Reconstruir la IV com a continuïtat de la III Internacional

Trotsky va passar 10 anys desenvolupant un fort combat per la recuperació del partit bolxevic i la Tercera Internacional del procés degeneratiu encapçalat per Stalin. Aquella batalla la va donardins la URSS i fora d’aquesta, després de la seva expulsió del país.

El creixent avançament del procés de degeneració burocràtica s’assentava sobre bases objectives: l’allunyament de la classe obrera de les funcions de poder, producte de l’esgotament de la guerra civil i la desmoralització per la derrota de la revolució alemanya de 1923; l’extermini de gran part de la vanguàrdia en la guerra civil; el retràs rus, que no va poder ser compensat al no donar-se l’esperat triomf de la revolució alemanya, i la mort de Lenin, el dirigent indiscutit.

Això va fer que, tot i ser l’únic dirigent que tenia una popularitat dins el partit que s’apropava a la de Lenin i, tot i ser reconegut com el gran artífex politicomilitar del triomf en la guerra civil, Trotsky  sortís derrotat d’aquesta batalla.

Ell va ser guanyat per a les seves posicions a grans dirigents del partit [1]. Com diu el trotskista estatunidenc David Frankel: “si el factor principal en la contesa hagués sigut l’habilitat política i els èxits aconseguits per la gent que componia les dues fraccions, els oposicionistes haguessin guanyat fàcilment” [2]

Però el pes es va definir pel pes de l’aparell. A mesura que s’apropava la data del XIII congrés del partit, aquest pes es feia notar. Es feien llistes dels oradors que parlaven en nom de l’oposició i eren amenaçats amb la pèrdua del treball o el trasllat a regions molt allunyades.

Tot i això, en les conferències de districte de Moscou, l’Oposicio d’Esquerra, encapçalada per Trotsky, va tenir un 36% dels delegats, però l’aparell es va fer sentir amb força a les regions més allunyades. El resultat va ser que, en el moment del Congrés, al gener de 1924, l’oposició només va tenir 3 delegats sobre 218.

La derrota fou contundent i va donar origen a profunds canvis en el règim. S.I Gusiev, nou membre de la Comissió de Contol, explica aquests canvis: “L’autoritat s’adquireix no només per la feina, sinó per la por. I ara la Comissió de Control i la Inspecció d’Obrers i Pagesos han tingut èxit en imposar por. En aquest aspecte, la seva autoritat està creixent.

A partir d’aquella derrota, Trotsky aposta que un triomf de la revolució mundial permetria canviar aquesta realitat. I es va donar la grandiosa gran revolució xinesa de 1925. Però aquesta, producte de la desastrosa política de capitulació a la burgesia, impulsada per Stalin des de la Tercera Internacional, va acabar en un terrible enderrocament el 1927.

Una de les seves conseqüències va ser l’enfortiment de la burocràcia soviètica i l’inici de les persecucions físiques. Trotsky no només és expulsat de tots els seus carrers a l’Estat i el partit, sinó que, a més, és desterrat. Però no abandona la batalla, ara es centra en la recuperació de la tercera, a partir de l’Oposició d’Esquerra Internacional.

Més tard, per mediació de la Kruspkaia (la companya de Lenin) s’incorporen a aquesta batalla Zinoviev y Kamenev, els dos vells bolxevics que fins aquell moment havien governat juntament amb Stalin, però després de la derrota de la revolució xinesa, la situació objectiva no ajuda als revolucionaris, i Trotsky da per perduda definitivament la batalla quan el 1933 la Tercera Internacional recolza la política del partit alemany que havia portat al triomf de Hitler i la pitjor de les derrotes de la classe obrera alemanya.

A partir d’aquell moment, el gran objectiu de la seva vida passa a ser la construcció de la IV Internacional, per així preservar els principis i el programa leninistes; per a poder tenir una Internacional basada en el model de la Tercera –la Internacional Comunista dirigida per Lenin- per a respondre al pròxim ascens revolucionari encapçalant la lluita per la revolució socialista mundial.

La batalla per la construcció de la IV Internacional

Va ser una lluita molt difícil. El primer problema el va tenir Trotsky amb els seus amics, els seus seguidors polítics. La gran majoria opinava que no era el moment adequat, que la situació objectiva era molt dolenta, que el que predominava eren les derrotes: el feixisme a Itàlia, el nazisme a Alemanya, el terror stalinista imposant-se a la URSS. Per això, tot i que el 1933 Trotsky arriba a la conclusió que s’ha de construir la Quarta, aquesta només es funda el 1938.

