Al voltant de l’ortodòxia i el dogmatisme

La paraula ortodòxia té el seu origen grec en orthodoxos, que significa opinió correcta, certa, veritable, recta. Ja la paraula dogmatisme, substantiu masculí, ve de dogma, en grec dogmátikos, que significa fonaments, principis fonamentals. El dogmatisme filosòfic en Sòcrates, Plató i Aristòtil posseeix significat contestatari, absolutament diferent de l’atribució religiosa que es va donar a l’Edat Mitjana i fins i tot fins al dia d’avui, quan dogmatisme tracta de fonaments inqüestionables, absoluts i eterns.

En aquesta breu presentació etimològica, la diferència ja es fa evident. Observi que també vaig anomenar aquestes paraules de conceptes, o sigui, significa que elles també estan dotades de significats històrics i estan en constant moviment. Encara, el moviment històric no autoritza la falsificació dels seus significats! I això ocorre tant amb el significat d’ortodòxia com amb el de dogmatisme.

Ser ortodox significa, per exemple, defensar una tesi fortament, amb tota la força, fins que es provi i es convenci que determinada tesi està equivocada. Vegi que l’ortodox es permet la transformació des que hi hagi elements sòlids que la seva tesi és un error. Argumentar a partir del que creu i defensa no és ser cec o ignorant enfront del procés històric, sinó tenir fermesa en garantir el sosteniment d’una tesi, justament per ser construïda amb fonaments concrets, reals, sòlids, i per aquesta tesi trobar recolçament en la sociabilitat.

Ser dogmàtic significa (lluny de la clau grega), per la seva banda, defensar una tesi sense qüestionament, fixar-la en el temps i no permetre la contestació, i encara, refutar qualsevol antítesi que es presenti. El dogmàtic ignora les contradiccions de la seva tesi i busca sostenir-la de totes les formes, moltes vegades aïllant-se en petits grups que podrien ser anomenats segurament sectes. El dogma es presenta com la veritat en si, sent suficient, impenetrable i sord davant la crítica.

Aquestes breus paraules ja servirien per respondre al títol de l’article, però insistiré a plantejar aquests conceptes en una situació històrica determinada. Actualment, és possible trobar – se amb la següent afirmació contra el pensament de Marx i el marxisme (la tradició marxista no és de responsabilitat de Marx, quedem-nos aquí amb prou feines amb Marx): “Marx és molt ortodox, molt tancat en si mateix. És un pensament dogmàtic de veritats úniques”. O, fins i tot, com va escriure l’economista de la Universitat de Viena, Eugen von Böhm – Baerk, sobre la teoria de la plusvàlua i de l’explotació capitalista en Marx: “[…] Ell (Marx) creia en la seva tesi com un fanàtic creu en un dogma. […] Sense dubte va ser dominat per ella […]. I ell, certament, mai va alimentar el menor dubte quant a la correcció d’aquesta tesi”.

L’estimat lector ja ha d’haver percebut el conjunt de barbaritats que les afirmacions esmentades més amunt presenten. En elles, ortodox es relaciona amb circuit tancat, dogmatitzat, a fanatisme i monolitisme teòric. Llavors, vegem (…).

El pensament de Marx, o sigui, la seva praxi, no casa amb qualsevol tipus de teoria tancada, absoluta, suficient en si mateixa. Molt a diferència d’això, la crítica de Marx no treballa amb veritats eternes, immutables. Marx no opera amb dogmatisme en el sentit de sistemes tancats i absoluts. El motiu: la vida no és així, les persones no són així, les formes de relacionar-se tampoc ho són. Voler que ho sigui ja és una altra història.

En el moment l’ascens revolucionari de 1848, és veritat que hi ha en Marx una expectativa de victòria del proletariat europeu, però davant dels fets el que Marx ens va llegar va ser una anàlisi dura del propi moviment, com diríem: un balanç negatiu del període. No hi ha espais per autoenganyar – se en la perspectiva marxiana. El 1852, en el 18 de Brumario de Luis Bonaparte, una vegada més el que ens és plantejat és una anàlisi històrica del balanç de les perspectives dels revolucionaris enfront de la crisi del moviment i l’ascens del bonapartisme com a fenomen polític. Si el pensament de Marx operés amb dogmes, el que tindríem seria un anàlisi de autoenganyament, ignorant la realitat dels fets d’aquell temps present, enfront de postulats absoluts i inqüestionables que la victòria del socialisme sobre el capitalisme s’està concretant. En realitat, el que s’observa és d’una honestedat intel·lectual admirable, no solament moral, sinó la necessitat de treballar en una perspectiva lògica/dialèctica. En ella, no hi ha espais per a qualsevol tipus de dogmatisme. Pensar la crítica de Marx en una clau dogmàtica és la major demostració que no es coneix més que alguns passatges retallats i vulgarizats. Això no val!

