TEMPS DE REVOLTA

A Amèrica Llatina existeixen veritables insurreccions. A Xile, va es va donar una gegantesca manifestació de més d’un milió de persones durant dos dies de vaga general, vagues dels portuaris i d’altres sectors, enfrontaments amb la policia, barricades als carrers, tall de rutes,… emocionant al món. A l’Equador, els indígenes i el poble van derrotar el decret que augmentava brutalment els combustibles i altres greus mesures antisocials. A Haití existeix una revolta de masses per a enderrocar a Moïse que dura ja més d’un mes, sense senyals de reculada. A Hondures, es reprenen fortes mobilitzacions per a enderrocar el govern de JOH.

A Europa, les mobilitzacions també s’imposen. A Catalunya, el poble va ocupar Barcelona i va sacsejar a tot l’Estat espanyol contra la sentència de presó aplicada als dirigents independentistes. A França, la lluita de les armilles grogues es va tornar un exemple mundial i ara pot enfortir-se amb la vaga general convocada per al 5 de desembre.

A Hong Kong, el poble rebel·lat en multitudinàries mobilitzacions s’enfronta amb el govern imposat per la dictadura capitalista xinesa i amenaça contaminar amb les seves lluites a l’enorme proletariat xinès.

Al mig Orient, el poble libanès es va rebel·lar contra la taxes en el whatsapp i ara crida als carrers “revolució”, “volem la fi del règim”, reprenent lemes de la primavera àrab. A l’Iraq, manifestacions cada vegada més radicalitzades exigeixen la caiguda del govern.
Els governs burgesos responen amb una dura repressió

Arreu del món la reacció burgesa està sent una dura repressió violenta. Presons, golpizas, assassinats. La repressió està acompanyada de l’estigmatització i la criminalització de la protesta i la mobilització. Mentrestant, policies i militars descarreguen tota la seva força contra els manifestants, reprimeixen i condemnen qualsevol acte de legítima defensa d’aquests i les legítimes expressions d’odi contra les institucions que representen l’opressió i l’explotació. Per això a l’Argentina va ser detingut Daniel Ruiz i continua sent perseguit Sebastián Romero. Juntament amb aquesta repressió, les democràcies burgeses deixen veure amb major cruesa el seu caràcter dictatorial, endurint la repressió i aprovant lleis que proscriuen i penalitzen la mobilització.

Per a sorpresa de les classes dominants, no obstant això, no han pogut controlar la situació. Al contrari, la radicalització va augmentant. Els indígenes equatorians van agafar a policies i els van obligar a carregar els calaixos dels morts. El poble xilè va superar els traumes del passat i enfronta als carrers a les mateixes forces armades de la dictadura genocida de Pinochet. També a Hong Kong i a Barcelona la reacció de la joventut va vèncer la por i es va enfrontar obertament a la repressió; les barricades i l’autodefensa obrera i popular són completament legítimes i han de ser defensades.

En alguns llocs, l’avantguarda de les lluites són els indígenes, com a l’Equador. En un altre, pot veure’s el pes de la classe obrera, com a Xile. En molts llocs, es pot veure en acció a la joventut dels barris pobres i de les classes mitjanes empobrides, sense perspectives d’ocupació ni d’estudi, sense futur.

 
El capitalisme apunta cap a la barbàrie

La base material del que està ocorrent es fonamenta en l’extrema decadència del capitalisme, deslligada en la crisi econòmica mundial de 2007-2009, que s’arrossega fins avui. L’imperialisme, per a salvar els seus interessos, en una aspra batalla per afirmar la seva hegemonia i sotmetre al capitalisme xinès, imposa aquests plans a través dels seus organismes, especialment l’FMI i l’OCDE, que recepten el mateix verí en cada país: acabar amb les pensions, l’estabilitat laboral i els salaris.

Els salaris de misèria són encara més rebaixats. La desocupació creix. La precarització dels vincles laborals és brutal. En tots els països, el dret a la jubilació és postergat o, en la pràctica, extint. Els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres. I res és suficient, els plans que vindran són encara més durs per als treballadors.

Existeix una agudització de les contradiccions nacionals i represives, com la sentència sobre els presos de Catalunya, l’ocupació de Caixmir (pel Pakistan, l’Índia i la Xina) o l’atac turc als kurds, amb l’autorització de Trump, que ha provocat grans mobilitzacions de solidaritat per tota Europa. A tot el món, l’opressió masclista, xenòfoba, homòfoba i racista augmenta. Els atacs al medi ambient, amb l’escalfament del planeta, la degradació de la vida humana, l’enverinament dels rius i de les mars augmenten i assenyalen la possibilitat d’un desastre ecològic irreversible. Aquestes agressions estan generant respostes multitudinàries a tot el món, contra l’opressió masclista i contra l’escalfament global i el desastre ecològic.

