L’enfonsament de Podemos

Podemos es va donar a conèixer en les eleccions europees de 2014. Es va formar recollint l’onada d’indignació social i política del 15-M i denunciant al “règim del 78” i als seus partits (“PSOE, PP, la mateixa merda és”). Aviat, al costat de Syriza, es va convertir en referent internacional d’una nova esquerra que havia de desplaçar a la vella socialdemocràcia, desacreditada i en crisi després de protagonitzar els salvatges plans d’ajust que van seguir a la crisi capitalista de 2008.

Els dirigents de Podemos eren els apòstols d’una “nova política” que substituïa l’antiquada lluita entre les classes pel conflicte entre la “gent i la casta” i la revolució socialista per l’“aprofundiment de la democràcia”. D’aquesta manera, prometien recuperar l’Estat de Benestar i “refundar” la Unió Europea (UE).

La primera aparició política de Podemos va ser amb el manifest “Mover ficha”, on va mostrar una cara radical. Exigia la derogació de l’article 135 de la Constitució i la moratòria del pagament del deute públic mentre es feia una “auditoria ciutadana”. Reivindicava la nacionalització de la banca privada i de les empreses energètiques i reclamava la derogació de les lleis d’estrangeria i la sortida de l’OTAN.

Aquest radicalisme inicial, no obstant això, va durar molt poc. Ja en el següent esdeveniment electoral van ser eliminats els elements més rupturistes, en un procés cap a la dreta que va prosseguir sense descans. En paral·lel, en el seu interior, s’accentuava el cabdillisme d’Iglesias, es buidaven els cercles i Podemos es convertia en un aparell electoral on els caps i els seus afins decidien sense comptar amb la base. Quan convenia, els “inscrits”, en una paròdia de democràcia interna, eren cridats a plebiscitar, per Internet, les decisions ja preses pels líders. A sobre, Iglesias, que havia presumit de pertànyer a un barri obrer, es traslladava al seu xalet de Galapagar, a la serra madrilenya.

El PSOE aviat va deixar de pertànyer a la “casta” enemiga. Quan estava en coma, Podemos va sortir en el seu auxili i va ser decisiu per a salvar a Sánchez i permetre la recuperació del PSOE.

L’última campanya electoral de Podemos ha estat penosa. L’eix del discurs d’Iglesias era mendigar un lloc en el govern Sánchez, abandonant tota crítica al PSOE i ajustant el programa al que Sánchez pogués admetre: tot havia de cabre dins del règim i dels dictats de la UE. En cada míting, Iglesias es va reclamar de la Constitució del 78, esmentant articles buits sobre drets socials que no obliguen jurídicament a res. Amb una campanya així per a què votar a Podemos podent fer-ho al PSOE?

Podemos és qui va desactivar la potent contestació que va sorgir del 15-M i la va integrar en el quadre del règim monàrquic. Es va convertir en l’ala esquerra d’aquest i, finalment, en una força auxiliar del PSOE.
La pèrdua dels “ajuntaments del canvi”
Podemos ha perdut els “ajuntaments del canvi”. La raó cal buscar-la en el contrast entre les promeses electorals i una gestió que no ha millorat les condicions de vida dels sectors populars, mentre els grans negocis han continuat creixent. Els canvis impulsats han quedat reduïts al “tarannà” i a actuacions menors, normalment envoltades de molta publicitat. En cap moment s’han enfrontat a la legalitat, sinó que l’han respectat escrupolosament.

Hi ha hagut també actuacions escandaloses com la de Carmena a Madrid, avalant la repressió contra els titellaires, l’especulació immobiliària de la “operació Chamartín” o els recents desnonaments del carrer Argumosa en el barri de Lavapiés.

En el cas de Barcelona, Ada Colau, malgrat haver perdut les eleccions davant ERC, ha retingut l’alcaldia gràcies a un pacte amb el PSC-PSOE i als vots de l’ex primer ministre francès, el reaccionari Manuel Valls. L’actuació de Colau constitueix, abans de res, un immens blanqueig del PSC-PSOE, un còmplice necessari del 155 i algú estretament associat a la gran burgesia barcelonina. Ara ho presenten, en canvi, com el gran soci d’un “govern progressista”.

En la Comunitat Autònoma de Castella-la Manxa, Podemos va passar a integrar el govern regional del PSOE. Amb només tres diputats, el seu dirigent local va ser nomenat “vicepresident” de Page i Podemos es va convertir en el “perro faldero” d’un govern social-liberal i privatitzador. Ara, ha desaparegut del mapa de la regió.
Cal treure lliçons
L’enfonsament de Podemos exigeix una profunda reflexió. El seu enfonsament provoca desconcert en molts i una sensació d’impotència en un sector d’activistes que durant aquests anys havia arribat a dipositar la seva confiança en Podemos com a alternativa a una socialdemocràcia corrompuda i venuda al capital.

La vida ha mostrat que no hi ha solucions fàcils, basades en la construcció d’aparells electorals i triomfs efímers. Que ningú ens estalviarà el treball quotidià de construir una força revolucionària arrelada en el moviment obrer i popular i entre la joventut. Una força per a qui la necessària participació en les eleccions sigui un instrument al servei de les lluites i de la defensa d’un programa revolucionari. Una força que lluiti per construir un altre 15M, aquesta vegada més massiu, més obrer i popular, autoorganizat democràticament, que no es deixi institucionalitzar sinó que es planti davant del règim monàrquic per a obrir pas a un procés constituent i a una transformació socialista.

Els que van fer apologia de Syriza i de Podemos estan de dol. Ara només els queda el Bloco d’Esquerda portuguès, el gran objectiu del qual és just el mateix d’Iglesias: entrar en el govern del Pg. Els espera un final similar.