Publiquem aquests textos dels anys 30 de Lleó Trotsky com un exemple excel·lent d’aplicació de la política revolucionària a una situación concreta com la que es va viure a Catalunya i a l’Estat espanyol en aquells temps convulsos entre la caiguda de la monarquía i l’aixecament de 1934. Ara vivim una realitat certament diferent però el mètode del vell dirigent bolxevic és una arma imprescindible per als revolucionaris d’avui

Les tasques dels comunistes a Espanya (Carta a la revista Contra Corrent)
(25 de Maig de 1930)

(…) “Fa seva l’avantguarda proletària la consigna de separació de Catalunya? Si és l’expressió de la població sí. Però, com pot expressar-se aquesta voluntat? Per un plebiscit lliure, o per una assemblea de representants de Catalunya, o per la veu dels principals partits als quals segueixen les masses, o finalment per un aixecament nacional de Catalunya. Això ens demostra de nou, assenyalem-ho de pas, quin error reaccionari seria per part del proletariat renunciar a les consignes democràtiques. Fins al moment en què la voluntat de la minoria nacional no s’hagi expressat, el proletariat no farà seva la consigna de la separació, però garanteix per endavant, obertament, el seu suport integre i sincer a aquesta consigna en la mesura en què expressi la voluntat manifesta de Catalunya”.
La revolució espanyola i les tasques dels comunistes
(24 Gener 1931)

(…) Les tendències separatistes plantegen a la revolució la tasca democràtica de la lliure autodeterminació nacional. Aquestes tendències s’han accentuat i exterioritzat durant el període de dictadura. Però mentre el “separatisme” de la burgesia catalana no és per a ella, en el seu joc amb el govern de Madrid, més que un instrument contra el poble català i espanyol, el separatisme dels obrers i camperols és l’embolcall de la indignació social. Cal establir una distinció rigorosa entre aquests gèneres de separatisme.

Ara bé, per separar de la seva burgesia els obrers i camperols oprimits nacionalment, l’avantguarda proletària ha de prendre, en la qüestió de la lliure autodeterminació nacional, la mes audaç i sincera posició. Els obrers defensaran fins al final el dret dels catalans i bascos a organitzar la seva vida nacional independent, en el cas que la majoria d’aquests pobles es pronunciés per una separació completa”
Carta sobre el problema català als camarades de Madrid
(17 de maig de 1931)

La revolució ha fet despertar a Espanya totes les qüestions, més poderosament que mai, i entre elles la de les nacionalitats. Les tendències i les il·lusions nacionals estan representades fonamentalment pels intel·lectuals petit burgesos, que s’esforcen per trobar entre els pagesos un suport contra el caràcter desnacionalitzador del gran capital i contra la burocràcia de l’Estat. El paper dirigent en l’actual fase de la petita burgesia en el si del moviment d’emancipació nacional, com en general en tot el moviment democràtic revolucionari, introdueix inevitablement prejudicis de tota classe. Procedents d’aquest mitjà, les il·lusions nacionals es filtren també entre els obrers. Aquesta és, segurament, en el seu conjunt, la situació de Catalunya, i potser fins a cert punt la de la Federació Catalana. Però el que acabo de dir no disminueix en gens el caràcter progressista, revolucionari democràtic de la lluita nacional catalana contra l’imperialisme burgès, la sobirania espanyola i el centralisme burocràtic.

No es pot perdre de vista ni per un moment que Espanya sencera i Catalunya, com a part constituent d’aquest país, actualment, estan governades, no per nacionals demòcrates catalans, sinó per burgesos imperialistes espanyols, aliats als grans latifundistes, als vells buròcrates i als generals, amb el suport dels socialistes nacionals. Tota aquesta confraria té la intenció de mantenir, d’una banda, la servitud de les colònies espanyoles, i, per una altra. assegurar el màxim de centralització burocràtica de la metròpoli; és a dir, vol l’aixafament dels bascos, els catalans i de les altres nacionalitats per la burgesia espanyola.

Donada la combinació present de forces de classe, el nacionalisme català és un factor revolucionari progressista en la fase actual. El nacionalisme espanyol és un factor imperialista reaccionari. El comunista espanyol que no comprengui aquesta distinció, que la ignori, que no la valori en primer plànol, que, per contra, s’esforci per minimitzar la seva importància, corre el perill de convertir-se en agent inconscient de la burgesia espanyola, i d’estar perdut per sempre per a la causa de la revolució proletària.

On està el perill de les il·lusions nacionals petit burgeses? En què poden dividir al proletariat espanyol en sectors nacionals. El perill és molt seriós. Els comunistes espanyols poden combatre-ho amb èxit, però d’una sola manera: denunciant implacablement les violències comeses per la burgesia de la nació sobirana i guanyant així la confiança del proletariat de les nacionalitats oprimides. Una política diferent equivaldria a sostenir al nacionalisme reaccionari de la burgesia imperialista que és propietària del país, en contra del nacionalisme revolucionari democràtic de la petita burgesia d’una nacionalitat oprimida.
Els soviets i el problema de la balcanització (Carta a Andreu Nin)
(1 de setembre de 1931)

Vostè escriu sobre el risc que correm d’ajudar involuntàriament el liberalisme madrileny si ens acontentem amb proclamar que la “balcanització” de la península ibèrica és incompatible amb els objectius del proletariat. Té raó; si en la meva anterior carta no vaig assenyalar aquest perill, ara estic disposat a fer-ho deu vegades.

Les semblances entre les dues penínsules han de ser exposades de forma més matisada. Fa temps, la península balcànica estava unificada sota la dominació dels propietaris turcs, els generals i els cònsols. Les nacionalitats oprimides somiaven amb alliberar-se del jou dels seus opressors. Si oposéssim la nostra negativa a la divisió de la península a les aspiracions de les masses populars, ens convertiríem en els lacais dels pachàs i els governants turcs. D’altra banda, nosaltres sabem que els pobles dels Balcans, després d’alliberar-se del jou dels turcs, van romandre sota un altre jou durant dècades. Sobre aquesta qüestió, l’avantguarda revolucionària pot aplicar el punt de vista de la revolució permanent: l’alliberament del jou imperialista, que és el problema clau de la revolució democràtica, ha de concloure en la Federació de Repúbliques Soviètiques, com a forma d’Estat proletari.

Sense oposar-nos a la revolució democràtica, tot el contrari donant-li suport sense reserves, fins i tot en el marc de la separació (és a dir, sostenint la lluita, però no les il·lusions) hem d’agitar per la nostra posició independent cap a la revolució democràtica, recomanant, aconsellant, proposant la idea de la Federació de Repúbliques Soviètiques de la península Ibèrica, com a part constituent dels Estats Units d’Europa. Aquesta és la meva concepció, exposada de forma detallada. És inútil dir que els camarades de Madrid, i els camarades espanyols en general han d’usar l’argument de la “balcanització” amb una especial discreció