Per João Ricardo Soares, de la Direcció Nacional del PSTU

En l’article “Crisis de los de arriba y el frente amplio: ¿Tenemos que aliarnos a uno de los bloques burgueses?”, publicat fa un mes a la pàgina web de la LIT-QI, dèiem sobre la possibilitat de presó de Lula: cal distingir entre els interessos de classe involucrats en aquesta disputa, que estan difusos pel discurs petista entre democràcia, autoritarisme i llibertats democràtiques.

Fins a aquell moment, el discurs de l’existència d’un moviment feixista era patrimoni d’alguns dirigents del PT. Ara ha estat assumit pels partits del front electoral, dirigit pel PT, que ha absorbit al PSOL i al PCdoB.

 

Democràcia burgesa i llibertats democràtiques

Quan els antics grecs parlaven de democràcia, no els passava pel cap que els esclaus o les dones tinguessin alguna veu o dret al vot per elegir els homes que estarien al capdavant del govern d’Atenes.

Això és perquè el que s’anomena democràcia no pot analitzar sense considerar les classes o els sectors de la classe dominant que controlen el poder econòmic i polític. No és cap caprici qualificar l’actual democràcia com a «democràcia burgesa», perquè aquestes són les regles amb les quals les diferents fraccions o sectors de la classe dominant governen, alternant-se el control de l’aparell de l’Estat.

Aquestes regles canvien d’acord amb cada país, com a resultat de la lluita entre les classes fonamentals: la burgesia i el proletariat. Però també, canvien per la disputa dels diferents sectors burgesos. Al Brasil, tenim el presidencialisme, però hi ha altres formes, com el parlamentarisme, en què el primer ministre és designat president de govern si aconsegueix la majoria del parlament, per només citar un exemple. Totes aquestes regles canvien de forma, però la seva essència es manté: es basen en el poder econòmic dels grans monopolis, els qui veritablement governen.

La maniobra dels dirigents del PT, PCdoB i del PSOL és confondre deliberadament la democràcia burgesa: les regles amb què les diferents fraccions burgeses s’alternen en el govern amb les llibertats democràtiques per a tota la societat.

Les llibertats democràtiques com el dret al vot, la possibilitat d’organitzar sindicats i de fer vagues, el dret d’expressar les seves opinions, el dret de manifestació, etc., van ser conquistades pels treballadors amb molta lluita i molta sang. Però, així i tot, en un país com el Brasil, amb un capitalisme perifèric i dominat per l’imperialisme, aquestes llibertats sempre han estat restringides.

En un país marcat per una profunda desigualtat social, l’opressió i la violència de l’Estat, exercides a través de les forces de repressió, aquestes sempre van ser paral·leles a les restringides llibertats democràtiques a les quals la majoria de la població té accés. Sigui dit de passada, això també succeïa en els governs petistes. Un exemple d’això, és el nombre de treballadors rurals assassinats o l’empresonament exponencial amb la Llei sobre drogues del govern Lula.

¿Les regles amb què les diferents fraccions de la classe dominant s’alternen en el control del govern poden variar sense que això modifiqui el règim de llibertats democràtiques de la societat? Sí.

Però si la propietat de les grans empreses estigués amenaçada, la classe dominant podria molt bé apel·lar a la dictadura, exercida, en primer lloc, contra el proletariat i com a exemple disciplinari per a la mateixa classe dominant.

En aquest cas hauríem de construir, a favor del proletariat, una àmplia unitat d’acció, fins i tot amb sectors burgesos, per impedir la fi de les llibertats conquerides. Però mai un front electoral, perquè si estiguéssim davant d’una amenaça de cop, no seria possible aturar-la utilitzant els mecanismes del règim.

El que s’ha dit anteriorment no implica abaixar la guàrdia contra tota i qualsevol mesura autoritària que atempti contra els interessos dels treballadors, com és el cas de l’actual intervenció federal a Rio de Janeiro. O les contrareformes com la de la Seguretat Social i la reforma laboral, aquestes sí que ataquen la Constitució.

En aquest terreny som partidaris de tota unitat per mantenir i ampliar els drets i les llibertats democràtiques durament conquerides.

 

Per què canvien les regles?

En un article sobre l’amenaça feixista, Lindbergh Farias comet un error quan afirma que: El pacte de la Constitució de 1988, que va permetre trenta anys de relativa estabilitat democràtica al país i l’alternança dels partits en el poder, especialment el PT i PSDB, està sent acceleradament trencat. (Subratllat nostre)

Aquí tot el discurs del cop cau pels terres. Aquesta «estabilitat democràtica», a la qual es refereix el senador, no és altra cosa que les regles amb les quals els partits, que van mantenir intactes els interessos de la burgesia, governen, «especialment el PT i PSDB». Aquesta «estabilitat democràtica» es va mantenir perquè el PT no va atacar cap dels interessos de la gran burgesia i va jugar amb les regles de la democràcia burgesa: la corrupció, en el període d’auge del cicle econòmic.

La ruptura d’aquest «pacte», que té la seva expressió més alta en la presó de Lula, no és altra cosa que l’expressió de la profunda divisió inter-burgesa, que s’expressa en el règim. Amb un president desmoralitzat per les denúncies de corrupció, sense parlar del Congrés Nacional, i el Suprem Tribunal Federal (STF) exercint el paper d’àrbitre.

I el que està per darrere d’aquesta divisió és la profunda polarització social que viu el país i la gravetat de la crisi econòmica. Crisi en què les diferents fraccions de la classe dominant lluiten per maniobrar el vaixell en les aigües tèrboles de la crisi capitalista, tant a escala mundial com local. En resum, quin és el lloc que ocuparà Brasil en la divisió mundial del treball de l’era Trump?

 

En quin dels bàndols burgesos?

La desconfiança i el descrèdit de la majoria dels treballadors en les institucions del règim augmenten a mesura que augmenta la selectivitat de la «justícia». Però, la profunditat de la crisi està en el fet que els dos camps burgesos -PT i PSDB- governen utilitzant la corrupció. Aquesta és la regla de la democràcia burgesa.

Malgrat els esforços per «contenir el sagnat», la crisi i la polarització social presents -no només en els alts esglaons del STF-, la dinàmica de la crisi empeny altres processos com el d’Aécio, tot i les maniobres per lliurar a Alckmin, candidat preferit del capital financer, que no s’enlaira i també és afectat per la corrupció.

Mentrestant, el PSOL i el PCdoB, renuncien a dissipar el fum i decideixen adherir-se a un dels blocs burgesos en disputa. En comptes d’exigir la presó de tots els corruptes i corruptors i l’expropiació dels seus béns, són obligats a dir que la corrupció no és una arma que es pugui usar en la disputa entre els blocs burgesos. I acaben defensant una amnistia àmplia per als corruptes i els corruptors.

Finalment, el front polític «Lula Livre» (Lula Lliure) no és un front en defensa de les llibertats democràtiques. És un front per mantenir les regles amb les quals el PT ha jugat per mantenir-se al govern durant més d’una dècada, l’ús de la corrupció per governar.

Per tant, és també un front polític que rescata un programa, el de la conciliació de classes, i un reformisme sense reformes. Just quan els treballadors han començat a allunyar-se d’aquest programa, encara que no completament. De vegades ho fan de forma confusa, bombardejats per la propaganda burgesa, l’entrada de la ultradreta en l’escenari polític i l’aprofundiment de la polarització social.

Tot això reafirma la necessitat de lluitar per la independència de classe, per la mobilització independent dels treballadors; per tenir un altre programa, en comptes d’intentar rescatar el PT com ho fan el PSOL i el PCdoB.