Impressionant victòria del SÍ en el plebiscit d’Irlanda dóna a les dones el dret a decidir

Aquesta és una derrota completa per l’Església catòlica, i és per això que fins ara el Papa roman en silenci.

El referèndum preguntava als electors si volien revocar la 8° esmena de la Constitució del país aprovada en una consulta de l’any 1983, que dóna al fetus els mateixos drets de vida que a la mare i 14 anys de presó per a les dones condemnades.

Si el parlament irlandès (el Dáil) transforma el resultat en llei, les dones tindran el dret de sol·licitar un avortament durant les primeres 12 setmanes d’embaràs o 24 setmanes en situacions especials.

Moltes dones irlandeses es van manifestar contra la brutalitat de la llei de l’avortament durant la campanya del referèndum. Mairéad Ní Riagáin va afirmar: “Una dona amb un diagnòstic d’anomalia fetal fatal serà forçada a viatjar (a un altre país, ndt) per obtenir les cures que necessita; els metges poden portar a una dona al tribunal mentre ella està en treball de part, sobre el mètode escollit per ella; una família pot haver d’anar al tribunal a sol·licitar que es deslliguin els aparells que mantenen la vida de la filla/muller si ella estigués embarassada; una dona que quedi embarassada a causa d’una violació, tindrà el trauma addicional de ser forçada a viatjar a l’exterior (per fer-se un avortament, ndt); i les nostres mares, filles, germanes i esposes que no puguin viatjar continuaran posant en perill les seves vides i arriscant-se a ser enviades a presó buscant mètodes insegurs, mogudes per la desesperació. Certament, ningú vol continuar vivint en un país tan insegur i cruel”[1].

Aquesta és una victòria dels treballadors, dels pobres, d’aquells amb ocupacions precàries o aturats, i dels immigrants. Ian Sewell, de 26 anys, va viatjar des d’Anglaterra per votar pel SÍ. “Jo no crec que estiguem votant si les persones poden avortar; estem votant si les dones pobres poden avortar, perquè les riques ja viatgen a Anglaterra per fer-ho”, va dir ell.[2]

Les raons d’aquest canvi dramàtic
—————————————————————————————————————————————–
Caroline Ryan, una de les primeres a votar, va dir al diari anglès Guardian que “la votació va ser un recordatori del debilitament de les urpes de l’Església sobre el país, on una sèrie d’escàndols embolicant abús infantil i maltractaments de dones embarassades, solteres i els seus nens, van minar enormement l’autoritat del clergat”.

L’Església catòlica fa molt temps era usada per l’imperialisme britànic per mantenir el seu control sobre Irlanda, però després de la divisió del país en 1921, el nou Estat irlandès va buscar enfortir el poder catòlic. Éamon de Valera (cap del govern de 1932 a 1948) proclamava Irlanda com una “nació catòlica”. Aquest control va ser clarament mostrat per Ken Loach en el seu film Jimmy’s Hall.

Diverses històries d’abús sexual de nens i nenes per monjos de l’Església han aparegut repetidament. Com les de convents que van treure els nens a dones joves que van donar a llum fora del casament, popularitzades pel romanç El fill perdut de Philomena Lee, de Martin Sixsmith, i el següent film Philomena.

“Després de donar a llum, les joves solament podien sortir del convent si elles o les seves famílies pagàven 100 lliures esterlines a les monges. Era una suma substancial, i aquelles que no podien pagar –la gran majoria– eren mantingudes en el convent per tres anys, treballant en cuina, forns i bugaderies o fent rosaris i artefactes religiosos, mentre l’Església es quedava amb el guany del seu treball”[3].

Ells també es quedaven amb el guany obtingut amb la venda de bebès.

“Encara més cruel que el treball forçat era el fet que les mares havien de cuidar dels seus fills, desenvolupant llaços maternals i afecció que serien dinamitats al final de la seva sentència de tres anys”[4].

L’Església catòlica tenia lligams indestructibles amb l’Estat: polítics, la policia i els tribunals. No és tan forta avui, però continua tenint una influència important en els sistemes legals, d’educació i salut, i al Parlament irlandès. Llavors, és important mantenir la mobilització per exigir que la victòria del referèndum es transformi en llei.

Regne Unit sota pressió
—————————————————————————————————————————————-
Les dones i homes irlandesos que van votar pel SÍ es van unir a la lluita internacional de les dones pel dret de decidir. Aquesta lluita pels drets democràtics està aprofundint-se i posant en qüestió altres llocs de Regne Unit.

El resultat no és només un cop per a la reaccionària Església catòlica irlandesa sinó també per al govern conservador de Gran Bretanya. La resposta immediata de la primera ministra Theresa May va ser oposar-se als plans de permetre que el Parlament voti un canvi de les lleis opressores de l’avortament a Irlanda del Nord, ella diu que aquests no pot interferir en els seus assumptes interns. Però, a Escòcia, la primera ministra està intentant tombar drets nacionals d’aquell país (el parlament anglès té representacions dels altres països del Regne Unit: Escòcia, País de Gal·les i Irlanda del Nord, i pot votar algunes qüestions relacionades a ells, ndt] “per causa” de la crisi del Brexit (sortida de Gran Bretanya de la Comunitat Europea, ndt). En realitat, el govern insisteix amb que la posició antiavortament del seu aliat, el DUP (Partit Democràtic Unionista, que defensa la manutenció d’Irlanda del Nord, ndt), no sigui contestada, perquè el govern conservador solament aconsegueix romandre en el poder amb el seu suport parlamentari.

Irlanda del Nord té la pena més severa a Europa per a les dones que avorten –presó perpètua–. L’avortament està prohibit fins i tot en casos de violació, incesto i diagnòstic fetal fatal. Hi ha creixents demandes pel dret de decidir a Irlanda del Nord, i la victòria del SÍ pot impulsar mobilitzacions per aquest dret.

Al mateix temps, a causa del sentiment cada vegada més profund per una Irlanda unida, el Sinn Féin –que fa molt temps va abandonar la lluita per una Irlanda unida– demana ara un referèndum conjunt d’Irlanda i Irlanda del Nord sobre aquest dret democràtic històric del poble irlandès, dividit artificialment en 1921. Però, demanar un referèndum no és suficient, és necessari organitzar a la població del Nord i apel·lar a una lluita unida amb la població del Sud contra l’imperialisme del Regne Unit i el seu aliat DUP.