Els revolucionaris i els governs de conciliació de classes a Portugal i al Brasil

Per Maria Costa, amb la col·laboració de Jerónimo Castro

Aquest article sorgeix a partir de la polèmica entre Luis Leiria i Alejandro Iturbe sobre la política dels revolucionaris en relació amb la caiguda del govern Dilma i les manifestacions contra el “cop”.[1] Què tindria a veure aquesta polèmica amb el govern de conciliació de classes a Portugal? Partim de la comprensió internacionalista de la realitat: d’una banda, per entendre un fenomen nacional és necessari comprendre la conjuntura internacional en què aquest està inserit, d’altra banda, i el que importa en aquest cas, la comprensió i política que tenim per a un fenomen donat en un país de manera necessària es reflectirà en un fenomen semblant a un altre país.

En els textos citats es fa referència, com a part de la polèmica, al fet que Luis és militant del Bloc d’Esquerra [Bloco de Esquerda – BE] a Portugal i que aquest partit és en aquest moment la base parlamentària del govern del PS. No obstant això, poca gent al Brasil sap què és el Bloc d’Esquerra i què significa el seu suport parlamentari al govern. L’objectiu d’aquest text és aclarir aquests dos punts, ja que la concepció de Luis Leiria ha de ser compresa a partir de la seva relació amb el BE, i de la posició d’aquest en relació amb el govern del PS a Portugal.

Abans d’avançar, un aclariment més: és veritat que la secció portuguesa de la LIT al seu moment va compondre el BE, no obstant això, és també necessari aclarir que des del 2007 la FER (secció de la LIT a Portugal) va presentar llistes alternatives a la direcció; també a partir d’aquest any, Luis Leiria va ser diverses vegades escollit per a la direcció nacional del BE per la llista de la direcció majoritària. Vam formar part del BE mentre aquest va ser un procés progressiu que aglutinava un important sector de l’activisme que no es veia representat en el PCP i en el PS [Partit Comunista i Partit Socialista, respectivament]. Vam trencar quan el BE va consolidar una política de ser cada vegada més una crossa esquerra del PS, com en les eleccions presidencials del 2011 en les quals va donar suport al mateix candidat que el PS. Luis sap perfectament quines són les diferències entre la nostra i la seva política a l’interior del BE. No ens sembla que utilitzar aquest argument ajudi a aclarir el debat, com Luis tant reivindica.

Una breu explicació sobre el règim parlamentari portuguès

Portugal té un règim parlamentarista, d’una sola càmera. Els diputats són elegits en llistes partidàries, per circumscripcions regionals. El partit o coalició que tingués majoria parlamentària és cridat pel President de la República a formar govern. Ara, a les eleccions legislatives d’octubre del 2015, la coalició que va tenir un major nombre de vots, la del PSD/CDS –“centredreta”– (anterior govern), va obtenir 107 diputats mentre que el Partit Socialista, el Partit Comunista portuguès i el Bloc d’Esquerra van obtenir 122 diputats. Després d’haver format el govern, PSD/CDS van presentar el programa de govern al parlament. No obstant això, el PS va presentar una moció de censura al govern que va ser aprovada per la majoria dels diputats de l’assemblea. Aquest fet va desembocar en la dimissió del govern.

El PS ja havia iniciat una sèrie de negociacions amb el BE i el PCP per formar govern. Aquests dos partits van exigir una sèrie de mesures, prop de 70, per fer viable el govern del PS i el parlament. I així, avui tenim a Portugal un govern del PS, fet possible al parlament pel BE i el PCP, tot i que aquests últims no tenen ministres al govern.

PS: un partit burgès de base electoral popular

El PS va ser fundat el 1973, abans de la revolució dels clavells. Amb una orientació socialdemòcrata, és des de l’inici un partit reformista i futur agent de l’imperialisme a Portugal. Després de la revolució, el PS es va convertir ràpidament en un partit amb influència de masses entre la classe treballadora i un instrument fonamental, juntament amb el PCP, per trair la revolució.

En tenir un origen tardà en relació amb els partits socialdemòcrates clàssics, mai va arribar a tenir una estructuració entre la classe treballadora que si més no s’assemblés als primers. La màxima utilitzada pel dirigent del PSOE, Alfonso Guerra, en la mateixa època, “Prefereixo deu minuts en la televisió que deu mil militants” s’aplicava ja completament al PS portuguès.

