L’efectivitat de l’acord no està gens assegurada. L’aviació siriana va bombardejar diverses zones d’Alep el mateix dilluns, abans de l’hora en què entrava en vigència l’acord, matant desenes de civils d’aquesta localitat. En teoria, el pacte inclou a tots els grups involucrats en el conflicte amb l’excepció de dos: l’autodenominat Estat Islàmic de Síria i el Llevant (ISIL), també conegut com a Daesh (acrònim en àrab), i el grup Jabhat Fateh al-Sham (Front de Conquesta del Llevant) -abans conegut com a Front al-Nusra, la branca oficial d’Al-Qaeda al país-, considerats grups terroristes pels dos països.
A part del cessament de les hostilitats, es preveu la creació d’un centre d’informació i operacions conjunt de les dues potències amb l’objectiu d’intercanviar informació i coordinar atacs a zones suposadament controlades per l’Estat Islàmic i Jabhat Fateh al-Sham.
L’acord es dóna en el marc d’un important avenç del règim, que va aconseguir evacuar Daraya (ciutat dels afores de Damasc considerada un dels baluards rebels més importants), així com la represa de zones crucials a Damasc i Alep. En una visita recent a Daraya, acompanyat dels seus ministres, Àssad va afirmar que no pensava dimitir i que “reunificaria” el país sota el seu comandament destruint a tots els “terroristes” (terme utilitzat pel dictador per referir-se a l’oposició, sigui militar o civil).
Després de pronunciar aquestes paraules desafiants i macabres, va ordenar el bombardeig de diverses zones del país i va prohibir, durant les primeres hores de la “treva”, l’entrada d’ajuda humanitària a les zones assetjades d’Alep (es calcula l’existència de 250.000 civils situats en aquesta ciutat).
Recentment, els rebels havien recuperat parts d’Alep i reobert les línies de subministrament a zones alliberades del règim, però l’exèrcit sirià, amb el suport de l’aviació russa, ja les ha reprès.
Només durant el mes d’agost, el règim va matar a més de 500 civils i va llançar prop de 2000 barrils explosius a barris d’Alep i la regió del Rif, havent atacat, així mateix, 5 escoles, 8 hospitals i 3 centres operatius dels Cascs Blancs, Defensa Civil Síria, anomenats White Helmets pels mitjans, dedicats a rescatar a les víctimes dels bombardejos de l’aviació siriana i russa.
Les zones preferides pels mortífers helicòpters d’Assad són els barris comercials i residencials, així com terres agrícoles. A més, va utilitzar prop de 300 bombes de fòsfor en diferents punts del país. El gas verinós de clor també va ser utilitzat dues vegades el mes passat. Tota aquesta informació està recollida en un informe de l’Institut Sirià per la Justícia.[1]
En una entrevista a la BBC, Faysal Mekdad, ministre d’Assumptes Exteriors sirià, va declarar que l’ús de barrils explosius per part del règim, àmpliament documentat per diferents fonts, és una mentida difosa per les “forces occidentals i pels països del golf” per a desestabilitzar el país. “Els barrils explosius no existeixen”, va assegurar el ministre.
L’acord entre els EUA i Rússia no pretén pacificar Síria ni tampoc atenuar el drama dels centenars de mils de persones en situació d’extrema pobresa i risc vital, sinó tot el contrari, busca enfortir i consolidar les posicions conquerides recentment pel règim sirià (que compta amb el suport de Rússia, Iran i Hesbol·là) i derrotar la revolució que resisteix, encara amb debilitats i contradiccions, a més de cinc anys d’un aïllament total. Es va confirmant la hipòtesi de divisió del país amb la creació de zones sota la influència dels diferents països.
No a la intervenció militar de Turquia a Síria
Turquia participa indirectament en el conflicte sirià des del seu inici. Més d’un milió de sirians i sirianes han passat la frontera entre els dos països cercant refugi. Turquia va passar de ser l’aliat d’Àssad a defensar la seva sortida a mesura que les protestes pacífiques iniciades el 2011 es van convertir en un conflicte armat. La situació es va anar complicant amb l’entrada de nous grups de combatents extremistes al país, encoratjats en gran mesura pel mateix règim d’Àssad, per generar terror i derrotar l’ímpetu transformador i revolucionari de les protestes.
Erdogan va veure en el conflicte una oportunitat per enfortir les seves posicions dins la regió i avançar en les seves zones d’influència. Turquia va deixar de col·laborar amb la dictadura siriana per acostar-se a l’oposició, havent permès inclús que els comandants de l’Exèrcit Lliure Sirià dirigissin les seves operacions des de Turquia.
No obstant això, el “suport” a l’oposició siriana sempre va ser bastant formal, sobretot al principi, i mai es va traduir en l’entrega d’armes i medicaments a les brigades independents i laiques que lluitaven contra l’exèrcit sirià. Turquia forma part del grup “Amics de Síria”, impulsat per França, que en el seu moment va ser un intent per una part de les grans potències mundials de controlar i dirigir la transició al país, ja que la caiguda d’Àssad semblava aleshores imminent.
