econòmic i social

També cal exigir al Parlament que, de forma sobirana, aprovi un pla d’emergència econòmica i social: que derogui la reforma laboral i posi fi a la precarietat extrema que estem patint, que pari els tancaments d’empreses, apugi el SMI, aturi els desnonaments, reverteixi les retallades i privatitzacions i suspengui el pagament del deute mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin cobertes.

La qüestió de confiança i els pressupostos

Aquestes necessitats del poble treballador no lliguen gens amb els pressupostos que prepara el conseller Junqueras (ERC). Semblants als anteriors (rebutjats per la CUP), els propers pressupostos continuen sent presoners de la UE i la Troika, destinen una muntanya injustificada de diners a pagar el deute, perpetuen les retallades fetes aquests anys i seguiran intervinguts per Montoro.

No compartim la posició de la CUP davant el President Puigdemont: s’han compromès a votar a favor en la qüestió de confiança a canvi de res; han deixant l’exigència del Referèndum Unilateral enlaire i han promès aprovar els pressupostos a canvi d’una “parceleta que respongui a uns mínims que demana la CUP“.

Creiem, pel contrari, que no es pot assumir cap responsabilitat política pel govern Puigdemont, perquè no es cap govern al servei de la classe treballadora sinó de les classes patronals catalanes i perquè és defensor fervorós de la UE, que és una màquina de guerra contra els treballadors i enemiga jurada dels drets de Catalunya. Això sí, estarem amb ell sense vacil·lacions en cada confrontació real amb l’Estat en defensa de la sobirania catalana.

És urgent recuperar la lluita massiva al carrer i deixar enrere aquest cicle on tot eren eleccions. És aquí on rau la veritable força del poble treballador.

 
La CUP dona suport a Puigdemont a canvi de res
Núria Campanera

El passat mes de Juliol el programa Els Matins de TV3 feia una entrevista a Mireia Boya, diputada de la CUP, on se li preguntava per la qüestió de confiança del proper 28S sobre el President Puigdemont. La diputada deixava clares les dues condicions que exigia la CUP per donar suport: d’una banda, la celebració d’un referèndum unilateral (RUI) i d’altra, que la moció no estigues vinculada a l’aprovació dels pressupostos. El passat 5 de setembre, en una altra entrevista en el mateix programa, la diputada Anna Gabriel, anunciava que la CUP donaria els seus 10 vots a favor de la moció de confiança a Puigdemont, però ja sense fer esment a les dues condicions citades.

Parlant sobre la recent entrevista de la CUP amb el President, li preguntaven: “Van veure el President Puigdemont receptiu a celebrar, si res no canvia, un referèndum per força unilateral? El vam veure receptiu a escoltar, a atendre i a analitzar amb el rigor que convé les oportunitats, els límits de cada proposta. […] Si no s’assumeix aquest referèndum o alguna cosa que s’hi assembli, la CUP no donarà suport a la qüestió de confiança del president Puigdemont? Jo crec que la qüestió de confiança no arribarà a fonamentar-se en un detall de proposta, tan de bò! Si s’anuncia en seu parlamentària el dia 28 que es convoca un referèndum el maig o juny del 2017, perfecte! Però fins hi tot si no és així –que pot ser que no pugui ser així, perquè potser en l’espai polític de JxS això encara no està acabat de tancar i de debatre- nosaltres donarem el sí a la qüestió de confiança… Després d’aquesta qüestió de confiança ve un debat de política general, vindran altres debats […] i és on hem d’acabar de decidir com culminar aquesta legislatura. El dia 28 és seguir amb la legislatura que vam iniciar perquè no hi ha motius per anar a noves eleccions.”

Pel que sembla doncs, no hi ha cap acord en relació a la celebració d’un RUI, que és la proposta principal de la CUP. De fet, no és que no hi hagi acord amb la data, la pregunta o com es farà el RUI, sinó que directament no hi ha acord sobre si es farà o no un referèndum.

En el tema dels pressupostos, sembla que la CUP s’ha mostrat disposada a acceptar els pressupostos de Junqueras, irremeiablement semblants als anteriors (rebutjats per la CUP). És obvi que els propers pressupostos continuaran sent presoners de la UE i la Troika, destinaran una muntanya injustificada de diners a pagar el deute, perpetuaran les retallades fetes aquests anys i seguiran intervinguts per Montoro. Tot i així Anna Gabriel anunciava que “la predisposició a treballar els pressupostos hi és, la predisposició per part de JxS a que puguem generar un marc d’entesa hi és, per tant això no ha de ser un escull per donar el sí el dia 28. […] “El compromís que s’ha de demanar a JxS i a la CUP és que treballin perquè els pressupostos reflecteixin aquest objectiu de legislatura com a mínim, i que s’entengui que hi ha una part molt predominant dels pressupostos que serà del gust de JxS, però que ha d’haver-hi una parcel·leta, com a mínim, que respongui a aquests mínims que demanem com a CUP, que són mínims de país. Si anem en aquesta direcció tampoc no hi haurà cap problema per aprovar els pressupostos”

No compartim la posició de la CUP davant la moció de confiança i els pressupostos. Creiem que, si com s’ha repetit tantes vegades, “la confiança no es negocia, es té o no es té”, hi ha molts motius per a no tenir cap confiança en el govern Puigdemont. Sabem del cert que no és cap govern al servei de les necessitats de la classe treballadora, ni tan sols de les més bàsiques; que és un govern que es diu independentista però que alhora és defensor de la UE i les seves polítiques i lleis antisocials, d’una UE en la que no hi té cabuda cap tipus de sobirania catalana, ni nacional ni social.

L’obligació de la CUP és exigir el que cada dia és un clam més fort, el RUI i la fi de les polítiques antisocials i contra la classe treballadora, que ens mereixem molt més que una parcel·leta de millora social. Ja no volem més engrunes. És la nostra tasca recuperar la lluita massiva al carrer i deixar enrere aquest cicle electoral. La nostra confiança recau en la força del poble treballador mobilitzat i disposat a aconseguir les seves reivindicacions. Ja és hora de tornar a sortir als carrers i lluitar pels nostres drets.

Setembre 2016