Ni govern del canvi ni govern en disputa

Es compleixen ara tres mesos des que el passat 1 de juny Pedro Sánchez aconseguia la presidència del govern després de la moció de censura presentada pel seu partit.

El Govern Sánchez va venir a intentar calmar les aigües de la crisi política, del règim i el creixent descontentament social manifestat en els primers mesos de l’any. Com afirmen tots els seus defensors, calia “canviar ràpidament el clima d’enfrontament social” i aconseguir la “normalització” fins a les eleccions del 2020.

Mentre a la base obrera i popular se sentia un gran alleujament i satisfacció per la sortida de Rajoy, però mirant amb escepticisme al nou Govern, en l’avantguarda organitzada, en particular a l’entorn de Podemos, IU, CCOO i UGT, les expectatives, la confiança i la “obligada treva” al nou govern feia furor.

No per casualitat les dues manifestacions públiques mes efusives de salutació al nou govern van ser gràficament la d’Ana Botín, aplaudint (literalment), i la retratada abraçada de Pablo Iglesias a Sánchez al Parlament.

Han transcorregut tres mesos, l’estiu pel mig, i ja podem afirmar que el Govern del canvi ha estat veritat: canvia d’opinió cada hora! Tots els elements de crisi política, del règim, econòmica… s’han preservat a cop de bandada i canvi d’opinió.

Les Reformes Laborals no es deroguen

Es van “menjar amb patates”, com els va anunciar Rajoy, els Pressupostos, i molt ràpid les promeses de derogar les Reformes Laborals es van quedar en allò que va afirmar la Ministra de Treball: “La Reforma Laboral no es pot derogar alegrement”.

I enmig de tanta precarietat, el divendres 31 d’agost va donar la dada més dramàtica de tots amb la pèrdua de més de 304.000 llocs de treball: “El dia que més ocupació es va destruir en la història d’Espanya” (El País 4/09/18). Unes dades que són demolidores.

La majoria dels analistes econòmics i de la premsa justifiquen aquestes dades emparant-se únicament en què agost sol ser històricament un mes dolent per a l’ocupació (contractes d’estiu en l’hostaleria, educació). No obstant això, aquesta dada no pot ser l’única i amagar una realitat més forta i tràgica. El veritable motiu d’aquest augment espectacular de l’atur, són les últimes reformes laborals, realitzades tant pel PP com amb el PSOE. Unes Reformes que van donar “via lliure” a la patronal per a l’“acomiadament lliure” i han portat al mercat laboral espanyol a ser un dels més precaritzats d’Europa.

La crisi va aprofundir la desigualtat i avui la pobresa no està associada tan sols a la desocupació. Ser treballador amb treball i pobre de solemnitat són coses cada vegada més compatibles.

A Espanya Eurostat, l’INE i l’informe “L’Estat de la Pobresa”, indiquen que són pobres el 14,1% de les persones amb treball, el 42,2% de les quals viuen en llars monoparentals, la meitat dels parats/es (48,5%), el 22,1% de les dones i el 28,9% dels menors de 16 anys.

Una altra dada reveladora on la crisi es va agreujar en aquests anys són els desnonaments, si bé no ocupen mediàticament l’espai d’abans, no han deixat de produir-se. Del 2013 al 2017 va haver-hi 326.430 desnonaments, més de 60.000 a l’any, és a dir 164 desnonaments diaris, gairebé 7 a l’hora.

Pensions

Es van omplir la boca que aquest Govern venia a defensar als/es pensionistes i garantir les pensions públiques, però a la primera nòmina que va haver de pagar (juliol) se li van encendre les alarmes. La nòmina mensual dels pagaments contributius de la Seguretat Social va superar els 10,3 mil milions d’euros. “Han anat a menys i, per tant, el sistema sol amb cotitzacions no es pot mantenir. I cal començar a adoptar mesures”, declarava la Ministra Magdalena Valerio (El País 27/08/2018).

Van vendre a so de bombo i platerets la pujada de les pensions però el pagament de la nòmina de juliol és esclaridor: 2,5 milions de pensionistes no arriben als 400 euros al mes; Més de 3 milions estan entre 600 i 800 euros i el 68% no arriba a 1.000 euros, és a dir 6,54 milions de pensionistes dels 9,6 milions no arriba als 1000 euros.

La crisi migratòria

Mereix un esment especial l’assumpte de la crisi migratòria. Els aduladors del govern van vendre la recepció dels 629 immigrants del Aquarius com una “reivindicació de la dignitat moral”. El govern va començar prometent asil per a tots/es i els va acabar manant als CIES. Però el més infame és la resposta a la devolució en calent de Ceuta. En menys de dos mesos van passar de ser l’“exemple moral” per a l’esquerra, a l’exemple per l’ultradreta. Valgui veure algunes notícies reveladores per sí mateixes: “La ultradreta alemanya aplaudeix l’expulsió exprés de Ceuta”, “Espanya mostra com bregar amb immigrants il·legals” (https://www.20minutos.es).

GOVERNAR PER ALS RICS I ELS BANQUERS

Van anunciar també que pujarien els impostos sobre beneficis i s’establiria una “taxa a la banca” amb l’objectiu de recaptar uns 1.000 milions d’euros amb els quals sufragar la pujada de les pensions. La resposta dels banquers, amb el Santander al capdavant, va ser fulminant i no es va fer esperar, no solament la rebutjaven sinó que van afirmar que si s’imposava podria replantejar-se la seva “estructura legal”. Va bastar aquest avís per a navegants i la taxa va passar a millor vida.

