VINT ANYS DEL BLOCO D’ESQUERDA: UN CAMÍ ANUNCIAT

El Bloc d’Esquerra assumeix avui un paper fonamental en l’esquerra parlamentària, sent una part de la sustentació de l’actual govern. Té 19 diputats, arran de les eleccions de 2015 on va obtenir la votació més alta del partit en la seva història. Però no és només per la seva importància parlamentària que aquest partit mereix atenció i anàlisi, sinó principalment pel projecte que presenta avui per al país.

El BE va ser fundat fa 20 anys com un projecte de construcció d’un partit anticapitalista ampli. Funden el partit 3 organitzacions d’“extrema esquerra”: PSR, d’origen trotskista-mandelista; UDP, d’origen maoista i Política XXI, organització fruit d’una dissidència del PCP. Un any després, Ruptura/FER, la llavors secció de la Lliga Internacional dels Treballadors, adhereix també al BE. En aquest moment adherim perquè vèiem que hi havia activistes valuosos que es van sumar al BE amb l’esperança que el mateix fos una veritable alternativa, i vam voler acompanyar-los en aquest recorregut, però sabíem que la sortida era la construcció d’una alternativa revolucionària. És per això que sortim del Bloc l’any 2011 i avui estem construint  Em Luta.

És un projecte que servirà de model després per a altres experiències, com el de Syriza a Grècia, el PSOL al Brasil, Podemos a l’Estat Espanyol i l’NPA a França. Llavors qualsevol anàlisi sobre la trajectòria del Bloc i la seva actual posició en les institucions de l’Estat, ha de partir necessàriament del contingut del seu projecte inicial i de la seva trajectòria al llarg d’aquests anys.

Del “començar de nou” a l’“estem preparats per a governar”

El document de fundació del Bloc d’Esquerra amb el títol de “Començar de nou” [1] deixava ben clar el projecte de partit que tenien i de com construir una nova societat.

Defensaven unir a les forces democràtiques: “És indispensable, a diferents països i a Portugal, fer convergir les voluntats que tinguin el valor d’afirmar la primacia d’una resposta política democràtica davant el desafiament que la globalització planteja a la humanitat”.

I sintetitzen el seu programa en l’últim capítol: “EL NOSTRE PROJECTE: DEMOCRÀCIA PER Al SOCIALISME”, on ja percebem que l’objectiu del partit és desenvolupar i participar de la democràcia actual per arribar al socialisme.

És per això que no es diuen revolucionaris i la paraula revolució només apareix per a recordar els esdeveniments del passat. L’estratègia és, a partir d’una acumulació de forces a l’Estat burgès, governar per als treballadors i els desfavorits. Per tant, des del seu inici el Bloc d’Esquerra té clar el seu propòsit: triar parlamentaris amb una estratègia de transformació de la societat a través de reformes (i no d’una revolució).

En el recent article de Público sobre els 20 anys del Bloc d’Esquerra, Fernando Rosas afirma que “dintre de 20 anys, si no estem  al poder, la lluita que es dona és pel socialisme”. Resta la pregunta, per a Fernando Rosas: què és arribar al poder? Recentment, Syriza a Grècia, que el Bloc tant reivindicava, va arribar al govern per a ser un agent més de la Unió Europea en l’aplicació de les mesures d’austeritat i l’atac als drets dels treballadors. És aquesta arribada al poder la que defensa el Bloc?

Per a nosaltres el projecte del BE ja neix retorçat, qualsevol experiència de canvi radical a través del parlament ha fracassat. No és un problema de bones o males intencions d’aquells que allà arriben, sinó del caràcter de l’Estat que tenim actualment. És un Estat per a gestionar el sistema capitalista en pro de la classe dominant que és la burgesia. No és possible governar per als treballadors a l’Estat burgès. El que està comprovat és que la classe treballadora només arriba al poder a través d’una revolució orientada a la presa del poder, a la construcció d’un nou Estat que estigui al seu servei, l’Estat obrer. Qualsevol esperança en una sortida per als treballadors per la via parlamentària acabarà en desil·lusió i adaptació a l’Estat.

