Roberto LaxeMacron, després de setmanes de mobilitzacions i vagues, retira una part de la contrareforma (parlem amb propietat d’una vegada! i no el neollenguatge del capital) de les pensions, la que augmentava l’edat de la jubilació. Tenia l’esperança de dividir al moviment obrer en lluita, ja que la CFDT, la central sindical més a la dreta i que no havia donat suport a les primeres mobilitzacions, es despengés de la lluita.

Les assemblees han decidit mantenir la mobilització fins que no es retiri TOTA LA CONTRAREFORMA. La CFDT queda així en suspens, o s’enfronta a una classe obrera mobilitzada, o es plega al govern…

A l’Estat Espanyol, després diversos mesos de govern interí, el nou executiu pren com a primera mesura «estrella» la pujada de les pensions un 0’9%. Què pretenen, fer com Macron, donar un caramel a veure si el moviment de pensionistes es divideix, i alguns ho veuen com que ja estem en el bon camí?

Les reivindicacions dels pensionistes no eren per als pensionistes, sinó per al conjunt de la classe obrera; ja que ells ja cobren la pensió, les que estan en risc són les futures pensions. Les actuals podran pujar-les el 0.25% com Rajoy o el 0.9% com Sanchez, però ja es cobren. Les que el nou ministre de Seguretat Social vol privatitzar són les dels que avui estan en actiu, treballant.

Per això, el cinisme d’aquests lacais del capital i els seus governs, que són les cúpules de CCOO i UGT és més cridaner; mentre saluden com una victòria que el moviment obrer francès aconsegueixi tirar cap enrere una de les mesures de Macron (l’ampliació a 64 anys l’edat de jubilació), ells van signar amb Zapatero els 67. No contents amb aquest cinisme (és difícil trobar una paraula per a definir-los sense ser escatològic), volen trencar la vaga general del 30 de gener a Euskadi i Navarra en defensa d’unes pensions dignes, d’un salari mínim digne, i del treball, ara que augmenten els Ets.

No Sr. Sánchez i govern «progressista», no intentin donar-li un caramel als i les pensionistes; la seva lluita, malgrat els xxxxx (aquí que cadascú posi l’insult que vulgui) de les cúpules de CCOO i UGT, les reivindicacions que fa el conjunt de la classe obrera, són, sense pretendre ser exhaustius:

1.- Pensió mínima de 1080 euros

2.- Derogació de les reformes de Zapatero (2011) i Rajoy (2013)

3.- Blindatge constitucional del caràcter públic de les pensions.

 

Això no es frena amb el mètode Macron, amb mesures parcials per a dividir, sinó anant al fons del problema: els bancs, les asseguradores i altres institucions financeres juntament amb els seus servidors els xxxxxx de les cúpules de CCOO i UGT, que venen fons privats de pensions, volen fer-se amb les pensions públiques dels treballadors/es que avui estan en actiu; són molts els diners de l’estalvi dels treballadors i treballadores els que estan en joc (700 mil milions en els propers anys a la Unió Europea), com per a deixar-ho en mans de l’Estat.

Al contrari que a l’Estat Espanyol, a França sí que van entendre que la lluita és PRINCIPALMENT de la classe obrera en actiu, i van ser els ferroviaris, els treballadors de les refineries i el conjunt de la classe obrera els que van sortir a la lluita com els veritables afectats per la contrareforma. Aquí, fruit del desclassament de la societat espanyola i la política dels xxxxx de les cúpules sindicals de CCOO i UGT, es va presentar la lluita per les pensions com un problema dels i les pensionistes; com una cosa aliena als interessos de la classe obrera…. I així ens va!

Com deia una companya que marxava a Madrid a la convocatòria de la COESPE, «sóc aquí no per mi, sinó pels meus fills i els meus néts»; i sorgeix la pregunta, on estan els seus fills, treballant mentre ella lluita? A França just a l’inrevés, eren els fills i les filles les que estaven lluitant amb el suport, necessari, dels i les pensionistes.

Aquesta és la importància de fons de la vaga del 30 al País Basc i Navarra, posa la lluita en defensa de les pensions públiques en mans dels veritables agredits i agredides, la classe obrera en actiu; la que encara és a les fàbriques i centres de treball, de la joventut a la qual li reserven un negre futur si no el canviem.

Macron enfronta a la classe obrera francesa i ha de retrocedir en un punt important, que afecta els futurs jubilats/ades, l’ampliació de l’edat de jubilació; aquí, el caramel va als ja jubilats amb la pujada de les pensions, mentre els que es quedaran sense jubilació segueixen com a simples espectadors. En els dos casos, el problema és el mateix, l’atac des de la Unió Europea i els seus governs al dret dels treballadors i les treballadores a una jubilació digna; enfrontar-lo separats és una altra manera de dividir davant la posició comuna de la UE.