Tots els partidaris de l’Europa del capital, a dreta i esquerra, han utilitzat el caos del Brèxit i l’amenaça de l’extrema dreta institucional com els grans arguments per a relegitimar la UE i presentar-la com un factor d’estabilitat i progrés i com un baluard democràtic. Han completat aquesta estafa presentant les eleccions com una eina mitjançant la qual els pobles europeus poden decidir el destí de la UE.

Aquest discurs és un frau. El caos del Brèxit es deu, abans de res, a la renúncia de Corbyn a trencar amb la UE per l’esquerra per a transformar el país en un sentit socialista. L’extrema dreta institucional, per part seva, és component orgànica i filla legítima d’una UE dedicada en cos i ànima a imposar l’austeritat als treballadors i els pobles. Una UE la política de la qual en immigració a escala del continent és la mateixa que la de Salvini a escala d’Itàlia.

Quant al Parlament Europeu, és una institució d’adorn que no decideix res i que, si existeix, és abans de res per a amagar un entramat institucional antidemocràtic on totes les decisions importants les prenen les grans multinacionals, la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i els governs, en particular d’Alemanya i França. El Parlament Europeu és també, amb les seves escandaloses prebendes, un mitjà privilegiat per a corrompre als parlamentaris i als partits.

Dit això i encara reconeixent que els resultats electorals són una expressió extremadament distorsionada de la realitat, convé estudiar-los per a treure conclusions sobre l’actual moment europeu i sobre com continuar la lluita per a demolir aquesta UE i aixecar una Europa socialista dels treballadors i els pobles.
Crisi general dels partits tradicionals
En les diferents anàlisis dels resultats, hi ha un reconeixement general de la profunda crisi que afecta als grans partits que des de la postguerra i durant anys han sostingut la dominació capitalista en cada país i el propi projecte de la UE. Són els mateixos partits de la dreta i de la socialdemocràcia que van formar els governs d’austeritat després de la crisi de 2008.

Entre els partits tradicionals de la dreta, els Republicans de França, hereus del “gaullisme”, s’ha convertit en una força marginal. A Gran Bretanya el Partit Conservador ha obtingut a penes el 8,8% dels vots. Altres partits de la dreta europea, si bé en clara decadència, han aconseguit aguantar. És el cas d’Alemanya (CDU-CSU), Àustria o Portugal. A Grècia ha renascut Nova Democràcia, recolzant-se en l’enfonsament de Syriza, que va passar de ser l’heroi dels nous partits reformistes fins a 2015 a convertir-se després al braç executor dels brutals plans d’ajust de la troika. Al mateix temps, han aparegut recanvis com el partit de Macron, que recull el vot útil de la burgesia a França. També els liberals britànics apunten en el mateix sentit davant la crisi del partit conservador.
La crisi dels partits socialdemòcrates
La crisi de la socialdemocràcia europea, convertida fa ja molts anys en una força social-liberal, és encara més profunda. El PS francès és, des de la presidència d’Hollande, una força residual. L’SPD alemany, soci de govern de Merkel, porta anys enfonsant-se en cada elecció. En aquesta ocasió ha rebut una altra gran garrotada en obtenir el 15,8% dels vots, els seus pitjors resultats des de la IIª Guerra Mundial, i quedar per darrere dels Verds.

En aquest quadre de decadència, hi ha desigualtats, perquè els partits del Sud, en particular el PS portuguès i el PSOE espanyol, han aguantat l’embat. En el cas portuguès, amb una abstenció descomunal del 70%, el PS (el govern del qual ha mantingut totes les reculades estructurals de l’anterior govern) s’ha beneficiat del record encara viu dels brutals plans d’austeritat de Passos Coelho i, d’un altre costat, de l’aval que li han prestat el Bloco d’Esquerda i el PCP.

