Als primers mesos de 2015, les milícies kurdes que defensaven la ciutat de Kobane van derrotar les forces del reaccionari Estat Islàmic (EI). Una victòria que va impactar al món perquè la van aconseguir en condicions d’inferioritat militar, desavantatge que van cobrir amb una alta moral combatent. Part important de les milícies kurdes estaven compostes per dones joves i valentes, i molts dels batallons també eren comandats per elles. Des de la LIT-QI donem suport a aquesta lluita i festegem el seu triomf, tot destacant el paper central a la lluita que van tenir les dones de Rojava.
Al mateix temps, enmig d’una regió cada vegada més convulsa (amb països, com Síria i Iraq, fracturats territorialment per conflictes continus), aquest fet va dur a la primera plana de la premsa internacional la realitat del poble kurd i la seva lluita històrica per aconseguir el seu propi Estat unificat. A l’article “Sobre la lluita del poble kurd” vam analitzar i desenvolupar una posició sobre ella (1). Iniciem aquí una sèrie d’articles d’actualització.
D’aquell material vull recordar dos elements. El primer és informatiu: el poble kurd és la nacionalitat més gran del Mitjà Orient sense Estat propi, ja que el Tractat de Lausana (signat el 1923 per repartir els dominis de l’Imperi Otomà després de ser derrotat a la Primera Guerra Mundial) els va negar aquest dret. El poble kurd va quedar dividit entre quatre països (Turquia, Iran, Iraq i Síria) als quals tenia el caràcter d’una nacionalitat oprimida.
El territori del Kurdistan històric abasta uns 400.000 km² (190.000 a Turquia, 125.000 a l’Iran, 65.000 a l’Iraq i 15.000 a Síria). En aquest territori es troba una part important de les reserves petrolíferes de l’Iraq i de l’Iran, així com quasi la totalitat del petroli sirià. Tot i que no existeixen censos rigorosos, s’estima que hi ha entre 30 i 40 milions de kurds: 16 milions a Turquia (12 al Kurdistan turc i 4 a altres regions del país), més de 8 milions a l’Iran, 7 milions a l’Iraq i 2 milions a Síria. Hi ha, a més, una diàspora establerta a altres països de prop de 2 milions (la majoria dels quals està a Europa, dels que 700.000 estan a Alemanya).
El segon element que rescatem és la nostra posició sobre la lluita dels kurds, la qual diferenciem d’altres nacionalitats oprimides:
Com a marxistes revolucionaris, no estem a favor de l’atomització dels Estats existents. Al contrari, lluitem per la integració d’Estats plurinacionals i federatius, lliurement constituïts, cada vegada més grans. Però si una nacionalitat oprimida defineix que vol la seva independència, defensem incondicionalment aquesta decisió. […] El cas kurd és especial: és evident que es tracta d’una nació oprimida, però no ho és a un sol país, sinó que està dividida i oprimida a quatre països. És per això que l’única forma d’exercir la seva autodeterminació és trencant la divisió i reunificant-se. Així, com a punt de partida, reconeixem i defensem el seu dret a separar els seus territoris dels Estats que integren i constituir el seu propi Estat independent, pel que en aquest sentit recolzem plenament la seva lluita. Creiem que, en aquest cas, no es tractaria d’una atomització dels Estats sinó, tot el contrari, d’una reunificació de caràcter progressiu.
A partir d’això, agregàvem:
La consigna de construcció d’un Estat kurd unificat no és una consigna socialista sinó democràtico-burgesa. Però que es transforma en una fabulosa proposta transicional de mobilització ja que, per una banda, és una aspiració profundament sentida pels milions de kurds i, per l’altra, només podrà concretar-se amb una duríssima lluita internacional conta les burgesies nacionals dels països que els oprimeixen i contra el mateix imperialisme que, des de fa dècades, els nega aquest dret. Respecte a aquesta consigna, es produeix una situació similar amb la de “Palestina laica, democràtica i no racista en tot el seu territori històric”, abandonada per la pràctica totalitat de les direccions palestines. També les direccions kurdes (com el PKK-PYD, HDP i el PDK) abandonen la lluita per l’Estat kurd unificat. Per contra, nosaltres hem de mantenir-la a fons, com a proposta programàtica i com a crit a la lluita.