20 anys del BE a Autoeuropa

És del programa reformista des del seu inici que deriven els diversos problemes que veiem en l’actuació del Bloc actualment. Un dels elements més gràfics és la gestió d’anys del BE a la Comissió de Treballadors d’Autoeuropa, on van treballar sempre amb la idea de col·laboració dels treballadors amb l’empresa.

Aquesta col·laboració cau per terra quan l’empresa necessita augmentar qualitativament el grau d’explotació a la fàbrica i els treballadors no el volen acceptar. La gestió de conciliació acaba per ser atropellada per un aixecament dels treballadors, que fan la primera vaga de la fàbrica (en 25 anys) contra la direcció de la CT, tenint l’històric dirigent del BE a la fàbrica, António Chora, atacant públicament la més justa vaga contra el treball obligatori durant els caps de setmana.

El conflicte es tanca amb l’aprovació de l’acord, dos anys més tard, després de molta amenaça i xantatge de l’empresa. Quedant comprovat que no hi ha conciliació entre treballadors i patrons; o guanyen uns o guanyen uns altres.

Geringonça: un salt de qualitat en l’adaptació del Bloc

La institucionalització del BE no és un procés nou. L’any 2007, a les eleccions municipals, el candidat del BE a Lisboa, amb el suport del Partit i malgrat les crítiques de molts membres, va arribar a un acord amb el PS, el partit que estava en el govern.

De la mateixa manera, a les presidencials de 2011, el candidat recolçat pel BE va ser el mateix candidat de Sòcrates, Manuel Alegre. Tot això ja indicava una aproximació al règim i els seus partits. No obstant això, l’any 2015 hi ha un salt qualitatiu. A les eleccions legislatives d’octubre cap partit aconsegueix majoria absoluta en el parlament. El PSD, que va ser el més votat, no aconsegueix un acord per governar i sorgeix llavors la Geringonça [com es coneix al govern portuguès actual, ndt.]. El PS fa un acord amb els partits de l’esquerra, PCP i BE, per a aconseguir majoria i així formar govern.

Al desembre de 2015, Francisco Louçã passa a formarpart del Consell d’Estat, després que PS/PCP/BE facin una llista conjunta. Entrant en l’òrgan consultiu del president de la República, l’òrgan de gestió de crisi de l’Estat.

El Bloc assumeix llavors una altra relació amb l’Estat, passant a formar part de la gestió d’aquest.Des de llavors han estat 4 pressupostos d’Estat, reivindicats per la UE i el BCE, aprovats gràcies als vots del BE i PCP, portant a la Geringonça fins al final de la seva legislatura.

És el govern de continuïtat de l’austeritat, perquè no ha revertit la major part de les mesures de Passos/Porta, continua salvant bancs i té com a regla el dèficit zero. En aquest període de 4 anys van ocórrer alguns casos polítics que denuncien l’adaptació del Bloc.

El cas Robles (juliol de 2018) va ser probablement l’escàndol més difícil, on es va demostrar que el regidor de Lisboa pel BE havia fet una especulació immobiliària que pot arribar als 4 milions d’euros. El cas per si sol ja és escandalós, però assumeix una dimensió més gran quan el propi BE va fer una campanya contra l’especulació immobiliària, un dels principals problemes de la ciutat, i quan la direcció del partit assumeix una postura de defensa del regidor. Demostrant on es posiciona el Bloc quan hi ha un conflicte d’interessos entre treballadors i especuladors immobiliaris.

La vaga dels estibadors va ser un altre moment on el govern va haver d’enfrontar un important conflicte, amb impactes internacionals. Els estibadors exigien contractes regulars per a tots, gairebé cap dels 200 treballadors del port de Setúbal tenien contracte, i la vaga ja durava unes setmanes.