Al PSOE li ha ocorregut una cosa semblant. Malgrat haver incomplert les promeses electorals amb les quals va arribar al govern fa menys d’un any després d’una moció de censura, també ha estat avalat per Podemos i ha capitalitzat el «vot útil» de presentar-se com el gran baluard enfront de l’entrada de Vox en el Govern. Fa quatre anys estava en la unitat de vigilància intensiva (UCI). Avui, amb l’ajuda de Podemos, ha estat el gran triomfador, mentre Podem s’enfonsava.
Els partits Verds
Un element a destacar ha estat el fort ascens dels Verds. Han estat els grans triomfadors a Alemanya (20,7%), superant al SPD i convertint-se en el segon partit del país. També a França ha obtingut un important triomf (13,5%). Alguna cosa semblança ha succeït al Regne Unit, superant al Partit Conservador i a només dos punts del Labour. A Portugal també han obtingut un diputat.

Alguns d’aquests partits verds, con els alemanys, fa ja temps que formen part del stablishment i cogovernen en diversos lands, sigui amb la CDU de Merkel o amb l’SPD. Ara es preparen per a un futur govern nacional de coalició amb la CDU. A França estan lluny de ser una força consolidada, però ja han deixat ben clara la seva compatibilitat amb el règim capitalista i amb la UE.

Els partits verds semblen cridats a jugar un paper creixent com a forces de govern davant la crisi dels partits tradicionals. Estan canalitzant, al mateix temps, la preocupació social d’un ampli sector de joves davant un medi ambient que està sent brutalment destruït per un capitalisme assedegat de benefici. No obstant això, el seu programa procapitalista, de liberalisme verd, és incapaç de detenir la catàstrofe mediambiental, una cosa només possible socialitzant el sector energètic i atacant les bases del capitalisme i de la mateixa UE.
La ultradreta institucional
És veritat que l’extrema dreta institucional no ha aconseguit els objectius que es va marcar. Ha punxat en l’Estat espanyol, Holanda o Àustria; ha quedat estancada a Alemanya; no ha aconseguit el nombre d’eurodiputats que perseguia i no ha aconseguit crear un grup parlamentari únic. Però això no ha de fer-nos oblidar que ha obtingut importants triomfs en països fonamentals com França, Itàlia, Regne Unit o Hongria.

Com després expliquem, a França, el partit de Marini Le Pen, RN, ha aconseguit concentrar el «vot útil» contra Macron i la UE, sent la candidatura més votada (23,3%), seguida per la de Macron (22,4%).

A Itàlia el discurs xenòfob, racista i xovinista de Salvini ha aconseguit arrossegar al 34% dels votants amb un discurs que culpabilitza als immigrants dels desastres socials la responsabilitat dels quals recau en el gran capital i en el propi govern. El Moviment 5 Estrelles de Grill-Di Maio ha perdut més de sis milions de vots que havia obtingut prometent mesures a favor dels sectors pobres i aturats, les quals no eren, en veritat, una altra cosa que reclams electorals. Ara és el segon partit del govern, el qual ha quedat desestabilitzat, mentre enfronta un creixent moviment de lluita de professors, dones, antifeixistes i joves que volen salvar el medi ambient

També ha guanyat Orban a Hongria, amb un discurs xenòfob i  nacionalista que no es compadeixen amb un govern que lliura el país a les multinacionals alemanyes i deteriora brutalment les condicions de treball de la classe obrera. En el cas britànic, el partit del Brèxit de Nigel Farage (30,74%) ha estat el principal beneficiari del rebuig popular al patètic espectacle de conservadors i laboristes.

Els partits de la ultradreta institucional europea són presentats pels mitjans de comunicació com una força anti-UE, però no és així. El seu enfrontament amb la UE és abans de res retòric. Cap d’ells defensa trencar amb la UE ni amb l’euro. Fa temps que van abandonar tota vel·leïtat en aquest sentit. Només busquen major marge de maniobra política i millors condicions per als sectors de la mitjana burgesia dels seus països, enfront del capital financer i el domini germà-francès.
Les lliçons de França
Els resultats de França tenen una especial rellevància per la importància del país, la seva crisi i la mobilització de les Armilles Grogues, que dura sis mesos.

Sens dubte, el fet més greu és que, a pesar que les reivindicacions i la dinàmica de les Armilles Grogues xoc obertament amb el programa de RN, ha estat el partit de Marini Le Pen qui ha concentrat el «vot útil» de sectors obrers i populars contra Macron i la UE.