Hi ha una gran quantitat de cartes en què Trotsky respon a aquests sectors i, en el Programa de Transició sintetitza aquestes respostes: “Els escèptics pregunten: “però, ha arribat el moment de crear una nova Internacional?” És impossible, diuen, crear una Internacional “artificialment”, “només grans esdeveniments poden ferla sorgir”, etc. (…) La Quarta Internacional ja va sorgir de grans esdeveniments: les majors derrotes del proletariat en la història.

“La causa d’aquestes derrotes està en la degeneració i traïció de l’antiga direcció. La lluita de classes no admet interrupció. Per a la revolució, la Tercera Internacional, després de la Segona, ha mort, Visca la IV Internacional!“

“Però, ha arribat el moment de proclamar la seva creació?” –Els escèptics no callen-. La IV, responem, no necessita “proclamar-se”, aquesta existeix i lluita. Que es dèbil? Sí, les seves files no són nombroses perquè encara és jove. Per ara, hi ha principalment quadres, però aquests quadres són peça del futur.

“Fora d’aquests quadres, no hi ha en el planeta una sola corrent revolucionària digna d’aquest nom. Si la nostra internacional és dèbil numèricament, és forta per la seva doctrina, el seu programa, la seva tradició, el temple incomparable dels seus quadres.”

Trotsky no feia la crida per a construir una nova Internacional només als seus seguidors. Cridava a aquells qui trencaven per l’esquerra amb Stalin i també a qui trencava amb la socialdemocràcia, com va ser el cas de Pivert, el dirigent francès, el SAP d’Alemanya (Partit dels Treballadors Socialistes), l’OSP (Partit Socialista Independent d’Holanda), el RSP (Partit Socialista Revolucionari d’Holanda)

No obstant això, la seva proposta no era ajuntar automàticament els opositors; la crida es feia al voltant d’un programa. El 1933 escriu: “És evident que no es pot pensar en construir una nova Internacional sobre la base d’organitzacions que pareixen de principis profundament diferents i, a vegades, oposats. L’Oposició d’Esquerra va portar a la Conferència el seu propi programa amb l’objectiu d’ajudar a la separació principista dels reformistes i els centristes, i nuclear les organitzacions revolucionàries.” [3]

Però el combat no era només d’idees. Sobre les idees actuaven el terror feixista i stalinista i les polítiques reaccionàries de la Tercera, dirigida per Stalin.

Així, enmig d’aquesta batalla es va perdre molta gent. Molts van morir en els camps de concentració de la URSS, com Zinoviev, Kamenev, Rakovski, no van aguantar la pressió, van capitular i van acabar afusellats en els sinistres processos de Moscou. Els més propers a Trotsky van ser segrestats i assassinats pels sicaris d’Stalin a l’exterior. I es van perdre políticament aquells que van ser guanyats per la política de Front Popular, com a mitjà per enfrontar el feixisme: Pivert, els dirigents del SAP, Víctor Serge, Andreu Nin…

Tot això va fer que la IV fos fundada només pels “trotskistes” i en condicions d’extrema fragilitat. Tal és així, que al Congrés de Fundació, realitzat el 3 de setembre de 1938, Trotsky no va poder assistir perquè perillava la seva vida, i es van haver d’improvisar els estatuts perquè l’encarregat de preparar-los, Rudolph Klement, havia sigut segrestat dies abans.

De qualsevol manera, el fet va ser considerat com “un gran assoliment” per Trotsky, qui el 30 d’agost de 1938 escrivia: “La tendència irreconciliablement revolucionària, subjecta a persecucions que cap altra tendència política en la història del món ha patit de manera semblant, ha donat una nova prova del seu poder.

Sobreposant-se a tots els obstacles que va tenir pels cops dels seus poderosos enemics, va convocar a la seva Conferència Internacional. Aquest fet constitueix una evidència irrefutable de la profunda vitalitat i de la firma perseverança de la internacional bolxevic leninista. [4]

Quina gran diferència entre aquesta manera de reaccionar de Trotsky davant una situació objectiva extremadament negativa amb la d’aquests “trotskistes” d’avui dia, qui en nom d’un imaginari “canvi d’època” o d’una pretesa “onada reaccionària” abandonen la construcció del partit revolucionari internacional i es llencen a construir partits comuns amb els reformistes.

