A hores d’ara, sembla bastant clar que la pandèmia de l’Covid-19 portarà conseqüències que canviaran la vida de les classes populars en general i de la classe treballadora en particular, tal com la van canviar esdeveniments com l’11-S o la crisi del 2007. I el lamentable tractament informatiu de la qüestió està ajudant a que estiguem tolerant, com en aquelles altres ocasions, mesures que van únicament en contra de la nostra classe.

La pandèmia va començar enmig d’una guerra comercial brutal entre els EUA i la Xina d’una banda, i els EUA i Europa de l’altra, mentre sonaven rumors anunciant una nova crisi. Brussel·les i l’FMI ja estaven deixant caure als governs europeus que serien necessàries més i més retallades. Més retallades quan la classe treballadora encara patim les conseqüències de la precarització i les retallades que, en teoria, van ser necessàries per sortir de la fallida de 2007 causada per banquers i especuladors financers.
Ningú discuteix la gravetat d’aquesta epidèmia i tothom coneixem més o menys la cronologia. Els primers casos es van declarar al desembre de 2019 a Wuhan, Xina. El 7 de gener s’identifica el nou coronavirus, l’11 de gener s’informa de la primera mort. L’11 de Març l’OMS declara que la malaltia és una pandèmia. En el moment d’escriure aquest article, afecta a 168 països de tots els continents, ha suposat uns 9318 morts i més de 228000 contagis. Xina, Itàlia i l’Iran són els països més afectats. Diversos països del món, entre ells Espanya, mantenen la seva població confinada per contenir la malaltia i evitar que es saturin uns serveis sanitaris públics desmantellats per les polítiques neoliberals d’aquests anys.
El paper dels mitjans de comunicació
En un primer moment, les informacions o desinformacions sobre el Covid-19 responien clarament als interessos de les guerres comercials en curs (a menor escala, podem recordar el cas de l’alerta alemanya sobre els cogombres espanyols infectats d’E. Coli el 2011). Però a mesura que el virus s’expandia pel planeta i es comprovava l’escassa reacció de les autoritats, van entrar encara més en joc els rumors (les famoses fake news), i els mitjans de comunicació tradicionals no van aportar precisament professionalitat periodística a la crisi global . La retransmissió en directe de cada nou contagi, de cada nova mort i les narratives dramàtiques van ser, deixant de banda la informació útil i veraç, per caure cada vegada més en un xou bastant tètric. Aquesta manera d’actuar només ha servit per augmentar la desinformació, per sembrar el pànic i instal·lar a la població en la barreja de xoc, psicosi i incredulitat de la qual hem estat testimonis aquests dies. I el problema és que en realitat els mitjans no tant han ocultat informació sinó que l’han frivolitzat, disfressant-la d’espectacle.
El perquè apareixen aquestes fake news seria motiu d’una anàlisi a part, però els rumors sempre han existit. Els atacs de l’ultradreta al racionalisme i la ciència en general també han fet efecte. Però, ¿a què es deu aquesta actitud dels mitjans que haurien d’informar i exercir un servei públic per col·laborar en la millor gestió possible d’aquesta crisi? Probablement, perquè en aquest segle les xarxes socials també són mitjans de comunicació, i els mitjans d’informació tradicionals es troben competint per l’atenció del públic amb altres mitjans que no són d’informació, i amb milions de particulars amb els seus propis interessos, en plataformes com Youtube, Instagram o Twitter que són també empreses poderosíssimes i que basen el seu negoci no en controlar, sinó en fomentar qualsevol informació que sigui popular per a la gent.

El model de producció capitalista ha col·locat a les empreses d’informació en la complicada tasca d’haver de competir contra creadors de rumors morbosos i contra vídeos de gatets. És molt difícil per a una empresa oferir gratuïtament informació rigorosa i veraç elaborada per professionals quan als seus competidors no els costa absolutament res vendre apocalipsi com a xurros. La lògica capitalista els diu a aquestes empreses que cal abaratir el producte o vendre alguna cosa molt semblant al que venen els competidors, o perdran i hauran de sortir del mercat. Per tant, les empreses de mitjans d’informació simplement ho fan. Es diu capitalisme.

La mala notícia per a la humanitat és que un producte informatiu no és un pantaló, perquè uns pantalons barats et segueixen tapant el cul però un informatiu barat no compleix ni de lluny la seva funció.
Si hi ha maror, peix en abundor o treure profit de l’embolic
Població desinformada i en xoc. Aquest és el panorama que governs com el francès, britànic, italià o espanyol es troben just en el moment en què estaven trencant-se el cap sobre com complir les ordres de Brussel·les per aprofundir en les retallades i privatitzacions sobre un poble davant el qual posseeixen ja poquíssima credibilitat. La irresponsabilitat dels mitjans de comunicació immersos en la dinàmica del capitalisme els han brindat en safata l’ocasió perfecta per a justificar-ho, com es va justificar l’espoli amb la crisi de 2007, sense necessitat de més estratègia oculta ni major conspiració en les ombres.

L’estat de xoc en què estem immersos afavoreix el decret d’estats d’alarma sense altre objectiu que paralitzar i demanar unitat al voltant del govern de torn. Per això llancen missatges de l’estil “obeir és conviure” o “cal entendre que us acomiadin perquè està sent molt dur per a tots” mentre fomenten ERTOS per evitar contagis i permeten que les empreses ens tinguin treballant sense seguretat alhora. Mentre regalen diners als bancs, mentre mantenen les lleis que permeten la privatització de la sanitat i mentre segueixen deixant la investigació en mans privades. És a dir, mentre s’executen mesures per afavorir a bancs i empresaris que haurien trobat una tremenda oposició a la població.
D’altra banda, els mitjans de comunicació segueixen amb la seva irresponsable activitat. L’Estat d’Alarma els obliga a donar cobertura a les informacions governamentals però no els obliga a res més. I segueixen intentant competir amb els rumors i els fakes al seu mateix terreny corrompent el nostre dret a la informació (el morbo a costa de la imatge dels taüts de Bèrgam és nauseabund), inundant programes d’entreteniment de presumpta informació científica o caient, com estem veient , ara que està decretat l’estat d’alarma, en les habituals tendències partidistes.

On molta gent creu veure conspiracions, veiem que només es necessita que els mitjans d’informació no estiguin en mans de la vila perquè la sensació de caos sigui absoluta, i a sobre ho paguem el mateix poble. Quan la pandèmia i el confinament passin i fem comptes de quant hem perdut i de quant més han guanyat els de sempre, haurem de plantejar-nos seriosament buscar els nostres propis canals d’informació independents.
Per uns mitjans d’informació 100% públics i de qualitat
No podem negar la importància de la professionalització a qualsevol sector i més en una cosa que se suposa un servei públic. Aquesta crisi ens ha mostrat claríssimament l’enorme diferència entre serveis sanitaris de recursos 100% públics, i serveis sanitaris privats que no han fet absolutament res més enllà de tenir bloquejats a professionals i recursos durant un temps valuosíssim. De la mateixa manera hauríem de veure la diferència entre serveis públics d’informació que lluiten per la seva independència, o empreses de comunicació que simplement miren els dividends, influencers i curanderos new age que no han fet més que complicar-ho tot, o personatges com Spiriman que disfressen el seu populisme pro sistema com contestació a el propi sistema. Necessitem uns mitjans d’informació 100% públics i de qualitat.

Organitza’t contra el nou espoli que ens preparen amb l’excusa de la greu pandèmia, i uneix-te a la Lliga Internacional dels i les treballadores per contraatacar.