Aquest 15 de maig es compleixen 70 anys de la Nakba palestina, paraula àrab que significa ‘catàstrofe’o ‘desastre’. Va ser el que va representar la creació unilateral de l’Estat d’Israel en aquella data de l’any 1948, mitjançant la planejada neteja ètnica. En aquell període van ser expulsats 800.000 habitants palestins de les seves terres —l’equivalent a 2/3 de la població— i van ser destruïts més de 500 llogarets. El moviment sionista, que visava la creació d’un estat jueu homogeni a Palestina, a través de la colonització, en aliança amb l’imperialisme del moment, consolidava el seu intent. El 1967, avançava cap a la resta de Palestina (22% del territori), per ocupar militarment Cisjordània, Gaza i Jerusalem Oriental. Des de la LIT-QI cridem a la mobilització a tots els països durant els actes per aquests 70 anys de resistència heroica dels palestins.

Cridem a l’enfortiment de la solidaritat internacional incondicional fins a la fi de l’estat racista d’Israel, l’única solució justa, que contempla la totalitat del poble palestí, fragmentat des de la Nakba i la majoria del qual es troba fora de les seves terres.

A 70 anys és necessari denunciar l’anomenada “solució dels dos Estats” —Israel i Palestina—, defensada per la majoria de l’esquerra mundial i recolzada per centenars de governs. Aquesta proposta no és més que la legitimació de les terres usurpades fa 70 anys per Israel. A més d’injusta des de sempre, és totalment inviable per l’avenç colonial del sionisme fins avui dia i per l’apartheid institucionalitzat.

El dret legítim i inalienable de retorn a les seves terres dels cinc milions de refugiats que viuen en camps als països àrabs i dels milers en la diàspora només pot ser assegurat amb un estat únic palestí, laic, lliure i democràtic, des del riu fins al mar. Al final, cap a on tornarien els expulsats del 1948 en la proposta dels “dos Estats”? Aquest és el primer dret rifat en el que es denomina “solució” —com es va demostrar en diverses “negociacions de pau”. Els Acords d’Oslo signats entre l’Estat Israel i l’Organització per a l’Alliberació de Palestina (OAP) el 1993, mitjançats pels Estats Units, són anomenats amb raó per molts palestins com la segona Nakba: la colonització de terres es va accelerar, ara amb la col·laboració de l’Autoritat Palestina, creada com a resultat dels acords, amb cooperació de seguretat amb Israel. Es va fer més fàcil per al sionisme colonitzar les terres palestines amb un capatàs per reprimir la resistència.

És necessari desmitificar la solidaritat expressada per sectors d’esquerra que encara alimenten il·lusions en aquest procés o que només reconeixen com a vàlides accions pacífiques. Aquesta formulació ignora la realitat de l’ocupació israeliana i nega el dret legítim a la resistència per qualsevol mitjà davant d’aquest quadre. Expressa, a la pràctica, una capitulació apartheid sionista, que utilitza des de sempre la falsa propaganda de “defensa” i “reacció” davant de la “violència”. Israel es val d’aquest discurs fins i tot per empresonar durant uns quants anys nens i adolescents que tiren pedres als seus tancs. Un exemple d’aquesta formulació van ser les declaracions de Guilherme Boulos, candidat a la presidència del Brasil pel PSOL, que quan va viatjar a Palestina va afirmar “la seva solidaritat al poble palestí i el suport a una solució pacífica del conflicte en la regió”.

La solució dels “dos estats” també ignora els palestins que van quedar en els territoris de 1948 —avui un milió i mig— sotmesos a desenes de lleis racistes sota el jou de l’Estat d’Israel. I legitimaria el règim d’apartheid institucionalitzat al qual els palestins sota ocupació estan sotmesos quotidianament a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Oriental.

Complicitat dels governs

En aquest moment, encara és important denunciar la complicitat històrica dels governs d’arreu del món amb l’apartheid i la colonització sionistes. La primera demostració va ser donada durant l’Assemblea General de les Nacions Unides el 29 de novembre de 1947, presidida pel brasiler Osvaldo Aranha. La secció va recomanar la divisió de Palestina en un estat jueu i un d’àrab i va atorgar al colonitzador pràcticament la meitat de les terres. Una llum verda per a la neteja ètnica que va culminar en la Nakba, quan l’Estat d’Israel es va establir al 78% de la Palestina històrica. Massacres i expulsió van ser el resultat directe d’aquesta decisió.

Queda evident que en aquell procés, a més, el paper nefast de l’estalinisme. La que llavors era l’URSS va ser la primera a reconèixer de fet i de dret l’Estat d’Israel, poc després de la seva creació. Els Estats Units el van reconèixer una mica abans de fet, però no de dret. Països a tot el món van seguir l’imperialisme i van avalar la consolidació del projecte colonial sionista. L’estalinisme va anar més enllà de la complicitat: va subministrar armes a través de Txecoslovàquia per al genocidi a 31 llogarets palestins i per a la neteja ètnica resultant durant la Nakba.