El PS va ser fonamental per a l’entrada a Portugal a la Unió Europea, llavors CEE [Comunitat Econòmica Europea], i per a la destrucció de les conquestes de la classe treballadora en la revolució dels clavells. Avui representa un sector de la burgesia decadent de Portugal, més lligat a les grans contractes, que encara que intenti oferir alguna resistència als atacs de l’imperialisme alemany no està d’alguna manera disposat a enfrontar-lo, volent mantenir-se, costi el que costi, a la Unió Europea. Malgrat tot, manté una base electoral popular, majoritàriament de sectors mitjans.

Bloc d’Esquerra, un partit neorreformista

El BE va ser fundat a Portugal el 1999, a través de la fusió de tres organitzacions “d’extrema esquerra”, com es diu a Portugal: el PSR, d’origen trotskista-mandelista, lligat a l’ex-SU; l’UDP, d’origen maoista i, per fi, Política XXI, organització fruit d’una dissidència de militants del PCP. Un any després, el Ruptura/FER (fusió del moviment Ruptura i el Front de l’Esquerra Revolucionària), organització de la LIT, entra al BE. Es pot dir que el BE és un projecte pilot de la teoria del SU de conformar partits anticapitalistes compostos per revolucionaris i reformistes honests.

Direcció i composició social petitburgesa

La composició social tant de la direcció com de la base del BE és majoritàriament de sectors mitjans, professors, entre ells molts professors universitaris, especialment a la direcció política, metges, servidors, estudiants universitaris…

Els seus dirigents mai van tenir una política perquè fos diferent, per contra, en innombrables polèmiques amb els militants de Ruptura/FER, en què aquests defensaven que s’ocupés l’espai polític cada vegada major a la base del PCP, majoritàriament obrera i treballadora, fruit de la seva burocratització i la seva traïció a innumerables lluites, la direcció del BE responia que no, que l’objectiu de construcció era “disputar la base electoral del PS”.

La prova més gran que el BE mai va tenir com a objectiu construir-se a la classe obrera i entre els sectors més paupèrrims és que encara que un dels seus dirigents sigui António Chora, president de la Comissió de Treballadors de la Volkswagen a Portugal, la seva posició mai va ser utilitzada per transformar la Volkswagen en un bastió obrer del BE. Més enllà d’això, en els pocs sindicats i organitzacions dels treballadors que dirigeix, el BE té una política en tot semblant al PCP, quan no es deixa dirigir directament pel PCP, com en el cas de la direcció del SPGL, el major sindicat de professors del país.

De reforma en reforma fins al Socialisme

El BE en els seus estatuts declara que “defensa i promou una cultura cívica de participació i d’acció política democràtica com a garantia de transformació social, i la perspectiva del socialisme com a expressió de la lluita emancipadora de la Humanitat contra l’explotació i l’opressió”.[2] Com arribar al Socialisme és una qüestió que queda en obert als estatuts. No obstant això, per l’actuació dels últims 17 anys és bastant clar que, per al BE, no serà a través d’una revolució.

Des del seu inici que el BE privilegia l’actuació parlamentària i no l’organització dels treballadors en els seus llocs de treball; com vam dir abans, la localització privilegiada d’un dirigent del BE en la major muntadora del país mai va ser usada per organitzar a aquests obrers entorn del BE.

Però existeixen molts altres exemples que demostren el caràcter reformista i adaptat a la democràcia burgesa del BE; un dels més categòrics és la seva dependència financera de les subvencions estatals. A Portugal, quan un partit té més de 50.000 vots rep un subsidi de l’Estat, de prop de 3,5 euros (avui) per cada vot, i si tria diputats rep una altra subvenció de suport al grup parlamentari. Ja el 2008, quan el BE tenia amb prou feines vuit diputats, rebia entre la subvenció partidària i la subvenció parlamentària prop d’1,2 milions d’euros, que corresponen al 80% del seu pressupost anual. A hores d’ara, amb prou feines el 3% del finançament del partit provenia de les quotes dels militants. Les últimes eleccions, en què van aconseguir 19 diputats i prop de 2 milions d’euros anuals de subvenció estatal, van ser d’extrema importància per al BE, com ells mateixos admeten:

El mandat de la Taula Nacional va ser marcat per la realització d’eleccions legislatives a l’octubre del 2015. Els bons resultats en aquestes eleccions van alterar substancialment les condicions de finançament del Bloc, ja que la subvenció mensual gairebé es va duplicar, i van implicar que les despeses de campanya electoral anessin suportats integralment per subvenció pública. (…) Aquests resultats van permetre invertir la tendència dels dos anys anteriors (2013 i 2014) els quals van significar resultats negatius.[3] Podem, segurament, parafrasejar a Trotsky: a aquesta capa superior de reformistes és a qui menys se’ls aplica la frase “no tenen res a perdre excepte les seves cadenes”.

