El sistema capitalista ens presenta cada dia una nova contradicció. I és que d’una banda repeteix el discurs de la cultura de l’esforç, i per una altra ens demostra que l’esforç no val per res, sinó que el que importa és tenir bons padrins i la classe social a la qual pertanyis. També ens va educar en la necessitat de la titulació universitària; quan en la vida real, de poc valen els títols quan ningú ens salva de la permanent precarietat en la qual vivim.El conte de l’ascens social
Des de fa dècades, ens vénen presentant la universitat com una oportunitat, un trampolí per saltar d’una classe social a una altra. Més lluny de la realitat, la universitat com a institució educativa, no és més que un engranatge de perpetuació dels sectors més benestants. Una institució on ara mateix tan sols les classes acomodades són capaces de permetre’s pagar una taxa anual que no ha parat de pujar, i que resulta insostenible per al conjunt de la classe treballadora. A més, les successives lleis educatives, impulsades des del règim del 78 i els seus successius governs tan del PSOE com del PP, no només han contribuït a expulsar als sectors obrers de la universitat, també s’han dedicat a construir un model cada vegada més concentrat on resulta gairebé impossible compaginar la jornada laboral amb la realització dels estudis universitaris.
Ens referim concretament a la LLOI, aprovada al començament de la dècada del 2000 i a l’aprofundiment d’aquest pla amb l’aplicació del Pla Bolonya. Que van implicar, entre altres coses, el mercat dels màsters com una “obligada recomanació” acabada la carrera, ja que ara com ara, una llicenciatura sense un màster, no permet si més que la validació tècnica del títol en moltes carreres. És un “pas per caixa” obligatori on el desemborsament en la majoria dels casos és enorme i a l’abast de molt pocs.
Precisament aquesta mercantilizació dels màsters va generar un mercat paral·lel on el que més importa no és el coneixement, sinó el complir com a eina segregadora de les classes socials. Des de l’aplicació del pla Bolonya, el primer que et diuen només entrar a la facultat és que sense el màster, no vas enlloc, i d’altra banda, un màster només tampoc arriba. Empenyent d’aquesta manera a les estudiants a renunciar, o a endeutar-se per pagar-se la mitja dotzena de màsters que exigeix el mercat laboral.
Després d’aquest enorme esforç per aconseguir un diploma universitari hem d’enfrontar-nos davant un panorama laboral sense expectatives, que ens retorna a la desocupació i a la precarietat.
És en aquest context de constant privatització i elitizació de la universitat, on esclata l’escàndol dels màsters de les elits polítiques. Una burla a la cara de tots els estudiants que amb molt esforç, han vist, no només que les seves titulacions no només no valen per res, sinó que les pròpies universitats públiques són un quiosquet on des de la classe política es reparteix alegrement titulacions, sense tenir que presentar-se un sol dia de classe. És vergonyós veure com dia rere dia, apareixen nous casos de currículums amb falses titulacions i no obstant això, les dimissions es compten amb els dits d’una mà. Unes titulacions que només serveixen per demostrar la corrupció de la universitat, on les elits polítiques volen aparentar coneixements i capacitats que no tenen.
Aquesta febre dels títols també respon a un sentiment generalitzat de la classe obrera que mai va voler reconèixer-se com a classe obrera, i per això aconseguir accedir a la universitat suposava la via cap a un ascens social.
La crisi del capitalisme, amb les seves institucions educatives corruptes, no fa més que mostrar-nos que és impossible conciliar els interessos de la classe dominant amb els de la classe treballadora. No queda més remei que començar a desprendre’ns d’aquesta idea de l’ascens social, d’una ocupació que mai acaba arribant i de començar a fer-se a la idea que aquesta crisi no té fi. De manera que contra els seus interessos, la nostra lluita.