La continuïtat de la Tercera

La Tercera Internacional fou, juntament al partit bolxevic, la major conquesta organitzativa del proletariat mundial. I no es pot explicar la seva existència sense analitzar la dialèctica de triomfs i derrotes, ja que va ser gestada a partir de la gran traïció de la socialdemocràcia el 1914, i del major dels assoliments: la revolució russa d’octubre de 2017

Tampoc li va resultar fàcil a Lenin concretar la seva fundació: des de 1915 insistia en la necessitat de la nova Internacional però, igual que Trotsky amb la Quarta, va enfrontar molta resistència.

La traïció dels dirigents de la Segona Internacional al votar els crèdits de guerra va ser monumental, va provocar la mort de la Segona com Internacional revolucionària i va plantejar la necessitat de la Tercera, com insistia Lenin.

Però la massa obrera no va ser conscient d’aquesta traïció i va seguir, en els diferents països, la seva vella direcció. Dels dirigents, només una minoria heterogènia es va manifesar en contra de la política assumida.

Dins aquesta minoria, el sector majoritari considerava que no es podia abandonar la “vella casa”, que s’havia d’esperar i recuperar-la quan canviés la situació. Molts, sobretot en els partits més grans, tenien por de quedar aïllats si trencaven amb la II Internacional.

D’alta banda, hi havia els claraments revolucionaris, entre els que es destacaven a Rússia, Lenin i Trotsky; a Alemanya, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht; a Romania, Kristian Rakovski i, a Gran Bretanya, l’escocès John Maclean.

Trotsky fa una molt bona pintura de la disposició d’aquest sector: “Si la guerra escapa el control de la Segona Internacional, les seves conseqüències immediates sortiran del control de la burgesia del món sencer. Nosaltres, els revolucionaris socialistes, no vam voler la guerra, però no li tenim por. No ens hem entregat a la desesperació pel fet que la guerra va trencar la Internacional. La història ja s’ha encarregat d’això. L’època revolucionària crearà noves formes d’organització sorgies dels recursos inesgotables del socialisme proletari, noves formes que estaran a l’alçada de la grandesa de les noves tasques. Ens dedicarem a aquesta feina d’immediat, entre el rugir de les metralladores, l’enderrocament de les catedrals i el patriòtic udol dels xacals capitalistes.” 1

Tots ells estaven absolutament convençuts de la bancarrota de la Segona Internacional i de la necessitat de substituir-la per una altra que complís amb la tasca de dirigir la revolució mundial, però a partir d’aquí sorgien les diferències.

Lenin, l’1 de novembre de 1914 escriu: “La Segona Internacional és morta, vençuda per l’oportunisme. Mori l’oportunisme i visca la Tercera Internacional, desembarassada dels renegats i l’oportunisme.”

Però és conscient de les dificultats. En Socialisme i Guerra, explica que, per tal de construir una Internacional, és necessari que hi hagi partits que vulguin fer-ho. Si la situació avança en aquest sentit, els bolxevics prendran el seu lloc en aquesta tasca. Si la maduració és més lenta, continuaran en la vella Internacional fins que a diversos països es creïn les bases per a una nova organització obrera internacional marxista revolucionària. És en el recent format grup Espartac en qui centralment pensa.

Rosa Luxemburg, principal dirigent d’aquest grup, té grans diferències amb Lenin. Per ella, allò central no passa per pensar en nous programes ni en una nova Internacional construïda per “dotzenes de persones”, sinó per “accions de milions d’homes.” Res de “derrotisme revolucionari com proposa Lenin”, sinó lluita contra la guerra. Allà es desenvoluparà, en l’acció, la “voluntat conscient de les masses.” [5]

Fou necessari el triomf de la revolució d’octubre perquè al 1919  es pogués concretar la Fundació de la Tercera Internacional, la Internacional Comunista. El primer gran partit revolucionari mundial. I la seva pròpia fundació va ser difícil. Es va donar en plena guerra civil. Molts dels delegats no van poder-hi arribar. Per fora del partit rus i alemany, la representativitat de la resta era molt petita, i la delegació alemanya, influenciada per la posició de la seva gran dirigent recentment assassinada, no va votar a favor de la nova Internacional, sinó que es va abstenir.

