Per aquelles que van escollir l’esport, la lluita contra el masclisme és diària
La prohibició, que data de 1941, en realitat estava en gestació dècades abans, quan el sorgiment del futbol. Sent un esport portat per Anglaterra i practicat per les elits com a hobby, no només les dones sinó també els treballadors eren pressionats per a no practicar-lo. Un altre rebuig explícit era la participació de persones negres als clubs. No obstant això, als anys 30, comença aquesta reglamentació rumb cap a professionalització dels homes al futbol. A contramà d’aquest procés, ja durant els anys 20, el futbol de dones passa a ser atracció de circ i de tot i qualsevol espai que no el caracteritzés com a esport.

 

      Futbol femení, 1941
Prohibit en l’era Vargas [Getúlio Vargas, president del país entre 1934 i 1945, i novament entre 1951 i 1954], i amb una legislació endurida a partir de la dictadura militar, jugar a futbol sent dona era cas de policia. Inclús amb tota aquella repressió, les dones no van parar de jugar. Un fet curiós és que la pròpia Policia Militar tenia el seu equip de futbol entre les dones. Un altre factor que va impedir l’avanç de la modalitat va ser la repressió cultural a l’esport, en el qual es jutjava pejorativament la participació de les dones en ambients familiars i de treball.

Amb la pressió internacional per l’avanç de la modalitat (que també fou impedida durant dècades en països com Anglaterra, Alemanya i França), el Brasil ho reglamenta, però només passa a tenir la seva primera selecció de dones al 1988.

De 1991 (primera) fins avui, el Brasil va estar en totes les edicions del Mundial, però, al contrari del futbol dels homes, el reconeixement a la modalitat encara està lluny de ser satisfactori al país. En temps de Mundial obert en xarxa nacional, en veure la nostra selecció jugant d’igual a igual amb grans equips del món, pot semblar que no hi ha un abisme entre homes i dones. Però hi és.

 

L’abisme de la desigualtat

Si els salaris són sabudament incomparables en el futbol per a homes i per a dones, coses més bàsiques, com el mateix uniforme, aquest any presenta una versió inèdita. Això mateix: al país del futbol, la selecció de dones jugava amb les sobres del material i dissenys dels homes. Però aquests petits “detalls” són només la punta d’un iceberg de desigualtat.

En 2017, Cristiane, ja estrella de l’equip al costat de Marta i Formiga, va decidir abandonar la selecció brasilera després que la primera tècnica dona va ser acomiadada. Temps rècord si ho comparem amb el dels homes, tots amb com a mínim un any de treball. El moviment començat per Cristiane va portar al total de cinc jugadores fora de la selecció en senyal de protesta. En aquell moment reivindicaven condicions de treball dignes i més visibilitat per al futbol fet per elles. La protesta iniciada per Cristiane va tenir ressò. Alguns elements estructurals van ser alterats i es van establir millors condicions. L’any passat, la jugadora va resoldre cedir a les innumerables peticions de tornar a la selecció i va justificar la decisió amb els canvis, que ella considera insuficients però importants.

Si a nivell nacional la selecció brasilera sempre va sentir que només existeix perquè “la masculina sosté” la modalitat, als Estats encara és tractada com amateur, amb pocs equips organitzats i estructurats. Avui, per tot club de la categoria A del futbol brasiler s’exigeix la creació d’equips de dones. Però aquesta definició tampoc garanteix la professionalització, és a dir, que les dones puguin tenir el futbol com a única professió. Aquesta definició, lluny de ser un pionerisme de la CBF [Confederació Brasilera de Futbol], en realitat respon a les exigències internacionals per als equips professionals dels homes, preveient punicions en cas que són siguin complertes.

 

Ser mare i atleta

Si en el mercat de treball en general és difícil prendre la decisió de tenir un fill, per a les dones del futbol això és una cosa gairebé impensable. Estem acostumats a veure els fills dels jugadors; al final, poc es transforma en la seva rutina d’atleta per tenir un fill. En canvi si és dona, però, la realitat és ben diferent. En tota la selecció, l’única jugadora que té un fill és Tamires. Ell va néixer en l’inici de la carrera professional de la seva mare, i ella va deixar l’esport dues vegades, la segona prioritzant el treball del marit, també futbolista. Només en els últims anys va aconseguir conciliar el futbol amb la maternitat, actuant en un equip danès i portant amb ella a tota la família.

 

Futbol per a la superació

Si en els equips de futbol dels homes veiem molts casos de superació i sortida de la pobresa, en el futbol femení aquestes històries també ocorren. Tot i la poca professionalització, moltes joves veuen en l’esport una carrera i una forma de canviar la vida. La major barrera segueix sent la mateixa: la inversió en elles. Marta, després de la fi de l’equip de dones del Basc [da Gama], es va veure sense club fins a rebre el suport d’una entrenadora de l’interior de Mines Gerais que la va convidar a jugar allà, en l’inici dels anys 2000. Ludmila, jove atacant promissòria, va utilitzar l’esport per driblar la marginalitat a la qual va ser llançada per la incapacitat de la mare per criar-la i la mort prematura de la germana per dependència química.

La lluita dins i fora del camp ha de seguir, com va fer Cristiane el 2017, i anar més enllà. Dignitat en les condicions de treball, combat al masclisme, i respecte a les professionals que dediquen completament les seves vides a l’esport i són vistes com un producte pels clubs, patrocinadors i federacions.

La selecció femenina de futbol fou subcampiona en el Mundial de 2007
L’esport com a activitat emancipadora

Defensar la llibertat de les dones per a practicar qualsevol activitat esportiva, principalment aquelles a les quals la societat recrimina o fins i tot prohibeix, és també una lluita per igualtat de drets. Sabem que en el capitalisme tot allò que pot donar guany es transforma en producte i és així també en el futbol. Si avui la modalitat està tenint més inversions, principalment per la lluita de totes les dones que en el passat van gosar jugar a futbol i ser reconegudes, les grans empreses les veuen com una inversió promissòria i un mercat immens a ser generat.

L’esport, la recreació i la cultura són drets dels éssers humans per excel·lència. Les activitats humanes que desenvolupen el cos, la ment i la creativitat són aquelles que caracteritzen la nostra essència. A més, la cooperació, el treball en equip i la confraternització que poden i han de ser característiques de l’esport, són també una manera de construir éssers més humans.

En una societat igualitària, lluny de la recerca pels malaltissos límits del cos i de la competència (que lesiona i mata molts atletes), deixant de banda les diferències de sexe i de gènere, l’esport pot ser dret de tots, així com la formació científica i artística.

 

Para a aprofundir:

Llibre: Mulheres Impedidas: A proibição do futebol feminino na imprensa de São Paulo, Giovana Capucim e Silva, editora Multifoco.

Geração Peneiras – vea el filme sobre jóvenes jugadoras del deporte, 2019.

Article publicat a : www.pstu.org.br