L’Autoeuropa (responsable de l’1% del PIB del país) exporta els seus cotxes pel mateix port i va pressionar al govern perquè la situació fos resolta. El Govern, empresa portuària i Autoeuropa, van muntar un esquema per acabar amb les vagues i garantir la circulació dels cotxes i van garantir la presència de forces policials per a perforar el piquet de vaga. És un esdeveniment històric a Portugal. Malgrat això, una setmana després, BE i PCP aproven l’últim pressupost d’Estat de la Geringonça, mantenint la sustentació del govern que reprimeix vagues amb la força policial.

I finalment tenim el recent cas del Barri de Jamaica. En un matí de diumenge la policia va ser cridada a intervenir en un conflicte entre veïns del barri de Jamaica, de la perifèria i format majoritàriament per població negra. La policia intervé de forma extremadament violenta. El cas divideix el país. Joves negres surten als carrers contra la violència policial i són encara reprimits amb més força per la policia. El govern no fa res per resoldre el cas i castigar als polícies. La política del BE va ser condemnar l’actitud d’alguns individus de la policia i ajudar a aprovar, a l’ajuntament de Lisboa una resolució elogiant el paper exemplar de la policia entre la població. Com bé descriuen els companys que van trencar recentment amb el BE: “en ocultar aquest racisme sistèmic de les forces de seguretat i dels agents de l’Estat, el BE es col·loca en el costat equivocat del combat antiracista i perd espai al costat d’una generació que ha perdut la por i que encara els combats decisius del nostre temps”.

Els quatre anys de Geringonça, van ser pel al Bloc d’Esquerra el corol·lari de la seva institucionalització i adaptació a l’Estat. A la seva última convenció, de novembre de 2018, va quedar bastant marcat l’eix de la moció majoritària “el Bloc vol ser força de govern, amb una nova relació de forces”.

Les declaracions d’importants dirigents del BE demostren el mateix. Fernando Rosas afirma que “si, a través dels resultats electorals, una nova correlació de forces estableix noves possibilitats d’ampliació, la possibilitat d’anar al govern ha d’admetre’s”. I José Soeiro explica els límits dels projectes de llei del BE: “com estem en una posició en la qual negociem lleis i pressupostos, hem de fer propostes tècnicament inatacables i políticament precises”.

En aquest marc, estan novament encertats els companys de la recent ruptura quan afirmen que “El tacticisme de decisions, el joc de la comunicació en la seva forma burgesa, l’absència de qualsevol activisme local inserit en una estratègia de construcció del partit, la progressiva absència de pensament crític acompanyat per l’hostilitat de la divergència interna i el profund sectarisme amb altres forces d’esquerra van transformar al BE en un projecte reformista centrat en la seva pròpia supervivència”.

És necessària una alternativa revolucionària dels treballadors

A la carta de ruptura amb el Bloc, els companys afirmen que “per part nostra continuarem el combat, pels mitjans al nostre abast, cap a una alternativa que no es limiti a gestionar el sistema existent, sinó que busqui els camins per a la seva superació revolucionària”.

Concordem que és necessari construir una alternativa revolucionària. Però no podem repetir els errors del passat. És necessari construir una alternativa que tingui en el seu programa una sortida revolucionària per a la construcció del socialisme. La presa del poder dels treballadors per a construir una nova societat. I per això un programa classista, d’independència de classe sense il·lusions en l’Estat burgès, que es col·loqui al costat dels treballadors contra els patrons i els governs.

Un programa internacionalista que apunti la necessitat d’una revolució internacional i una organització que es col·loqui al servei de la construcció de la internacional. Aquest és el projecte Em Luta, construir una organització revolucionària dels treballadors a Portugal, com a part de la Lliga Internacional dels Treballadors Internacionals-Quarta Internacional. Tenim la certesa que trobarem als companys en les moltes lluites en què estarem contra el govern de la Geringonça i contra els altres  governs que vindran.