En aquesta confrontació Macron-Le Pen, l’esquerra ha aparegut dispersa, marginal i sense cap alternativa de classe. El més rellevant ha estat l’enfonsament de la France Insoumise de Mélenchon. En només dos anys des de les anteriors presidencials, aquesta força neorreformista ha caigut de 7 milions de vots (20%) a 1,4 milions (6,3%). La raó fonamental del seu fracàs és l’abandó del seu radicalisme contra el règim i la renúncia al seu enfrontament directe amb la UE, banderes que ha deixat en mans de RN. La campanya electoral de la seva candidata, Manon Aubry, amb prou feines s’ha distingit dels discursos buits de la resta de l’esquerra sobre l’«Europa social», la «justícia climàtica» o l’«harmonització fiscal». A més, en lloc de fer bandera de la defensa del moviment de les Armilles Grogues i les seves principals reivindicacions, a penes ha mostrat un tebi suport.

Quant a les organitzacions que reivindiquen el trotskisme a França, el NPA no es va presentar i va donar el seu suport a Lutte Ouvrière (EL), que va obtenir un 0,78% dels vots, en una campanya que va ser políticament un desastre. Per al, la UE és simplement «una diversió» i el problema és «el capitalisme» en general, com si la UE fos aliena al capitalisme francès i no, per contra, una peça fonamental per a sostenir la seva dominació i per a continuar exercint, a l’ombra d’Alemanya, el seu declinant paper imperialista en el món. En lloc de desenvolupar un programa social i polític, EL, en una caricatura de si mateixa, va cridar a «donar testimoniatge» en favor d’una revolució social abstracta. Quant a les Armilles Grogues, tota la seva preocupació va ser desmarcar-se d’aquest moviment.

La direcció històrica del NPA davant la derrota electoral de la France Insoumise i les altres forces d’esquerra, ha sortit en defensa d’un “treball de construcció política” per a unir al conjunt de l’esquerra francesa. Per descomptat, ningú pot objectar la urgència de promoure la unitat d’acció de l’esquerra política i social. Una unitat d’acció justificada en la necessitat de mesures pràctiques de lluita unitària enfront de l’ofensiva antisocial i antidemocràtica de Macron i la xenofòbia i el racisme de RN. Però la unitat d’acció no equival, com pensa la direcció històrica del NPA, a la renúncia a un programa anticapitalista i a la construcció d’una força revolucionària internacionalista, alternativa als partits reformistes amb els quals pretén una «coordinació permanent». Més si cap, quan la pressió és cap a reeditar una nova «Unión de Gauche», ara en versió ecosocioliberal i pro-UE.

Però si alguna cosa han demostrat les eleccions a França és el fracàs d’una esquerra que no s’ha vinculat a la lluita i les reivindicacions de les Armilles Grogues, ni s’ha recolzat en la base sindical combativa enfront de la burocràcia, ni ha presentat un programa radical de classe enfront del capitalisme imperialista francès, a Macron i a la UE.
L’enfonsament de Podemos i l’ocàs dels nous partits reformistes
La sort de Podemos, que s’havia convertit en la gran referència internacional dels nous partits reformistes després del sinistre gir de Syriza en 2015, ha estat molt amarga.

Les eleccions del 26 de maig (que en l’Estat espanyol incloïen europees, municipals i autonòmiques) han marcat l’enfonsament de Podemos, que ha succeït a una velocitat vertiginosa. En només cinc anys, ha passat de desafiar a un PSOE que estava en estat de coma, a caure desplomat i en descomposició.

Els dirigents de Podemos van aparèixer com els apòstols d’una «nova política» que anava a substituir l’antiquada lluita entre les classes pel conflicte entre la «gent i la casta» i la revolució socialista per el “aprofundiment de la democràcia”.

Proveïts d’aquesta retòrica, van desactivar la potent contestació que va sorgir del moviment dels indignats (15M), la van institucionalitzar i la van integrar en el règim. En aquest procés, cada vegada més a la dreta i més caudillista, Podemos va acabar convertit en l’ala esquerra de la monarquia espanyola i, al final, reduït a una mera força auxiliar del PSOE. L’eix de l’última campanya electoral de Pablo Iglesias ha estat mendigar un lloc en el pròxim govern Sánchez i abanderar la defensa de la Constitució de 1978, la mateixa que va consagrar la impunitat dels antics aparells d’estat franquistes. Amb una campanya així quin sentit tenia votar a Podemos podent fer-ho al PSOE?