La nostra posició sobre les autonomies kurdes
És amb aquest doble marc de fons que analitzem el fet que aquest poble hauria aconseguit el control de dues regions autònomes: una a l’Iraq (que els kurds denominen Basur) i un altre a Síria (la qual nomenen Rojava), de fet, dos Estats o embrions d’Estats propis.
Tot i que els processos que van dur a elles eren molt diferents, “considerem que les autonomies aconseguides a l’Iraq i a Rojava són un avenç en aquesta direcció i, per això, han de ser defensades. Però no han de ser considerades com ‘l’objectiu final’, sinó que han de subordinar-se al servei de la lluita per aconseguir l’Estat kurd unificat”.
Completàvem la nostra posició tot assenyalant que “no donem cap suport ni cridem a confiar en les actuals direccions kurdes, tant pel seu caràcter de classe (burgès o petit burgès) com per la política que porten (com l’abandonament de la lluita per l’Estat kurd unificat). Això significa que, essent part del camp de la lluita del poble kurd, les combatem políticament, cridem a lluitar contra les seves polítiques que van en contra de la lluita unitària dels kurds (com els acords amb l’imperialisme i Putin) i els exigim que apliquin polítiques que impulsin aquesta lluita”.
El debat sobre Rojava
El procés de Rojava va ser el més conegut i el que va generar més simpaties internacionals. Dins d’ella, sectors i intel·lectuals de l’esquerra i anarquistes sostenien que allí s’estava construint un nou Estat obrer de camí cap al socialisme o, fins i tot, l’aplicació dels principis anarquistes d’organitzar un país sense un Estat centralitzador i organitzat sobre organismes de “democràcia de base”.
A aquest article vam caracteritzar com a equivocades ambdues afirmacions i vam debatre amb elles. Enfront dels anarquistes, vam sostenir que a Rojava sí que s’estava construint un Estat que tenia les seves institucions centralitzades i, essencialment, les seves pròpies forces armades, les milícies del PYD (2).
Quedava per definir el caràcter de classe i la dinàmica d’aquest Estat. En debat amb els que caracteritzaven que es tractava d’un Estat socialista o en transició cap al socialisme, dèiem que “rere la ideologia i el llenguatge ‘ecosocialista’ i del ‘confederalisme democràtic’ [del PYD], el que està en procés és la construcció d’un Estat burgès “atípic”, una mica diferent que els que coneixem habitualment, tant per les bases objectives de les quals parteix com per l’expressió parcial d’aquesta pròpia ideologia”.
Per entendre aquest debat, reprenem l’anàlisi que vam realitzar sobre l’Estat sorgit el 2012:
“Aquest Estat hereta la terra i els serveis públics que abans eren propietat de l’Estat sirià. És a dir, passa a ser propietari dels principals recursos econòmics i, al mateix temps, s’assenta sobre una estructura econòmica endarrerida, quasi sense burgesia. […] Durant el domini sirià, no existia una burgesia kurda a Rojava en el sentit més estricte de la paraula. Per ser més exacte, era d’una gran debilitat: quasi una protoburgesia o petita burgesia agrària, comercial i artesanal”. Si a això sumem el fet que el territori dominat per les milícies YPG (Unitats de Protecció Popular), tenim efectivament la forma o l’aspecte extern d’un Estat no capitalista.
