A la sessió d’investidura, Pedro Sánchez va parlar de garantir la universalitat per a totes les persones sense importar la seva nacionalitat i recuperar el dret a la protecció de la salut. Així, en el mes de juliol el Govern del PSOE va aprovar el RDL 7/2018, sobre l’accés universal al Sistema Nacional de Salut; però no blinda la universalitat, ni es deroguen la Llei 15/97 ni l’art. 135 de la Constitució, on segueix oberta la porta a la privatització. El PSOE menteix, com sempre.

La sanitat pública universal va ser un gran avanç social però l’aprovació de la Llei 15/97 pel PP amb suport de PSOE, PNB, CIU i CC, permet introduir la privatització de la sanitat en tot l’estat i deixar sense servei a una gran part de la població. L’abandó de l’estat causa la deterioració, les llistes d’espera, la falta de professionals,… mentre promou el transvasament de pacients a les clíniques privades.

Un dret no pot estar en mans de l’empresa privada doncs la seva lògica sota el capitalisme no és buscar el benestar de tota la població sinó maximitzar el seu propi benefici. Aquest dret ha de garantir-l’ho l’Estat.

La crisi actual i les reformes laborals de PP i PSOE ens retornen al S. XIX, quan una dolència greu significava quedar-se sense treball i sense ingressos. Igual que llavors, la classe treballadora pateix el problema en major mesura doncs compta amb major mortalitat i morbiditat per barris insalubres, precarietat, desnonaments i pobresa. Les condicions laborals, llargues jornades, desplaçaments eterns, baixos salaris, atur, etc. són factors que augmenten les *possibilitats d’emmalaltir psíquica i orgànicament. El Govern ens lleva la sanitat, les empreses la vida i nosaltres paguem assegurances privades. Un negoci rodó.

Durant anys les adreces sindicals (CC.OO, UGT, CIG, CSIF….) així com els partits parlamentaris com IU o PSOE s’han limitat a meres accions simbòliques, orientades estratègicament a la convivència del públic i el privat, que han portat a la precarietat més absoluta a tot el personal i a la privatització. Això ha fet sorgir adreces sindicals més combatives i Moviments Socials per tot l’estat, on les persones usuàries i treballadores s’han unit per lluitar i defensar una sanitat 100% pública amb condicions laborals dignes, prioritzant la mobilització i no les institucions. Prometedor, però no existeixen dreceres. És una tasca pacient de mobilització, debat, organització i conscienciació.

Però entre aquests Moviments que han aparegut hi ha sectors que s’orienten cap a la denúncia però admeten la convivència públic-privada i confien en les institucions, com Podemos o En Marea. Uns altres, no poden afirmar que defensen la sanitat pública 100% quan estan en organismes d’unitat amb els quals accepten la 15/97 o l’art. 135 de la Constitució, com a SOS Sanidade a Galícia on estan PSOE, CCOO, UGT, BNG, IU, …

El treball eficaç per aconseguir una sanitat pública i universal només començarà quan s’assumeixi que sorgeix de la lluita d’una classe social contra els interessos econòmics d’unes altres. Aquesta visió és el que fa que sorgeixin mètodes, organització i estratègies. També aliances útils: col·laborar amb qui defensa el contrari a una sanitat 100% pública i universal és inútil per definició.

I sobretot ofereix un focus d’unitat d’acció eficaç amb altres moviments amb reivindicacions igual d’apressants per a aquesta mateixa classe treballadora precaritzada: aquí estan les lluites per unes pensions públiques i dignes, per l’educació, per un avortament lliure, gratuït i amb garanties, pels drets del sector immigrant de la nostra classe (perquè no només se’ls nega cobertura sinó que se’ls roba, perquè la sanitat pública a Espanya és finançada en gran part per impostos com l’IVA), pels serveis socials, etc.

Però aquesta perspectiva de les coses només sorgeix després de la lliure discussió i l’acceptació amb maduresa de les conclusions del debat. El debat polític conseqüent no divideix sinó que reorganitza.