Sent així, no crec que sigui possible sostenir aquesta característica per al pensament marxià. Encara, pensament marxià i pensament marxista pot posseir un distanciament enorme. Enfront de tota tradició marxista trobem el marxisme dogmàtic i aquest sí replet de veritats absolutes, eternes i inqüestionables, l’estalinisme és el major exemple d’aquest tipus de deformitat en relació amb el pensament marxià.

Enfront d’aquest quadre, es presenta el marxisme ortodox. De què es tracta? Aquí tenim la llotja de les confusions més lamentables. Normalment, es confon marxisme dogmàtic amb marxisme ortodox i, normalment, posant el segon en peu d’igualtat amb el primer, tractant ortodòxia com a sinònim de dogmatisme. No ho són.

Per aclarir encara més, prenguem l’exemple d’un marxista ortodox: Lenin. Vladimir Ilych Ulianov, conegut per Lenin, va ser un marxista ortodox. Què significa això?

Comencem per allò que no significa. El marxisme ortodox no aplica receptes i regles fixes; no treballa amb veritats eternes i absolutes i tampoc s’ocupa de repetir allò que Marx va dir o va fer com a militant revolucionari. Lenin, en ser ortodox, està buscant en la font la crítica de l’economia política desenvolupada per Marx; busca lliçons del moviment revolucionari mundial; aprèn amb les formes d’organització de Marx; estudia a Marx, estudia la Comuna de París de 1871 i la Primavera dels Pobles de 1848, qüestiona, reflexiona, concorda i està en desacord. Es tracta d’un “marxisme viu”. No es tracta d’una simple adaptació o modelatge de la crítica marxiana, sinó l’aprehensió del mètode i de les anàlisis per entendre la realitat russa en la qual estava inserit. Mai va haver-hi receptes. Era necessari treballar amb el que existia de concret, així com proposar el pensament marxià. L’ús de les categories marxianes són els fonaments per entendre determinades realitats on s’instal·la la manera capitalista de viure; no obstant això, la lectura del capitalisme a Rússia era tasca dels revolucionaris russos d’aquell període.

Considerant la vulgarització absurda del pensament de Marx per part de la Socialdemocracia alemanya, adaptant el caràcter revolucionari al reformisme pacifista d’Eduard Bernstein i Karl Kautsky, fins i tot amb la resistència de Rosa Luxemburg, ser ortodox en aquest moment era reprendre les fonts, retornar a Marx era una necessitat imperiosa del moviment revolucionari que tenia en el partit alemany el major exemple de degeneració i desviament del pensament marxià. El marxisme reformista del Partit Socialdemòcrata alemany no era exemple per a cap tipus de canvi radical de les estructures socials, o sigui, per a la revolució. D’aquesta forma, quan Lenin s’organitza a partir del pensament marxià, està reafirmant la crítica de Marx en els seus termes, sense adornar les categories, aturant – se en allò que Marx va fer, en allò que determinat dirigent creu que ha de ser fet. En el marxisme ortodox no ha d’haver-hi espais per a invencions de moda o fins i tot per posar com a paraula de Marx el que mai va ser seu, per exemple, el dogmatisme en el sentit feudal que ja presentem.

Ser ortodox no és ser dogmàtic, al contrari, es tracta de combatre els dogmatismes, es tracta d’atacar fins a la seva arrel el marxisme dogmàtic/vulgar. L’ortodòxia, o fins i tot, el marxisme ortodox és viu, obert, i defensa a Marx com ell és, sense adaptacions i estovaments del pensament revolucionari. En aquest sentit ser ortodox és combatre qualsevol tipus de dogmatisme i treballar amb serietat a partir d’una perspectiva (marxiana) considerant la síntesi de múltiples determinacions que cada moment històric ens presenta.

Per finalitzar, ortodòxia marxiana és quelcom necessari si desitgem entendre el mode de producció capitalista en crisi per superar-lo, no és un conjunt de dogmatismes el que contribuirà a una revolució social. En aquest camp polític, no hi ha més espai per a la conciliació de classes. Les nostres necessitats mai es van poder encabir a les urnes. Cap esperança en avatar, sinó a la classe treballadora internacional.