Aquesta complicitat infeliçment roman arreu del món. El Mercat Comú del Sud (Mercosur, format per Paraguai, Uruguai, Argentina i Brasil) va signar el 2007 el tractat de lliure comerç amb Israel, el qual és vigent des del 2010. Lamentablement, el Brasil va fer el primer pas en aquella direcció. I durant els governs de Lula/Dilma es va tornar un dels cinc importadors més grans de tecnologia militar israeliana —i aquests acords continuen avançant amb el govern Temer. A partir d’aquí, es van obrir les portes d’Amèrica Llatina a la indústria bèl·lica israeliana —que posa a prova els seus “productes” per a l’exportació amb els seus conillets d’índies: els palestins. Tecnologies que també són a les mans de les policies que reprimeixen, criminalitzen i promouen el genocidi dels negres i pobres als estats brasilers i d’altres països. A 70 anys, és necessari enfortir la crida de la societat civil palestina per BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) a Israel i exigir la fi d’aquests acords.

Enemics de la causa

És necessari encara, a 70 anys, desemmascarar els enemics històrics de la causa palestina: la burgesia palestina, els règims àrabs, l’imperialisme i el sionisme.

Inaugurat cap a finals del segle XIX i decidint per Palestina com a lloc per a la creació de l’Estat d’Israel en el seu Primer Congrés de Basilea, el sionisme tenia des de sempre el projecte de conquesta de la terra i del treball en aliança amb l’imperialisme del moment. Primer va aconseguir l’aval de la Gran Bretanya, que va quedar amb mandat sobre Palestina després de la Primera Guerra Mundial i a qui interessava l’aliança amb el sionisme en una regió estratègica.

Després de la Segona Guerra, el bastó va passar a mans dels Estats Units. De cap d’ells vindrà la pau, òbviament, ja que els interessa mantenir un enclavament colonial i militar en l’Orient Mitjà el Nord d’Àfrica.

Tampoc no vindrà dels règims àrabs, que fan servir Palestina per continuar oprimint i explotant la població als seus països. Els règims àrabs mai promouran accions concretes per l’alliberació de Palestina, al contrari. Van prometre evitar la Nakba, però no hi van destinar cap esforç. Abans, justament amb la burgesia local, van actuar per a la derrota de la revolució de 1936 a 1939 contra el mandat britànic i la colonització sionista —moment en què els treballadors i camperols palestins es van acostar més a l’alliberació de les seves terres. Aquesta derrota va ser determinant per a la Nakba anys més tard, un cop els líders palestins havien sigut executats, exiliats o estaven presos, i la població completament desarmada.

La burgesia palestina, en aquell moment com ara, pels seus interessos de classe, tampoc mereix que se li dipositi confiança com a líder en un procés d’alliberació nacional. L’alliberació vindrà de mans dels treballadors units als camperols, sota una direcció revolucionària.

Per una alternativa revolucionària i socialista

Fundada el 1964, l’OAP va complir un paper decisiu en centralitzar la resistència palestina. No obstant això, després de la firma dels Acords d’Oslo el 1993, va deixar de fer-ho. La seva organització principal, Fatah, presideix avui l’OAP i l’Autoritat Palestina amb una política de col·laboració amb l’apartheid israelià.

Hamas, partit principal d’oposició a Fatah, integra la resistència palestina. No obstant això, el seu caràcter burgès l’empeny en direcció a una acomodació amb l’Estat d’Israel, expressat en l’actualització del seu manifest.

El Front Popular per l’Alliberació Palestina (FPAP), organització d’esquerra principal, també integra la resistència palestina, però capitula a la direcció de l’OAP i de l’Autoritat Palestina. A més, el FPAP va girar l’esquena a les revolucions àrabs en donar suport al manteniment del dictador sanguinari siri Bashar al Assad.

És necessària la construcció d’una alternativa revolucionària i socialista per unir les masses palestina i àrabs en la perspectiva d’una Palestina laica i democràtica, en la qual finalment la població palestina pugui decidir sobre el seu destí, en la perspectiva d’integrar una federació de repúbliques àrabs socialistes.

Solidaritat amb Palestina

És menester aixecar ben alta la bandera de la solidaritat efectiva i activa a la causa palestina, símbol de les lluites justes contra l’explotació i l’opressió a tot el món. I inspirar-se en la resistència heroica dels palestins, avui demostrada en la Gran Marxa del Retorn, a partir de Gaza. Els 45 assassinats i els més de 5.500 ferits per l’Estat d’Israel en les protestes no acaben aquí. Són aquells que no tenen res a perdre, els drets humans fonamentals dels quals els són negats des de fa 70 anys. Per als palestins resistir és existir.

  • Tots i totes als actes pels 70 anys de la Nakba! Boicot a Israel!
  • Per Palestina lliure, des del riu fins al mar, fi de l’Estat racista d’Israel!
  • Per la construcció d’una alternativa revolucionària i socialista a Palestina!