Per altra banda, hi ha forts indicis de què Turquia va permetre, mitjançant el relaxament dels controls a la frontera, l’entrada de combatents musulmans que s’unirien a les files del Daesh, a part d’haver comprat petroli al grup terrorista a preus molt inferiors als del mercat. Daesh complia una funció vital per Turquia al actuar com a dic de contenció davant l’avenç de les forces kurdes liderades pel PYD, partit vinculat al PKK turc.
Aquesta actitud de “participació indirecta” en el conflicte ha canviat recentment amb l’entrada de l’exèrcit turc a Síria el 24 d’agost amb l’objectiu de prendre la ciutat de Jarablús, a la frontera entre Síria i Turquia, a l’ISIL. La intervenció es va donar mitjançant l’ús de tancs, avions i forces especials de l’exèrcit, a part del suport, inclús financer i armamentista, a grups militars sirians. Han pres diverses ciutats a la frontera atacant no només al grup terrorista, sinó també les forces kurdes del PYD.
La participació directa de Turquia en el conflicte genera un problema pels EUA, ja que el PYD és un dels seus principals aliats a la regió, però Turquia forma part de l’OTAN i està complint un paper determinant en aquest moment en la contenció del flux de refugiats a Europa. La treva pactada entre els EUA i Rússia segurament té a veure amb aquest factor afegit al conflicte.
La ingerència de qualsevol potència militar a la revolució siriana ha de ser rebutjada. Síria s’ha convertit en un enorme taulell on diferents països es disputen entre si la influència a l’Orient Mitjà. EUA, Rússia, Iran, Aràbia Saudita, Turquia, Qatar, entre d’altres, estan finançant grups i enviant armes i soldats a Síria. És un veritable genocidi de coneixement públic. Tot i així, cap d’aquests països actua realment per atenuar el sofriment del poble. Tots pensen únicament en els seus interessos nacionals i econòmics. L’única solució possible i viable és la derrota militar del règim sirià i per això és necessari armar als grups rebels que estan lluitant contra Bashar al-Àssad i el Daesh, les dues principals forces contrarevolucionàries actives en aquest conflicte.
El pla de transició presentat per l’oposició siriana
L’oposició siriana reunida al HNC (Alt Comitè de Negociació, per les seves sigles en anglès) ha presentat un pla de transició a Síria que preveu sis mesos de negociació amb el règim, un any i mig d’un període de transició, la realització d’eleccions supervisades per l’ONU i l’aprovació d’una nova constitució.
Aparentment, es tracta d’un pla fet amb la millor de les intencions, però desgraciadament no és així. Primer, perquè és un pla completament inviable, ja que Damasc ha reiterat ja innombrables vegades que no negociarà amb els “terroristes”. Segon, perquè el HNC té cap o molt poca influència sobre els grups que actuen sobre el terreny a Síria i són una espècie de titella en mans dels EUA, Regne Unit i Aràbia Saudita. Per últim, el pla no reconeix el dret d’autodeterminació dels kurds, insistint a parlar d’una Síria única i unida, el mateix discurs del règim siri sobre el tema.
Per altra banda, i per complicar encara més la situació, existeixen problemes molt greus amb el principal partit kurd, el PYD, que té el suport dels EUA i la UE. És innegable que juguen un paper important en l’alliberament dels territoris kurds, però ho fan de manera autoritària, sense permetre cap mena de discrepància amb el seu lideratge i aliant-se, si els convé, amb qui sigui per tal d’aconseguir els seus objectius immediats.
S’han aliat amb Àssad en un moment, reben suport dels EUA i de la UE, fan front amb brigades de l’Exèrcit Lliure Sirià quan els interessa, però duen a terme neteges ètniques quan conquereixen una ciutat, expulsant els àrabs, i reprimeixen als grups que topen amb les seves polítiques.
La derrota d’Assad és la condició essencial per pacificar el país
Hem de reafirmar que el principal responsable de la barbàrie en què s’ha convertit Síria és el règim sanguinari de Bashar al-Àssad. Mentre aquest genocida segueixi al poder, no hi ha sortida política possible. Ja van més de cinc anys de barrils explosius, armes químiques, setges a poblacions senceres, detencions en massa, violacions, tortures i manipulació mediàtica.
Això s’ha d’acabar ja, i per això és necessari defensar la caiguda immediata d’Àssad i l’entrega d’armes, no només armes lleugeres com s’està fent, sinó d’armes antimíssils i altres armaments pesants perquè els grups rebels es puguin defensar dels helicòpters siris i els avions russos.
Per altra banda, rebutgem les intervencions militars dels EUA, Rússia, França, Turquia, Iran i altres països involucrats en el conflicte siri. Tots ells còmplices del règim d’Àssad i de l’Estat Islàmic. Estan tots units per derrotar la revolució del poble a favor de la justícia, la democràcia i la dignitat.
Hem d’exigir també l’entrada d’ajuda humanitària a tots els racons del país que porten patint assetjament permanent des de fa més de cinc anys.
[1] http://syrianjustice.org/en/
[2] http://www.bbc.com/news/world-middle-east-37294532