“És possible un canvi a la Unió Europea”

El seu caràcter reformista i la seva adaptació a la democràcia burgesa europea estan ben plasmats al programa del BE per a la UE. Amb un matís o altre sempre va defensar la reforma de la UE perquè estigui al servei dels pobles, sempre va rebutjar i va ridiculitzar la tesi que la UE és irreformable, que és necessària una revolució europea per construir els Estats Units Socialistes d’Europa.

Encara que ens ridiculitzessin, qui inevitablement va acabar fent el ridícul és el propi BE en veure les seves grans apostes de canvi per Europa ser desmoralitzades. Ja va ocórrer així amb la Refundació Comunista, que va entrar al govern Prodi a Itàlia i va votar a favor de la intervenció italiana a l’Iraq. Després amb Syriza, que el BE reivindicava sense cap crítica: “Jo no sóc futurista però conec bé a Syriza. (…) Creure que Syriza prendrà el govern i implementarà un pla d’austeritat igual a aquell que va implantar el partit socialista és no conèixer d’on ve Syriza, què fa Syriza, i els valors de Syriza”. Aquesta va ser la intervenció de Mariana Mortágua, dirigent i figura pública del BE, en un debat televisiu a dos dies de les eleccions gregues, el gener del 2015. És el cas idoni per dir que qui no coneix què és Syriza, qui mana a Syriza, i on va a parar el projecte de Syriza (i congèneres com Podem i el PSOL, i uns altres més…) és Mariana Mortágua i el Bloc d’Esquerra.

Mariana va plantejar la possibilitat d’un canvi a Europa a través de la victòria de Syriza i de l’enfortiment electoral de Podem a l’Estat espanyol i de “l’esquerra” a Irlanda. Així, “Amb senyals positius ja sigui del govern irlandès, ja de França i Itàlia, per tant, podem crear les condicions per a una nova configuració a escala europea, basada en un país que s’aixeca i diu que rebutja acceptar les mesures del banc central europeu i de la Merkel i del directori alemany, i vol un camí diferent, però que no vol sortir de l’euro perquè és legítim”. I reafirma: “nosaltres hem de rebutjar el xantatge de qui és obligat o a acceptar l’austeritat o a sortir de l’euro. Perquè aquest euro també és de les persones d’esquerres”.[4]

L’experiència amb Syriza va demostrar que no és possible governar per a la classe treballadora i mantenir-se en els marcs de la UE i de l’euro; al contrari del que el BE afirma, l’euro no és de les persones d’esquerres, ni de les de dretes, és un mecanisme monetari controlat pels imperialismes francès i alemany per dominar i colonitzar els països perifèrics de la UE. Com que no estaven decidits a trencar amb l’euro i la UE, Syriza i Tsipras van fer allò que Mariana Mortágua i el BE van jurar que ells no farien: “aplicar un pla d’austeritat igual a aquell que el partit socialista va fer”. I pitjor, va fer això després d’un referèndum en el qual la població clarament va demostrar que estava en contra d’acceptar un pla d’austeritat. Solament és possible trencar amb l’austeritat trencant amb aquesta camisa de força, trencant amb la burgesia i la UE. Però la direcció del BE va demostrar clarament que no aprèn ni oblida gens, i va resoldre fer viable parlamentàriament un govern que una vegada més promet trencar amb l’austeritat sense trencar amb la UE i l’euro.

Resulta meridianament clar per tots que el projecte del BE per al canvi a Europa no va resultar possible, però això no va fer canviar el seu programa; aquest any, la moció de la direcció majoritària a la convenció del BE deia: “No és avui creïble el projecte d’una redefinició democràtica de les institucions europees o que la disputa de la relació de forces es doni a escala europea. El combat a l’austeritat i a l’autoritarisme exigeix la disputa de majories socials a cada país, reclamant instruments de sobirania popular que permetin correspondre a la voluntat popular de ruptura amb l’austeritat”.[5]

En aquest marc, és fonamental també no oblidar que l’estat de Benestar Social Europeu que tots aquests partits neorreformistes reivindiquen va ser possible perquè els països imperialistes europeus van patrocinar dictadures sanguinàries a Amèrica Llatina i Àfrica, que van extreure quantitats exorbitants de plusvàlua d’aquests països. Parlar d’Estat Social i no criticar profundament l’imperialisme europeu és solament una nova versió més de social-xovinisme.