Des del seu naixement, res va ser simple per a aquesta grandiosa criatura, que mor abans d’arribar a la maduresa. Va tenir una vida molt curta. Va ser dissolta per Stalin el 1943, encara que com a organització revolucionària només es manifesta plenament fins 1922. Tot i això, ens va deixar, amb els seus quatre primers congressos, una carcassa programàtica, principista i metodològica que conserva tota la seva actualitat.

Pel que fa el procés que va portar a la degeneració de l’Estat soviètic i a la destrucció del partit bolxevic i la Tercera Internacional, Trotsky ho explicava de la següent manera:

“Recordem el pronòstic que havien fet els bolxevics, no solament a les vespres de la Revolcuió d’octubre, sinó també un bon nombre d’anys abans. L’agrupació fonamental de les forces, a escala nacional i internacional, obre, per primer cop, pel proletariat d’un país tan endarrerit com Rússia, la possibilitat d’arribar a la conquesta del poder. Però aquest mateix agrupament de forces permet assegurar per endavant que, sense la victòria més o menys ràpida del proletariat dels països avançats, l’Estat obrer no podrà mantenir-se a Rússia. El règim soviètic, abandonat a les seves pròpies forces, caurà o degenerarà. Més exactament: primer degenerarà i després caurà ràpidament. He tingut oportunitat d’escriure sobre això més d’un cop des de 1905”. [6]

I als qui sostenien que l’stalinisme era la continuïtat del leninisme, els responia dient: “L’exterminació de tota la vella degeneració bolxevic, d’una gran part de la degeneració intermèdia que havia participat en la guerra civil, i també d’una part de la joventut que s’havia pres més seriosament les tradicions bolxevics, demostra la incompatibilitat, no solament política, sinó també física entre bolxevisme i stalinisme. Com és possible que això no es vegi?”

Conseqüent amb això, ell sempre va veure la Quarta com la continuïtat de la Tercera dirigida per Lenin. No casualment, en la carta de salutació al Congrés de Fundació, parla de la “Internacional bolxevic leninista” i, a l’agost de 1933, afirma amb total claredat:

“No pot haver-hi política revolucionàra sense teoria revolucionària. Aquí és on tenim menys necessitat de partir de zero. Ens basem en Marx i Engels. Els quatre primers congressosde la Internacional Comunista ens van llegar una herència programàtica invalorable: el caràcter de l’era moderna com època de l’imperialisme, és a dir, de decadència del capitalisme; el reformisme modern i els mètodes de lluita contra el mateix, la relació entre la democràcia i la dictadura proletària, el paper del partit en la revolució proletària, la relació entre el proletariat i la petita burgesia, especialment la pagesia (qüestió agrària); el problema de les nacionalitats i la lluita dels pobles colonials per a l’alliberació; el treball als sindicats, la política de front únic; la relació amb el parlamentarisme. Els quatre primers congressos van sotmetre totes aquestes qüestions a una anàlisi principista que encara no ha sigut superat. Una de les tasques principals, més urgents, de les organitzacions que aixequen la bandera de la regeneració del moviment revolucionari consisteix en separar les decisions dels quatre primers congressos, posar-les en ordre i dedicar-los una discussió seriosa a la llum de tasques futures del proletariat.” 7]

A partir d’aquest estudi i a la llum de les tasques futures sorgeix el Programa de Transició, el programa de la Quarta, que incorpora la nova gran tasca, de la Revolució Política contra la burocràcia soviètica, i defineix que la crisi de la humanitat és la crisi de la seva direcció revolucionària i, per tant, la necessitat d’avançar en la superació de la mateixa.

