La dreta i la ultradreta han cobrat protagonisme per la seva histriònica campanya contra la investidura del nou govern, al qual titllen de “traïdor”, “il·legítim” i secundat per “terroristes”. Agiten la bandera rojigualda i es postulen com els defensors del Rei i la “unitat d’Espanya”.El ferum franquista, producte d’un règim monàrquic nascut del pacte de la Transició, amb les elits franquistes en el timó, piquen de peus davant el nou govern de coalició. Paral·lelament, Vox s’ha consolidat com la tercera força electoral, obtenint 52 escons, marginalitzant a C´s. El PP, per part seva, ensenya la seva cara més ultra, intentant competir amb la formació d’Abascal.Tot apunta al fet que viurem una legislatura agitada al carrer per la dreta. Diumenge passat 12 de gener, ja vam veure les primeres manifestacions enfront dels ajuntaments.
El nou govern serà un fre a la dreta?
Un dels principals arguments per al nou govern de coalició és que la seva presència tanca el pas al fet que la dreta arribi al govern. No obstant això, és possible que el nou govern sigui qui els acabi obrint la porta. Especialment, si PSOE i Unides Podemos defrauden les expectatives que ara hi ha dipositades en ells, és esperable que els seus suports electorals puguin descendir.
En un context d’agitació dretana, i tenint en compte els ajustats resultats, no és difícil que més aviat o més tard puguem veure un nou govern de coalició… però per la dreta aquesta vegada.
La Constitució de 1978 és una arma per a combatre a la dreta?
El fet que la ultradreta pugui plantejar sense problemes la seva agenda autoritària, masclista, racista i homòfoba en les institucions, mentre es nega a milions la possibilitat de decidir sobre Monarquia o República, o la relació entre els pobles de l’Estat, dóna una idea del veritable rostre de la «democràcia» de l’Estat Espanyol.
Això no hauria de ser cap novetat, no obstant això, l’esquerra parlamentària –amb la Constitució a la mà– lluny de practicar aquesta crítica a la farsa de Transició, ha contribuït a estendre la idea que poden aconseguir-se transformacions profundes dins dels marges d’aquest règim.
Pablo Iglesias ha passat d’impugnar el Règim del 78 a defensar que dins d’aquest, i basant-se en els articles “socials” de la Constitució, pot defensar-se a la majoria treballadora. No obstant això, aquest plantejament s’oblida que els articles “socials” del text constitucional no passen de ser un catàleg de bones intencions, sense aplicació legal directa.
El que sí que és obligatori és complir amb el pagament del deute a les entitats financeres, sobre qualsevol despesa social. Tampoc és una broma l’article 8, que encàrrec a l’exèrcit la “defensa de la unitat espanyola” i de l’“ordre constitucional”.
A més, els aparells de l’Estat, com el sistema judicial, segueixen fermament dominades per forces reaccionàries, que travaran o bloquejaran qualsevol avanç democràtic o social que es plantegi.
Ser oposició d’esquerra al govern fa el joc a la dreta?
Per la seva submissió a les normes financeres de la UE, per la seva submissió a l’aparell d’Estat i pel propi caràcter social i polític del PSOE, pensem que el pròxim govern no satisfarà, en el fonamental, les reivindicacions socials. Per això pensem que no hem de desistir d’aixecar les mateixes reivindicacions que portem defensant els últims anys, encara que estigui “l’esquerra” dins el govern.
Fer-li el joc a la dreta seria, precisament, rebaixar les nostres demandes per a defensar costi el que costi al nou govern. Aquesta actitud obre la porta perquè la demagògia ultradretana cali entre la població de classe treballadora.
La primera tasca per a combatre a la ultradreta és no donar-los ni un respir. Confrontar-los en cada espai amb la seva propaganda, no deixar-los entrar als nostres barris o a les nostres empreses. Denunciar el seu autoritarisme, el seu masclisme i el seu racisme. Però una segona tasca és mantenir, enfront del nou govern, la lluita obrera i popular.
La possible decaiguda del nou govern ens ha de trobar aixecant amb claredat una alternativa independent des de l’esquerra, que permeti que la gent treballadora que quedi desencantada no busqui sortida a la seva dreta, sinó en posicions revolucionàries.