Hauria d’estar clar que d’aquí no sortirà cap canvi per a la classe treballadora europea, i qualsevol que es digui revolucionari té obligació de combatre aquestes il·lusions i no d’alimentar-les reivindicant el BE.

El govern PS: un govern de col·laboració de classes

Entenguem el procés que dóna origen a aquest govern. Durant els quatre anys anteriors la classe treballadora portuguesa va demostrar diverses vegades la voluntat d’enderrocar el govern PSD/CDS, amb manifestacions de més de 500.000 persones als carrers i vagues generals. Si no va aconseguir derrotar-lo, va ser per la traïció de les seves direccions, tant del BE com del PCP i la CGTP (la central sindical més gran, dirigida pel PCP). Com que no va ser derrotat als carrers, el van derrotar a les urnes. Aquesta derrota electoral del PSD/CDS és una expressió distorsionada i tardana de les grans manifestacions que van ocórrer entre 2010 i 2012 i de la crisi crònica que afecta Europa, que també es reflecteix en el govern Syriza a Grècia, en l’ascens de Podem i en l’absència de govern a l’Estat espanyol. Sorgeix també per restablir la confiança de les masses treballadores en el règim burgès. Aquest és el paper del BE, i també del PCP: sostenir parlamentàriament un govern burgès i renovar la confiança de la classe treballadora en el règim. Per a què? Per impedir que arribés al poder un “govern de dreta”. Una deslleialtat total i completa a l’organització dels treballadors.

L’acord amb el PS: aconseguir engrunes…

L’acord entre el BE i el PS definia algunes mesures com a condicions mínimes per sostenir el govern del PS. Algunes van ser complertes, d’altres no. Recentment, João Semedo, dirigent del BE, va fer un article[6] defensant l’actuació del BE el darrer any i reivindicant les mesures progressives del govern, entre elles, l’augment del salari mínim nacional, amb el compromís d’arribar a 600 euros fins a 2019. En aquest punt s’ha de recordar que l’actual salari mínim és de 530 euros, el més baix de la zona euro i un dels més baixos de la UE. L’augment a 600 euros no canviarà aquesta realitat; i també la tarifa social d’electricitat, retorn de les 35 hores de jornada setmanal; fi dels exàmens nacionals de 4° i 6° anys d’escolaritat; dispensa de presentació quinzenal dels aturats als centres d’ocupació.

… i lliurar l’essencial

Són engrunes, o menys que engrunes, ja que ni els atacs fets pel govern anterior van ser revertits. No són mesures anticapitalistes, és amb prou feines la vella recepta de la distribució d’engrunes de la renda, que funciona per a curts períodes de temps però que reculen davant la propera crisi, vegeu l’exemple de les mesures implantades pel PT al Brasil. Queden fora fins i tot mesures mínimes fonamentals com la fi de les taxes moderadores en la salut pública, la disponibilitat gratuïta de medicaments essencials, la fi de les taxes d’ensenyament superior, la revocació de la darrera reforma de la carrera docent, l’augment de les vacants en els quadres del servei públic que reverteixi el procés d’aprimament fet des del govern PS/Sòcrates.

No obstant això, João Semedo, i el BE, s’obliden de dir que aquestes “mesures mínimes” solament van ser la màscara d’esquerra que va permetre que se seguís pagant el deute als bancs privats, que seguís el projecte de privatització de la TAP (transportadora aèria estatal), i que un banc privat més, el BANIF, fos recapitalitzat amb diners públics. En el cas del BANIF cal aclarir que el BE va votar contra la seva recapitalització a la fi del 2015, que va significar la injecció de 700 milions d’euros en un banc privat amb l’objectiu de mantenir-lo privat, no obstant això la despesa d’aquesta quantia a la fi del 2015 òbviament va influenciar el pressupost de l’Estat del 2016, el qual el BE va votar favorablement.

