Fa pocs dies i, com a regal nadalenc, la vicepresidenta del govern va fer unes declaracions que van venir a confirmar el que és públic i notori, la independència judicial en l’Estat espanyol és una entelèquia.
Va dir, literalment, que “Rajoy ha escapçat el sobiranisme català”. En què quedem Sra. vicepresidenta, o són els jutges els que apliquen la llei, o és el Sr. Rajoy (i el seu govern). Segons les seves paraules és obvi que els jutges són els que signen les sentències… que escriuen uns altres. I això és de tot, menys independència judicial.
La independència judicial en un estat democràtic burgès i a la seva teoria política, és part d’un sistema de contrapesos de poder establint tres tipus d’institucions per a gestionar-lo; el legislatiu, l’executiu i el judicial. El primer elabora les lleis, el segon, com el seu nom indica, les executa i el tercer serveix de control, en els dos sentits: del govern cap a la ciutadania i d’aquesta sobre el govern a través de les garanties democràtiques.
Cadascun d’aquests tres “poders” o gestors s’encarna en institucions concretes, parlaments, governs i jutges, independents uns dels altres. Enfront de la corrupció del poder al sistema feudal, aquesta estructura institucional pretenia resoldre els conflictes socials per la via pacífica.
El feudalisme i els estats absolutistes basaven la seva riquesa en l’espoli de l’excedent de producció per via indirecta, l’extracció forçosa d’impostos i l’ocupació militar de nous territoris. La base de les seves relacions socials de producció era la servitud i el rei no era més que un “primus inter pares”; és a dir, l’aristòcrata o Sr. feudal més poderós, astut o ambdues coses, que s’imposava per la guerra o la força sobre els altres aristòcrates.
Al capitalisme, la burgesia com a classe inverteix la relació; la seva riquesa prové de l’explotació directa i econòmica de la classe obrera i, a la fase imperialista, per la dominació mundial del capital financer. Els treballadors i les treballadores no són servents de ningú, sinó que venen “lliurement” la seva força de treball per un salari. La força la manté la burgesia per a conservar el seu paper de classe explotadora, i per defensar-se o competir amb les altres burgesies.
Per a la burgesia la guerra no és el primer recurs per resoldre conflictes, sinó que “prefereix” la pau “dels cementiris”, en moltes ocasions (però “pau” al cap i a la fi), i els mètodes democràtics per a resoldre’ls. Necessita tranquil·litat per a explotar millor la classe obrera, font de la seva riquesa.
El vot és la seva principal eina. El vot “censatari” és el que inicialment es va instituir en la Gran Revolució Francesa, on solament podien exercir-lo els homes: els lliures i els propietaris, els burgesos (petits, mitjans i grans). La classe obrera, les dones i, per descomptat, els esclaus quedaven exclosos. Solament després de moltes lluites, va ser conquistant el sufragi universal.
A través del vot fan el que els aristòcrates feien amb la guerra permanent, resoldre els conflictes entre les faccions de la classe dominant. La independència judicial té com a objectiu inicial intervenir en aquests conflictes sense decantar-se per cap de les faccions burgeses… pacíficament; sense haver de recórrer a “piolines” ni militars.
Però l’Estat Espanyol per la seva conformació històrica és una excepcionalitat al món occidental. Una burgesia nacional molt feble incapaç de fer la seva revolució, i que per afirmar-se com a classe dominant de l’Estat va recórrer a la violència més salvatge del feixisme, juntament amb una aristocràcia molt decadent, arruïnada i ideològicament putrefacta (el nacional catolicisme), que va perviure per la feblesa de la burgesia nacional. El desenvolupament burgès solament va arrelar a dues nacions que tampoc van ser capaces de constituir-se com a nacions independents, Euskal Herria i Catalunya. Galiza en aquest terreny té una especificitat que la fa ser un territori qualificat per alguns de “colònia interior”, amb una burgesia submisa al poder central.
Les paraules de la vicepresidenta resumeixen aquesta excepcionalitat, la incapacitat del règim del 78 per establir uns mínims democràtics, d’independència judicial; és la “maleïda” herència del franquisme. Per als seus hereus, l'”imperi de la llei” aplicada pels jutges que ells mateixos posen, és el màxim de democràcia. Oblidant que tot règim, sigui dictadura o no, es basa en l'”imperi de la llei”… de la seva Llei.
La “maleïda” herència del franquisme
El “procés” català és la crisi del règim del 78 que destapa els seus “pecats originals”. No és, com va dir Pablo Iglesias, que hagi “despertat” al feixisme; sinó que fruit de com es va fer la Transició, “el drac” estava disfressat en les institucions que va heretar, les mateixes que els partits de l'”esquerra” havien presentat com a democràtiques.
El poder judicial, amb la prefectura de l’estat i la forces de seguretat, van quedar intactes. Els jutges franquistes que emetien sentències contra antifranquistes tant en els tribunals ordinaris com els especials (TOP), que eren part de les “magistratures de treball” falangistes, etc., van seguir ocupant els seus càrrecs.
Però no només van ser els jutges franquistes els que van conservar les seves prerrogatives, sinó que la mateixa estructura judicial basada, com en tota dictadura, en l’existència de tribunals especials per a delictes polítics, es va mantenir, transformant-la.
El mateix dia (4 de gener de 1977) en què se suprimia el Tribunal d’Ordre Públic, successor del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, es va crear l’Audiència Nacional, per jutjar delictes “especials” de narcotràfic, terrorisme… i “determinats” delictes “contra la Corona o membres de Governs”.
És, vulguin o no, un tribunal especial, polític, incomprensible en una democràcia burgesa, que es basa en la unitat jurisdiccional.
Posteriorment es va crear el Tribunal Constitucional, que el seu objectiu és garantir la constitucionalitat de les actuacions dels governs, etc. Amb ell van crear un altre nou tribunal especial, ja que donada la singularitat de la Transició Espanyola i la Constitució que va generar, on es va certificar la derrota soferta per la classe treballadora i els pobles en el 36, no pot tenir un altre caràcter que ser una altra jurisdicció política; destinada a la tasca inquisitorial, no de defensar les garanties democràtiques, sinó d’establir les fronteres del règim: del que és “règim” i el que se situa per fora, per tant “il·legal” i perseguible per l’Audiència Nacional.
Si a això hi sumem que els membres de l’anomenat “govern” dels Jutges, el Consell General del Poder Judicial, són nomenats pel poder legislatiu, 10 el Senat, 10 el Congrés; ens trobem amb un entramat de jurisdiccions on els tribunals especials, per perseguir delictes polítics, tenen un paper central.
Aquesta és la “maleïda” herència del franquisme que fan del règim del 78 un règim on els mínims democràtics es troben sota mínims, sempre vigilats per uns tribunals hereus d’un règim que va basar-se en una repressió indiscriminada. La dissolució d’aquests tribunals especials (TC i Audiència Nacional), així com la depuració dels jutges franquistes i neofranquistes, es converteix en una exigència per a poder defensar els drets de la classe obrera i dels pobles.