L’únic partit neorreformista que ha sortit ben parat de les eleccions europees ha estat el Bloco d’Esquerda (BE) portuguès (9,8%), que ha superat al PCP (6,9%) i quedat com a tercer partit. La campanya del BE s’ha basat en defensar la Gerigonça (el seu pacte de suport al govern Costa, subscrit també pel PCP) i a reivindicar que les coses bones del Govern eren fruit del seu treball. El BE ha buscat beneficiar-se de la popularitat que encara manté el govern Costa i ha lligat la seva destinació al del Pg.

El BE, en realitat, és ja part del règim portuguès. No és casual que el seu dirigent Francisco Louçã, un referent destacat del Secretariat Unificat (SUQI), formi part del Consell d’Estat. El BE no qüestiona la UE ni l’euro i la seva principal reivindicació electoral ha estat entrar, després de les pròximes eleccions generals, en un govern de coalició presidit per Antonio Costa.

Els que durant anys van fer apologia de Syriza i després de Podemos estan de duel. Alguns s’aferren ara al BE portuguès com a taula de salvació, oblidant que el seu gran objectiu és exactament el mateix que el de Podemos: entrar en el govern del Pg. La seva destinació final serà similar.

La vida ha mostrat que no hi ha solucions il·lusòries, basades en la construcció d’aparells electorals i triomfs efímers. Que ningú ens estalviarà el treball quotidià de construir una força revolucionària arrelada en la classe treballadora i la joventut. Una força per a qui la participació en les eleccions i en les institucions burgeses sigui sol un instrument al servei de les lluites i de la difusió d’un programa revolucionari.
La crisi de la UE
Les eleccions europees no han desestabilitzat a la UE, com alguns temien. Però no han solucionat un només dels seus problemes. La seva crisi estructural roman intacta, sustentada en una ona econòmica depressiva que dura ja 10 anys i en el seu paper declinant en la divisió mundial del treball, enmig de l’enfrontament entre l’imperialisme nord-americà i el capitalisme xinès, amb Trump amenaçant les exportacions alemanyes i encoratjant la desintegració de la UE. I amb una nova recessió que amenaça l’economia mundial.

Alemanya no aconsegueix disciplinar als seus socis ni aconsegueix unificar els seus projectes amb el capitalisme francès, el seu principal soci i competidor a la UE. Els advertiments als governs italià i espanyol exigint noves retallades socials marquen la pauta de la UE. De la mateixa manera, el Parlament europeu, contra els principis democràtics més elementals, s’ha negat a reconèixer als diputats electes catalans presos polítics o exiliats.
Construir la LIT i els seus partits a Europa
Volem, en primer lloc, manifestar la nostra satisfacció amb la campanya duta a terme per Corrent Vermell en les eleccions europees. Una campanya modesta però valenta, posada al servei de les lluites i protagonitzada per companyes i companys al capdavant d’aquestes. Una candidatura que ha aixecat un programa de reivindicacions, ha cridat a la rebel·lió i defensat la ruptura amb la UE. La candidatura ha obtingut prop de 10.000 vots que són un al·licient en la lluita per construir Corrent Roig a l’Estat espanyol.

Volem també reivindicar el manifest que subscrivim al costat de companyes i companys de la Tendance Claire del NPA. Un manifest que defensava un programa anticapitalista i de transformació socialista, incompatible, per la seva pròpia naturalesa, amb la UE i l’euro.

Volem finalitzar cridant a les i els lluitadors/as a unir-se a nosaltres/as per a construir junts la LIT i els seus partits nacionals, organitzant-nos per a donar respostes a les lluites concretes i per a, en aquest camí, obrir la perspectiva de la lluita revolucionària pels Estats Units Socialistes d’Europa.

Juny 2019

Lliga internacional dels Treballadors i els Pobles LIT-CI