Els adversaris del referèndum diuen: “Estem en contra dels nacionalismes”, “Són un endarreriment en ple segle XXI”. Però només es refereixen al nacionalisme per parlar dels catalans, els bascs o els gallecs i ometen el nacionalisme més gran de tots: l’espanyol. Ometen que si hi ha nacionalisme català, basc o gallec és perquè hi ha un nacionalisme més gran que ells, que no es reconeix a si mateix com a tal, però és el més arrogant i bàrbar, el que imposa les seves normes i oprimeix: el nacionalisme espanyol.
Hi ha qui reconeix l’opressió nacional i defensa el dret a l’autodeterminació… amb la condició que els pobles no l’exerceixin. Si ho fan, apareixen els però. És com els que defensen el dret al divorci… només si hi ha “comú acord”. Però el dret a l’autodeterminació és precisament el dret dels pobles a separar-se per voluntat pròpia.
En aquest règim monàrquic heretat del franquisme i presidit sempre per partits burgesos nacionalistes espanyols, amb el suport de la Troika, exigir l’acord previ de totes dues parts és negar a la pràctica el dret a decidir. Aquest raonament acaba duent a Rajoy i l’Estat a unir-se en contra d’un poble que vol exercir un dret democràtic.
S’al·lega també a la “il·legalitat” del referèndum. Però per a qualsevol demòcrata, aquest fet només hauria de servir per qüestionar una legislació que nega un dret democràtic bàsic (Li diuen democràcia i no ho és). És el mateix raonament que exigeix a Juana Rivas que respecti la Llei, que no qüestiona serveis “mínims” legals del 90 %, com els d’Eulen, o postula que els piquets “s’han de limitar a informar”. En realitat, són arguments de la gent d’ordre als quals, juntament amb el PSOE, s’hi han sumat Podemos, Izquierda Unida…
No podia faltar dins l’argumentari el rebuig al referèndum en nom de la unitat de la classe obrera. I no és casual que aquesta bandera sigui protagonitzada per vells buròcrates de CCOO i UGT. Va ser així a la consulta del 9-N (2014) i torna a ser ara amb la crida, entre d’altres, de López Bulla, històric dirigent de CCOO i el PSUC, i Rañé, exdirigent d’UGT i PSC i exconseller de Treball.
El seu argument semblaria molt “de classe”: els obrers no podem anar darrere el govern burgès de Puigdemont. Com si anar darrere de Rajoy fos fer-ho darrere “el govern proletari del PP”. El problema és que, gràcies als López Bulla, Rañé i companyia, la classe obrera hem acabat presos d’una Constitució i un règim monàrquic que perpetua l’opressió als pobles i divideix els treballadors i les treballadores. Ara volen col·locar la classe treballadora al furgó de cua de l’oligarquia espanyola.
Per sort, hi ha altres organitzacions, com ara el sindicat Co.bas, que fan front a les reivindicacions del món del treball des d’una opció independent de classe:
“El nostre sindicat s’ha pronunciat sempre per la defensa dels drets i les llibertats democràtiques. Per això defensem el dret dels pobles a la seva lliure autodeterminació i rebutgem tota unitat forçada, imposada contra la seva voluntat. La unitat que volem és la unió lliure de pobles lliures i això només existeix quan són els pobles els que decideixen. […] Per això donem suport al dret a decidir de Catalunya i a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. […] Necessitem la unitat per defensar els drets democràtics de tots i totes. Sense aquesta unitat de la classe obrera, no tindrem ni pa, ni treball, ni sostre… ni dret a l’autodeterminació”.
“Fem una crida als nostres afiliats i afiliades, i a tots els treballadors i totes les treballadores a defensar, en nom dels drets democràtics i de la unitat de la classe obrera, el DRET DEL POBLE DE CATALUNYA A DECIDIR, a fer el seu referèndum. […] Cridem a REPUDIAR I MOBILITZAR-SE EN CONTRA DE QUALSEVOL INTENT REPRESSIU, dictatorial, del Govern del PP en contra del poble català”.