Com a part d’un programa dels treballadors per respondre a la crisi van quedar fora mesures que el BE ja fa molt que va oblidar, com la re-estatització de la banca i del sector energètic (EDP i GALP) sense indemnitzacions i la suspensió del pagament del deute públic. I per què el BE ho va oblidar? Per dues raons, la primera és que això no ajuda a dialogar amb els sectors mitjans o la “base electoral del PS”, que de quatre en quatre anys pot garantir el sosteniment del BE amb vots, i perquè, òbviament, això significaria la ruptura amb la UE, un fet del qual el BE no vol ni tan sols parlar. Com ja vam veure, per al BE és possible la reforma de la UE perquè aquesta respongui a les necessitats de la població… té sentit per qui diu que creu que és possible arribar al socialisme sense revolució.

La política del BE: una variant entre els Possibilistes i els camps burgesos progressius

La justificació del BE per sostenir el govern del PS no té gens de nou, és una variant de la política possibilista i de la teoria dels camps burgesos progressius: “l’acord va tenir com a objectiu impedir que la dreta continués governant” i “l’aprovació de mesures d’emergència per acabar amb el cicle d’austeritat i empobriment”.

El Bloc es va tornar una força indispensable per a una solució política per acabar amb el cicle governatiu PSD/CDS. La Taula Nacional es va concentrar en l’objectiu de proporcionar un canvi polític de fons, partint de l’allunyament de la dreta del govern i de l’afirmació d’una majoria que es comprometi amb la protecció de l’ocupació, dels salaris i de les pensions.[7]

El 1881, una corrent de l’organització proletària francesa, Federació dels Treballadors Socialistes, després d’una derrota electoral, publica en el seu periòdic Le Proletarie la famosa fórmula “proposar d’alguna manera, immediatament, algunes de les nostres reivindicacions per tornar-les finalment possibles (d’aquí el sobrenom de possibilistes). Aquesta frase significa, efectivament, l’abandó de la lluita pel socialisme, lluitar únicament per les engrunes que el capitalisme pot concedir. Vint anys després, Bernstein reprèn aquesta concepció”[8]. Diguem, a favor de Bernstein i dels Possibilistes, que aquests vivien en una època en què la classe treballadora arrencava reformes successives que li permetien millores constants de la seva manera de vida. Aquesta no és la realitat de la classe treballadora a escala mundial.

A l’últim congrés del BE, la moció vencedora (que és subscrita per Luis Leiria) presenta una tesi del tot semblant: L’objectiu del Bloc és fer viable una política que té com a centre recuperar l’ocupació i donar força social i política a les treballadores i treballadors, de manera que el treball venci al capital i la modernització democràtica venci al conservadorisme. Així, el Bloc vol conquistar a les forces del centre l’hegemonia que aquestes encara conserven al costat d’extensos sectors socials, a través de l’afirmació autònoma dels valors, principis i propostes que diferencien al Bloc d’Esquerra. Aquesta diferència i aquesta autonomia no disminueixen l’obstinació del Bloc en el treball polític per la majoria parlamentària. Per contra, són factors perquè s’aconsegueixin resultats més importants en la resposta als problemes de les persones i del país.[9]

Llavors, per a què el treball venci al capital tan sols és necessari que el Bloc tingui majoria parlamentària; fins a arribar-hi es va aplicant la política possible, o sigui, fer possible parlamentàriament un govern burgès “d’esquerra” per a què aquest concedeixi algunes engrunes als treballadors mentre milions segueixen sent pagats, a través del deute, a la banca alemanya.

Si l’horitzó és el d’un canvi a través del parlament, és un tot coherent, encara que sigui una utopia reaccionària, tal com és la reforma de la UE per la conquesta d’una majoria social (parlamentària) als països que en formen part. El BE es posiciona en un camp burgès progressiu, “d’esquerra”, contra un camp burgès reaccionari, “de dreta”. Però no és un camp burgès qualsevol, és el camp que dirigeix l’Estat capitalista:

El trotskisme afirma, amb l’aval de tota l’experiència històrica, que el “camp” del front popular és burgès i, per tant, contrarevolucionari; que aquest caràcter s’accentua al màxim quan el front popular arriba al govern, perquè es transforma en líder del “camp” capitalista per mitjà de l’exercici del poder de l’Estat capitalista.[10]

Conclusió

Com vam dir en l’inici, l’objectiu d’aquest text era aclarir què és el BE i quina és la seva relació amb l’actual govern portuguès, perquè d’aquesta manera els lectors sàpiguen des de quina perspectiva vénen les crítiques de Luis Leiria a la LIT i al PSTU. No coneixem cap text de Luis criticant la política del BE, per contra, en un manifest llençat recentment diu clarament que la recolza: “No som una nova tendència, no venim a disputar una nova hegemonia al Bloc o un altre equilibri de direcció. Com a bloquistes, donem suport a la força de Catarina Martins i ens reconeixem en la veu que Mariana Mortágua o Marisa Matias van saber donar al Bloc”.[11] Diverses de les cites d’aquest article, i que es refereixen a la política per a la UE i per al govern PS, són extretes de la Moció (Tesi) de la direcció majoritària del BE per a la seva última convenció, moció que és subscrita per Luis Leiria.

