El pacte entre govern, patronal i cúpules de CCOO i UGT per a pujar l’SMI a 950€ té un profund significat polític, més enllà que aquests 950 estiguin molt lluny dels 1.200 que des de fa anys exigeix l’esquerra (no el PSOE, que parlant en propietat no és esquerra): busca un bàlsam a la profunda desigualtat social que la crisi està deixant.Per Roberto Laxe
Mirant-se en el mirall de Xile i França, el capital espanyol i les seves institucions directes (el govern) i indirectes (les cúpules sindicals) intenten reprendre el camí que als ´70 els va donar molt bon resultat, el consens i el pacte, per a desactivar les possibles conseqüències d’aquesta desigualtat. Per això, tots els mitjans es pengen la medalla per tornar a fer política d’aquesta manera; com si CCOO i UGT l’haguessin abandonat en algun moment.
La política de pactes socials es va inaugurar amb els Pactes de la Moncloa el 1977, i va anar així fins enguany; ja que CCOO i UGT en estranyes ocasions van sortir del guió del pactisme: el dels salaris el signen tots els anys; el 2011 van signar amb ZP l’augment de l’edat de jubilació als 67 anys, i així successivament.
El balanç d’aquests més de 40 anys de pactes no pot ser més demolidor; la classe obrera ha retrocedit en tots els aspectes, des de la seva participació en la renda, situat actualment al voltant del 40%, quan als ´70 superava el 50%, fins a la precarietat laboral, … 40 anys després, i 12 des de l’esclat de la crisi del 2007, la classe treballadora de l’Estat Espanyol és més pobre, encara que sembli que gràcies a l’endeutament i el crèdit tingui més accés a béns de consum.
Aquestes són les conseqüències directes de les polítiques de pactes defensades per CCOO i UGT, així com per la majoria de l’esquerra (IU, PCE, etc.) fins avui. I això ho saben els propagandistes del sistema, els tertulians i els periodistes; llavors, perquè tant de soroll al voltant d’un pacte que ells saben que no resoldrà el problema dels salaris baixos?
El motiu és polític, ni sindical ni social. Ells saben que una de les conseqüències de les polítiques europees d’aquests més de deu anys de crisis han provocat un creixement exponencial de les desigualtats socials, que són el motor d’esclats socials com els de Xile i França; i en un moviment molt típic de les classes dominants espanyoles, aquestes s’anticipen al moviment obrer i popular per tal d’evitar l’esclat.
Després d’un parell de caramels (els 950 euros, el 0.9% dels i les pensionistes), i amb l’acord d’unes burocràcies profundament corruptes com són les de CCOO i UGT, volen vendre a la societat, a la classe obrera, que ja estem en el bon camí per a recuperar el que van retallar-nos aquests darrers anys. En reintegrar en la política de pactes i consens, no sols amb el moviment obrer, sinó també amb les nacionalitats, tornem a la casella de sortida del règim del 78: estabilitzen un règim en crisi, àmpliament qüestionat, perquè el capital pugui mantenir el seu domini social.
Ara s’entén les declaracions de Monedero de la setmana passada, quan va dir que “no hi havia alternativa al capitalisme”, com si es tractés de Margaret Thatcher (això mateix va dir la “dama de ferro” als ´70); si no hi ha alternativa al capitalisme, i el règim del 78 és la forma del capitalisme espanyol actual, pactem, consensuem; acceptem els caramels que el govern de progrés ens doni.
No trenquem els consensos, … perquè és pitjor; per a això està aquí l’espasa de Dèmocles, en forma de Vox. . Aquest és el sentit polític del pacte d’ahir entre el govern, CCOO/UGT i la patronal, crear un precedent pel qual a través del pacte i el consens es poden arreglar les coses.
Desgraciadament a la classe obrera i els pobles, mai ningú, i menys la seva enemiga de classe, li ha regalat res. Si tan fàcil és pactar per a aconseguir aquesta magra pujada del SMI, perquè no ho va fer Rajoy? que és de dretes, però no estúpid.
A Rajoy i el PP no el van ajudar a pujar al govern per a estabilitzar al règim, al contrari; el seu objectiu declarat des del principi (els famosos “divendres decretazo”) va ser destruir les conquestes socials que ZP havia començat a enderrocar, acabar la feina. Ara que el la feina dura està feta, que les condicions de treball i de salari de la classe obrera han empitjorat, ara que els serveis ja estan a mig destruir-se, …. Ara toca evitar que les desigualtats socials generades per aquestes polítiques amenacin en destruir l’aparell polític del règim.
Per això es miren en el mirall de França i Xile, dues nacions que han sortit al carrer per exactament els mateix motius que podrien sortir a l’Estat Espanyol (i d’alguna manera ja ho van fer a Catalunya). Cal desactivar les mesures més agudes de les polítiques de Rajoy i del PP, i com que no hi ha alternativa al capitalisme, com ens diu Monedero, acceptem les almoines que des del govern pacten amb els anomenats “agents socials”.
Perquè Sr. Monedero, sí que hi ha alternativa al capitalisme, i es diu SOCIALISME; vostè és només l’ala esquerra d’un sistema i un règim que no acabarà, perquè no pot anar contra la seva essència, amb la precarietat, amb les desigualtats i les opressions. Per això, rebutjar una almoina com la dels 950€ de misèria no és fer-li el joc a l’extrema dreta, com vindrà dient a partir d’ara.
Quan la població treballadora comprovi que els 950 continuen sent una misèria, quan vegi que el 0.9% no és més que una almoina, i quan vegi en els fets que aquesta lògica de pactes i consens només condueixen al fet que els rics continuen sent rics i els pobres, pobres; veurà que o hi ha un alternativa social, socialista al capitalisme, o l’extrema dreta camparà lliurement.
Parafrasejant a Rosa Luxemburg, en l’aniversari aquests dies del seu assassinat amb la complicitat dels socialdemòcrates alemanys: “no es pot convertir l’oceà en llimonada, a base de gots de llimonada”.