Existeixen clars indicis de barbàrie en el món. Les conseqüències polítiques ara estan apareixent: molts sectors dels treballadors i de la joventut no veuen cap perspectiva al capdavant. La radicalització és l’expressió dels que no tenen res a perdre. Comença a perdre’s la por d’enfrontar als patrons, a la policia, a les forces armades, perquè no val la pena viure d’aquesta manera.

 
No es pot creure en les sortides electorals

Les democràcies burgeses, que van servir per a il·lusionar al poble amb la xarrameca de “aquest govern és dolent, triarem un altre”, ja mostren senyals d’afebliment. El poble està cansat de les promeses electorals que són sempre oblidades. Els governs de la dreta, com Bolsonaro, Macri, Duque, Macron, etc., apliquen plans neoliberals duríssims contra els treballadors. No obstant això, els partits de l’anomenada “esquerra” reformista (socialdemocràcia, PT, PSOL, Syriza, etc.) quan arriben al govern apliquen els mateixos plans. Quan estan en l’oposició es limiten a negociar l’aplicació menys dura dels plans. Altres partits d’origen trotskista, lamentablement, com el PTS i el PO (l’Argentina), avancen en el mateix sentit d’adaptació electoral. Ara que les farses electorals ja no aconsegueixen contenir i desviar les expectatives de les masses, la burgesia recorre cada vegada més a governs d’extrema dreta així com a les retallades dels drets i llibertats fonamentals, amb la dura repressió i les força de les armes.

El nivell aconseguit pels enfrontaments imposa la necessitat d’unificar les lluites per sobre dels vells aparells. És necessari construir nous organismes, coordinadores de lluites, ajuntant als treballadors i a la joventut de diferents sectors. Aquests organismes han de ser la base per a governs dels treballadors, per a construir una alternativa a l’Estat capitalista. Cal construir una nova direcció per fora dels vells aparells de sempre.

L’enfrontament directe amb les forces repressives als carrers imposa la necessitat de la construcció d’organismes d’autodefensa, perquè poblo pugui defensar-se. En molts llocs això pot ser decisiu per a l’èxit o la derrota del moviment.

Aquestes veritables insurreccions que commouen al món demostren una vegada més que la tesi de la “ona conservadora” defensada pels corrents reformistes és només una ideologia perquè aquests corrents continuïn defensant el fre al moviment de masses i l’aliança amb les burgesies.

Avui les batalles s’han desplaçat de l’atzucac de les eleccions cap a la lluita directa de les mobilitzacions als carrers i les vagues. No obstant això, els partits de l’esquerra reformista, així com els de la dreta, tornen a apuntar la mateixa sortida dels “pactes socials” i de les eleccions. Nosaltres volem reafirmar la veu dels carrers. És en aquestes lluites directes on podem ser vencedors o derrotats. El camí electoral és un atzucac per a desviar els processos revolucionaris.

 
Socialisme o barbàrie

La disjuntiva és, més que mai, socialisme o barbàrie. Arriba una nova crisi recessiva capitalista. La misèria s’aguditzarà molt. O els treballadors aconsegueixen trencar amb les direccions burgeses i reformistes i avançar en direcció a una revolució socialista o la barbàrie anirà conquistant el món. La polèmica estratègica amb els partits reformistes està plantejada: o bé la via electoral i de respecte a la institucionalitat burgesa per a intentar administrar la crisi capitalista, o bé el recolzament en les lluites directes dels treballadors, en la seva autoorganització democràtica i la seva autodefensa per a lluitar per la revolució socialista.

L’agudització de la lluita de classes fa cada vegada més imperiosa la construcció de partits revolucionaris. Sense una direcció revolucionària, les mobilitzacions seran, al final, derrotades. Per això cridem als activistes de les lluites que estiguin d’acord amb un programa revolucionari a organitzar-se amb nosaltres en els partits lligats a la Lliga Internacional dels Treballadors.

Cal envoltar totes aquestes lluites de solidaritat internacional. Una victòria, com la de l’Equador, entusiasma i ajuda a deflagrar altres mobilitzacions.

Tot suport a les lluites dels treballadors del món!

Només les nostres accions directes podran canviar el món!

Construïm en les lluites els organismes democràtics que ens representin.

Cap confiança en sortides electorals!

Cap confiança en les direccions reformistes sindicals i polítiques!

Per la construcció de partits revolucionaris a tot el món!