Perquè, malgrat que és veritat que Luis no milita en cap organització brasilera, les seves opinions troben en el Brasil bastants adeptes, sigui entre els defensors originals de Tsipras i Syriza, sigui entre els quals, pels més variats motius, veuen encertada la defensa del PT contra els suposats atacs de la dreta i que, a la pràctica, eleven al PT a mal menor.

El BE és una organització neoreformista, bolcada a les eleccions, que depèn en prop del 80% del seu pressupost dels diners de l’Estat burgès. Fa molt que no presenta propostes socialistes. Són els aspectes democràtics, les petites reformes en l’àmbit del propi capitalisme, el principal fet que preocupa a aquesta organització. Estem a favor de les demandes democràtiques i de les reformes que garanteixin alguna millora per als treballadors i el poble. Però siguem clars: ni les demandes democràtiques ni les petites reformes en l’àmbit del capitalisme portaran a la seva superació.

El BE proclama que és possible reformar la Unió Europea. No per casualitat, Mortágua “va mossegar-se la llengua” en dir que Syriza no “implementaria un pla d’austeritat igual a aquell que el partit socialista va fer”. Es tracta d’una concepció, d’un desig que de reforma en reforma, sense enfrontar-se amb l’euro i amb la Unió Europea, sense una ruptura total amb l’imperialisme (per exemple, l’alemany), fos possible tornar a “l’estat de benestar social” que alguna vegada va existir a Europa.

El BE fa possible al parlament un govern burgès per impedir que “els partits de dreta” formin govern, i fins i tot es vanaglòria perquè aquest acord amb el PS està suposant millores. Qui parteix d’aquestes concepcions naturalment estarà contra la política del PSTU i de la LIT, doncs defensa que en determinades circumstàncies hem d’estar en el camp burgès progressiu: contra el cop al Brasil, contra els governs PSD/CDS a Portugal, sostenint parlamentàriament el govern burgès del PS.

Nosaltres som contraris a tots els governs burgesos, fins i tot quan siguin de països en procés de colonització per una altra burgesia més forta, com és el cas de Portugal; mai fariem possible de cap manera un govern d’aquest tipus, sempre hem alertat que governs com Syriza i els seus congèneres farien el que han fet, i en cap hipòtesi creiem que sigui possible reformar el capitalisme i menys encara que arribarem al socialisme sense revolucions. No donem cap suport crític als governs de conciliació de classes ni en el seu auge i molt menys en la seva caiguda.

Acabem amb Trotsky, que va ser qui millor va sintetitzar quin és la relació que hem de tenir amb els governs de conciliació de classes:

Un vot favorable al pressupost al parlament no és un acte d’ajuda “material” sinó un acte de solidaritat política. Si és lícit votar pel pressupost de Negrin, per què no ho ha de ser enviar representants per al seu govern? Això podria ser interpretat com una “ajuda material”. Els estalinistes francesos han donat la seva confiança al govern del Front Popular, tot i que no participin directament en ell. Nosaltres pensem que aquesta forma de no participació és encara pitjor, és la forma més perniciosa de participació. Donar a Blum i a Chautemps tots els mitjans que necessiten per a la seva acció significa participar políticament al govern de coalició. (…) “admetem la necessitat de les escoles, de les rutes, de la mateixa manera que admetem la necessitat de la lluita contra Franco. Usem els ferrocarrils ‘capitalistes’, els nostres fills van a les escoles ‘capitalistes’, però ens recusem a votar els pressupostos del govern capitalista.

Durant la nostra lluita contra Kornilov, en els soviets mai votàrem de manera que pogués ser interpretat com a solidaritat política amb Kerensky. (…) Aquest és el sentit de la meva resposta: combatre a Franco militarment, malgrat l’existència del govern Negrin, i al mateix temps preparar-nos políticament per a l’ensulsiada del govern Negrin. Si estem d’acord sobre aquesta qüestió fonamental, no podem discordar sobre les seves conseqüències pràctiques”.[12]