Sobre aquesta base: “Podem caracteritzar el PYD com una direcció no obrera o petitburgesa que va prendre el poder i ara controla un Estat. Un fet d’aquestes característiques no és nou: ja es va donar al passat a països com l’ex-Iugoslàvia, la Xina, Cuba, Nicaragua… En aquestes situacions, es donava una contradicció que es podia resoldre a través de dues alternatives. En la primera, aquesta direcció avançava més enllà de les seves intencions originals en la seva ruptura amb la burgesia i l’imperialisme i els expropiava, començant així la construcció d’un nou Estat obrer (que és el que va succeir a l’ex-Iugoslàvia, a la Xina i a Cuba); a la segona, la direcció no avançava en la ruptura ni en l’expropiació i reconstruïa un Estat burgès ‘normal’ (que és el que va succeir amb el sandinisme a Nicaragua). No existeixen alternatives ‘intermèdies’. La situació de Rojava presenta una diferència amb la dels països als quals hem fet referencia. Mentre que en ells existia un cert grau de desenvolupament capitalista i, per tant, burgesos nacionals i imperialistes als quals era necessari expropiar, a Rojava, pel desenvolupament històric anterior, les principals palanques de l’economia van quedar en mans del nou Estat, que planifica de forma central les activitats econòmiques. Però s’arriba a aquesta situació sense que la direcció hagi hagut d’impulsar una política d’expropiació”.
¿Com es va desenvolupar la realitat?
La direcció del PYD tenia les condicions d’avançar en la direcció que ella mateixa escollís. Nosaltres creiem que va decidir construir “un Estat capitalista ‘atípic’, amb molta intervenció de l’Estat […] Aquesta realitat s’explica tant pel caràcter de classe petitburgès de la direcció del PYD com pel de la seva base social, també petitburgesa, sense que existeixi la pressió o l’acció d’un proletariat per les seves pròpies reivindicacions i programa. Tampoc la necessitat d’actuar de ‘contracop’ contra una burgesia nacional i un imperialisme que domina l’economia nacional i ataquen el procés (com va definir el Che Guevara el procés cubà entre el 1959 i el 1961)”.
En aquest punt, és imprescindible contrastar l’anàlisi i els pronòstics que estaven en debat amb allò que ha succeït a la realitat. Creiem que el que vam realitzar al citat article és el que es va verificar. Per fonamentar aquesta conclusió, recorrem a dues fonts molt diferents.
La primera és un article escrit per la pàgina d’Al-Jazeera per Andrea Glioti (un periodista italià resident a Londres, simpatitzant del procés de Rojava, que va viatjar a la regió i romandre uns mesos per conèixer en directe i informar de la seva experiència). En retornar a Londres, al seu article Glioti (repetim, un simpatitzant del procés) va realitzar diverses crítiques al govern del PYD-PKK, sobre les fortes contradiccions entre la seva proposta “als papers” i el que feia a la realitat.
Una d’elles és que “la propietat privada està oficialment consagrada a la Carta [Constitució de Rojava], una provisió que salvaguarda els privilegis dels propietaris de terres a la vegada que els encoratja a invertir en projectes agrícoles patrocinats per les autoritats de Rojava”. En altres paraules, el govern del PYD-PKK està impulsant el sorgiment d’una “burgesia de la terra”.
Aquest fet és corroborat per la revista britànica The Economist, que analitza que l’economia de Rojava comença a ser “viable” perquè a més d’autoabastir-se, té excedents en la producció de petroli cru, ramaderia ovina, cereal (només es consumeix el 30% del que s’està produint) i cotó, que comença a exportar-se a través de la frontera amb el kurdistan iraquí (Basur), oberta a partir dels primers mesos del 2016.
El punt feble és la producció d’energia i combustibles: la refineria de Jezira funciona només al 5% de la seva capacitat per falta de productes químics per al refinament. Això s’ha cobert amb la instal·lació de refineries casolanes de dièsel de baixa qualitat. Com a solució més a fons, el govern del PYD busca inversions estrangeres per construir una usina així com una planta de fertilitzants (4).
En resum, creiem que aquestes dues visions oposades (per “esquerra” i per “dreta”, podem dir) corroboren l’anàlisi que vam fer l’any passat.
Notes:
[1] http://litci.org/es/teoria/sobre-la-lucha-del-pueblo-kurdo/
[2] La direcció del procés de Rojava és el PYD (Partir de la Unió Democràtica) molt lligat al PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) de Turquia. Al material citat analitzem la història i l’evolució ideològica i política d’aquesta corrent.
[3]ihttp://www.aljazeera.com/indepth/opinion/2016/08/rojava-libertarian-myth-scrutiny-160804083743648.html Original en anglès, la traducció és nostra.