I aquesta continuïtat no és només en relació a les definicions programàtiques, sinó també en relació el règim de la Tercera, tal com categòricament s’afirma al Programa de Transició: “Sense democràcia interna no hi ha educació revolucionària. Sense disciplina no hi ha acció revolucionària. L’estructura interna de la Quarta Internacional es basa en els principis del centralisme democràtic: plena llibertat de discussió, unitat completa en l’acció.” [8]

Van passar 80 anys…

En aquests anys es van obtenir grans triomfs: es va derrotar el feixisme en la Segona Guerra Mundial, es va expropiar el capitalisme a Xina, Cuba, l’Est europeu, es va derrotar l’imperialisme ianqui a Vietnam… Però aquests triomfs van ser tàctics, perquè no es va aconseguir la gran derrota estratègica: la pèrdua de la direcció revolucionària. La Tercera va ser destruïda per Stalin, i la Quarta no va complir amb les expectatives de Trotsky de guanyar pes de masses en l’ascens de postguerra. Pel contrari, extremadament debilitada després de l’assassinat del seu gran dirigent, no va aconseguir superar la difícil situació de la Segona Guerra Mundial, no va aconseguir funcionar com una vertadera Internacional centralitzada i va acabar dispersant-se.

Mentrestant, l’stalinisme, que va sortir enfortit de la Segona Guerra, es va convertir en gran obstacle pel desenvolupament de la revolució mundial i, finalment, va acabar restaurant el capitalisme en tot el món.

No hi ha dubtes que la història li va donar la raó al pronòstic alternatiu de Trotsky. La burocràcia stalinista no va ser derrotada i va acabar restaurant el capitalisme, mostrant la falsedat de la teoria del “socialisme en un sol país.”

Però va pagar car aquesta gran traïció: els processos revolucionaris de l’Est europeu i la URSS, liquidant l’aparell stalinista central. Avui, aquest gran obstacle, ja no existeix.

La classe obrera i les masses del món enfronten els atacs del capital amb un heroisme a tota prova. No obstant això, com deia Trotsky el 1938, la crisi de la humanitat continua sent la crisi de la direcció revolucionària. Per tant, la tasca de reconstruir aquesta direcció revolucionària és més urgent que mai.

Igual que quan a la seva fundació, considerem que la reconstrucció de la Quarta no és només tasca dels trotskistes. Al mateix temps, diem que no cridem tots els que s’autodefineixen com a trotskistes, per a realitzar aquesta tasca.

Com deia Trotsky, no es pot construir una Internacional amb qui defineix principis oposats i, per a nosaltres, la reconstrucció de la Quarta només té sentit si es segueix el criteri del seu fundador, és a dir, pel que fa continuïtat programàtica, metodològica i moral de la Tercera Internacional dirigida per Lenin i Trotsky. Aquesta Tercera Internacional, la dels quatre primers congressos, és sinònim de lluita implacable per la independència de classe, no només per enfrontar i derrotar l’imperialisme i les burgesies nacionals, sinó també al gran enemic intern de la classe obrera: el reformisme.

I no tenen res a veure amb aquests principis, programa, mètode i moral els “trotskistes” que, encara que reclamin la reconstrucció de la Quarta, participen o recolzen governs i/o dirigents de la burgesia i construeixen partits comuns amb el reformisme.

Notes:

[1] Com Eugenie Preobrazhenski, el principal economista bolxevic, figura clau en l’elaboració de l’economia planificada. Bolchevique des de 1903, va dirigir la lluita clandestina i, després, durant la revolució i la guerra civil en els Urals. Christian Rakovski va encapçalar el primer govern soviètic a Ucraïna. Ambaixador soviètic a França i Inglaterra.Nikolai Muralov, bolxevic des de 1903, va dirigir als Guàrdies Rojos en l’assalt al Kremlin en 0ctubre de 1917. Va comandar del districte militar de Moscou durant la guerra civil. Membre de la Comissió de Control del partit. Lev Sosnovski, un dels més destacats periodistes bolxevics i cap del departament d’agitació i propaganda. Yuri Piatakov, Lenin diu d’ell, en el seu testament, que era un dels més destacat líders de la jove generació.

[2] Frankel, David. “Història de l’Oposició d’Esquerra”.

[3] Trotsky, Lleó. Escrits, tom V, volum 1. Es refereix a la política amb què van anar a la Conferència d’Organitzacions Socialistes i Comunistes, realitzada a França.

[4] Un gran fita, títol de la carta de salutació al Congrés de Fundació. Publicada a New International, octubre de 1938.

[5] Citat Per Pierre Broué en Història del Partit Bolxevic.

[6] Trotsky, Lleó. Bolxevisme i estalinisme.

[7] Trotsky, Lleó. Escrits, tom 3.

[8] Programa de Transició, “Sota la bandera de la Quarta Internacional!”.