La lluita per l’emancipació de la dona ha estat entrellaçada des del seu mateix origen amb el moviment obrer i socialista. Marx escrivia en el seu llibre La Sagrada Família (1845) que “El grau d’emancipació de la dona és la mesura natural de l’emancipació general”. En una carta privada reafirmava que “són impossibles les transformacions socials importants sense l’agitació entre les dones”. Clàssics són també els escrits d’Engels sobre el “Origen de la família, la propietat privada i l’estat” (1884) i sobretot el llibre de Bebel “La dona i el socialisme” (1879), en el qual s’establia que “la dona de la nova societat serà plenament independent en el afers socials i econòmics, no estarà sotmesa el més mínim a cap dominació ni explotació, s’enfrontarà a l’home com a persona lliure, igual i propietària del seu destí”.

Aquestes teories no es van quedar en el paper i es van incorporar a la política i programa dels moviments socialistes. En 1871 la Primera Internacional aprovava la creació de seccions femenines específiques. L’any següent, en el congrés celebrat a Saragossa, la secció espanyola de la Internacional establia que: “La dona és un ser lliure i intel·ligent, i conseqüentment, responsable dels seus actes, el mateix que l’home; perquè, si això és així, és necessari posar-la en condicions de llibertat perquè es desenvolupi segons les seves facultats. Ara bé, si releguem exclusivament a la dona a les funcions domèstiques, és sotmetre-la, com fins aquí, a la dependència de l’home i, per tant, treure-li la seva llibertat. Quin mitjà hi ha per a posar a la dona en condicions de llibertat? No hi ha altre més que el treball”.

El mateix origen del 8 de Març està lligat a la lluita de les dones socialistes. En la I Conferència de Dones Socialistes (1907), Clara Zetkin, Alejandra Kollontai i Rosa Luxemburg van proposar una campanya als partits socialistes en defensa del vot femení, resolució que es va aprovar. En 1910, la II Conferència va establir la celebració d’un dia de lluita internacional de la dona treballadora. Aquest mateix any, el 10 de juliol es va celebrar la primera manifestació multitudinària de dones a Espanya.

 

Contra el masclisme, per la unitat de la classe treballadora

L’obstinació conscient del moviment socialista a defensar l’emancipació de la dona no és únicament una qüestió de justícia, encara que també. De la mateixa manera que és impossible guanyar una vaga on la meitat de la plantilla no participa, és impossible guanyar cap revolució on les dones no estiguin al capdavant. Quan el masclisme emmordassa a les dones, està també posant una camisa de força a la capacitat de mobilització de les dones treballadores.

En la Revolució dels oprimits, les dones apareixen invariablement en la primera línia. No és casualitat que la Revolució Russa comencés just un 8 de Març, o que durant la Revolució Espanyola de 1936, milicianes com Mika Etxébere fossin part fonamental de les tendències revolucionàries.

Per això, és una tasca del moviment obrer en el seu conjunt, amb les dones al capdavant i amb el suport dels homes, lluitar contra totes les expressions del masclisme i la desigualtat de les dones.

 

Capitalisme i masclisme, de la mà

El capitalisme, conscient d’aquesta interrelació, promou a través dels governs al seu servei el masclisme i manté una desigualtat estructural. Saben que gràcies a aquesta opressió poden mantenir a les dones treballadores amb uns majors nivells de precarietat. Aquesta opressió permet sobre-explotar a la meitat de la classe treballadora.

A més, les dones assumeixen els treballs de cures, necessaris per a la reproducció de la classe treballadora. Amb això, l’Estat estalvia els serveis socials com són les guarderies, menjadors, centres d’atenció a dependents, etc.

Per això, les polítiques “feministes” de les institucions oficials solen limitar-se a aspectes com a “llenguatge inclusiu” o a promoure dones en llocs directius del sistema. Amb això, intenten respondre a la inquietud de les dones sense qüestionar els aspectes essencials del capitalisme