I mentre reculaven de la seva miserable proposta de la taxa a la banca, avalaven les condicions vergonyants dels banquers. Els grans bancs i les Caixes no estan pagant un sol euro a la Hisenda Pública per l’Impost de Societats, és a dir el que és l’IRPF per a un treballador/a. El Santander, en el 2015 i 2016 (els últims anys dels quals es disposa de dades) no va pagar ni un sol euro a Hisenda per l’Impost de Societats, malgrat assenyalar a les seves declaracions fiscals beneficis de 3.455,2 milions d’euros en 2015 i 2.326,69 en 2016.

A més Sánchez va prometre que si arribaven a la Moncloa es publicaria la llista dels beneficiats per l’amnistia fiscal de Montoro, amb la finalitat de desvetllar qui van ser els prop de 30.000 beneficiats del frau fiscal. Fins i tot es va registrar al Parlament una proposició de Llei. A mitjans de juliol, la Ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, confirmava que el govern de Sánchez no publicaria la llista dels beneficiats per l’amnistia fiscal de 2012. Curiosament en aquesta llista es troba el propi Rei i la “famosa” Corinna.

EN EL TERRENY DEL RÈGIM

Hi ha diversos temes que han mostrat que el tarannà del govern de la “regeneració democràtica” i el “gir social” no és més que l’enèsima demostració del grau miserable de lliurament dels governs del PSOE al règim.

La crisi catalana lluny de tancar-se continua sent el principal factor d’inestabilitat i crisi política i encara que el govern Sánchez parla contínuament de diàleg amb la Generalitat, no s’atreveix ni tan sols a exigir als fiscals que retirin les acusacions de rebel·lió contra els exconsellers empresonats, quan tothom sap que tals acusacions no s’aguanten. A més, i per si existia algun dubte, es ratifiquen que mai negociaran un referèndum d’autodeterminació i no amaguen que tornaria a aplicar l’article 155 si la Generalitat emprèn la via unilateral.

Altres assumptes absolutament vergonyosos són el cas Corinna i la reacció del PSOE davant aquest escàndol, com un partit compromès en el salvament de la Monarquia i l’affaire de l’estiu: el Valle de los Caidos, que de Museu de la Memòria ha passat a l’última proposta de convertir-lo en cementiri civil, mostra el pes del franquisme en les institucions de l’Estat i l’Església.

Respecte a les reivindicacions centrals, on el carrer va ocupar un lloc destacat, el saldo és igualment negatiu: NO es va derogar la Llei de Mordassa, la LOMCE continua i la negativa a indultar als joves d’Altsasu…. i la resta de presos polítics. En essència, en els anomenats 100 dies de gràcia, en els problemes greus el govern no ha creuat el llindar simbòlic i discursiu, configurant-se com un govern fidel a la Troika, a l’esperit del 155 i a l’Ibex 35.

CONSTRUIR UNA SORTIDA OBRERA, DEMOCRÀTICA I REVOLUCIONÀRIA DES DE BAIX

Les lluites obreres segueixen sent molt localitzades. Menys vagues, encara que aquestes van implicar a més treballadors/es i més hores de treball perdudes. Les dues dures i reeixides vagues  d’Amazon; el conflicte dels taxistes. Els pensionistes que van aportar bona part d’aquest ascens en els primers mesos de l’any els ha correspost un paper de primer ordre en el desgast del govern Rajoy. Sense oblidar un fet que va ser molt important com van ser els aturs del 8M.

No van faltar les manifestacions al voltant dels temes democràtics (La Manada, Juana Rivas, Altsasu, Catalunya).

En les últimes setmanes s’han empitjorat els EROs i amb ells els conflictes (VESPAS, TRANSCOM…). Així mateix s’han plantejat lluites sectorials com la de bombers forestals i una mica més tapades com la dels interins/es. Sense descartar que en els propers mesos les lluites de caràcter democràtic com el tema català tornin a estar al centre.

Per a nosaltres el govern Sánchez és un govern burgès, lliurat a la UE i el règim monàrquic i per tant enemic dels/es treballadors/es i els pobles. Els seus valedors davant el moviment de masses són els de sempre, els dirigents de CC.OO i UGT. I davant d’aquests fets la nostra política ha de ser de denúncia i exigència. Ni confiança ni cap treva. En aquest sentit, serà molt important encoratjar les lluites, participar-hi i enfrontar les seves exigències al govern. Construir des d’aquí una veritable oposició obrera i democràtica a la dreta franquista i a aquest govern patronal i monàrquic.

Manifestació Estatal 27-O

Diverses organitzacions polítiques, sindicals i altres col·lectius socials, estan tractant d’impulsar una mobilització estatal per al mes d’octubre carregada de paraules dramàtiques i buides de contingut. Sota el lema: “Si ens movem, canviem el món” i generalitats com redistribuir la riquesa, conquistar drets, recuperar el planeta o per una vida digna. Una convocatòria on no apareix cap crítica ni exigència al govern actual i on no s’assenyala als responsables de les retallades, la precarietat i en definitiva la situació que avui pateixen els/es treballadors/es.

Davant de propostes i mobilitzacions que es convoquen aparentment de caire “progressiu”, com la convocatòria de mobilització del proper 27-O, s’amaguen de nou els intents de sostenir a aquest tipus de governs, desmantellar els moviments i reconduir-ho tot al terreny electoral.