Per Daniel Sugasti

La pandèmia del nou coronavirus (COVID-19) continua imparable. L’ONU va declarar que el problema podria suposar “proporcions apocalíptiques”[1]. En el moment d’escriure aquestes línies, la xifra d’infectats i morts al planeta supera els 439.000 i 19.600, respectivament. Són gairebé 7.000 els morts a Itàlia i 3.400 a l’Estat espanyol. En relació amb la quantitat de contagis, l’OMS va assenyalar la possibilitat que el nou epicentre sigui els Estats Units, que compta amb més de 55.000 infectats i gairebé 800 morts.

La dinàmica revela un panorama dramàtic, amb perspectives imprevisibles en tots els terrenys. Per a fer-se una idea, l’últim brot epidèmic important al món va ser el d’ébola, concentrat a l’Àfrica Occidental. Aquesta malaltia altament infecciosa va trigar dos anys a ser “continguda” i va causar aproximadament 11.000 morts. Menys que el COVID-19, que es dissemina fa tres o quatre mesos.

En els casos greus, sobretot entre persones amb més de seixanta anys o amb malalties preexistents, el COVID-19 causa una pneumònia seriosa que requereix ingrés urgent en unitats de teràpia intensiva (UTI), equipades amb respiradors mecànics. Entre el material mèdic considerat bàsic, aquest equip és determinant per a bregar amb la insuficiència respiratòria provocada pel coronavirus.

La falta de respiradors als hospitals italians, en el context d’un sistema de salut que va col·lapsar davant la demanda generada per la pandèmia, va ser un element central que va portar al fet que els equips mèdics haguessin de decidir qui tindria o no l’oportunitat de sobreviure. A punt tal que, a inicis de març, es va establir un límit d’edat per a l’admissió o no de pacients greus en vigilància intensiva. Milers van quedar simplement lliurats a la seva pròpia sort i, entre altres motius, això explica l’alt índex de mortalitat del nou coronavirus a la tercera economia de l’eurozona.

El negoci dels respiradors mecànics

Com passa a qualsevol crisi del capitalisme, la burgesia mundial intentarà que el cost sigui pagat amb la suor i la mort del proletariat i els sectors oprimits. Una part de la petita burgesia i sectors mitjans urbans, certament, també patiran un dur cop. Fins i tot hi haurà faccions de la classe propietària que no obtindran les taxes de lucre a les quals aspiraven. La crisi augmentarà la polarització, que antecedeix a la crisi del COVID-19, perquè plantejarà de manera candent el problema de qui perd i qui guanya; qui sobreviu i qui mor.

Tot i així, no és menys cert que una part de la burgesia mundial pastarà immenses fortunes especulant amb la vida i la mort de milions d’éssers humans.

Ni parlar de la poderosíssima indústria farmacèutica, liderada per empreses estatunidenques, que estima obtenir un lucre d’un bilió i mig de dòlars fins a 2023[2]. Per a aquests magnats no hi ha crisis.

Per la seva important relació amb la crisi del coronavirus, ens detindrem aquí en alguns aspectes de la indústria dedicada al desenvolupament de tecnologies i a la producció d’equips mèdics complexos, com els respiradors artificials.

Comencem amb un exemple proper. A l’Argentina, la principal productora local és la cordovesa TECME. L’empresa va anunciar –tal vegada fregant-se les mans– que reuneix les condicions per a cobrir una demanda que va créixer de manera “exponencial”, al voltant de 300%, amb la crisi del coronavirus. Els respiradors de UTI tenen un valor de mercat que oscil·la entre 20.000 i 40.000 dòlars, segons el model. Però la mitjana és de 25.000 dòlars. Això podria oferir una estimació dels guanys que aquest sector espera acumular. Segons la revista Forbes, els empresaris Paolo i el seu germà Gianfelice Rocca, amos del grup Techint, són els homes més rics de l’Argentina, amb una fortuna estimada en 4.100 milions de dòlars. Si es confisquessin els seus béns i, suposem, es posessin a disposició per a enfrontar la pandèmia, podrien adquirir-se al voltant de 164.000 respiradors. Si tirem més d’aquest fil, els sis individus més rics del país tenen una fortuna combinada que aconsegueix 15.000 milions de dòlars, quant podria fer-se per a salvar vides si aquests recursos estiguessin a la disposició de satisfer les necessitats urgents de la majoria de la societat?

Seguim amb exemples de peixos més grossos. “Mentre es propaga la pandèmia, existeix una demanda sense precedents de material mèdic, especialment de respiradors”, va declarar un executiu de GE Healtcare, la divisió de salut de la General Electric (GE). Aquesta sí que és una multinacional amb totes les lletres. Les seves fàbriques estan operant les 24 hores del dia. La GE Healtcare va ser responsable per poc més de 16% de la facturació de 121.000 milions de dòlars de la GE en 2018. Pot suposar-se que aquests guanys creixeran a galop de la propagació del COVIV-19. A propòsit, la GE va anunciar el 24 de març un acord amb la Ford i la 3M per a augmentar la producció de respiradors[3].

Una altra empresa interessada en aprofitar el negoci és l’holandesa Philips, que entre 2014 i 2018 va operar un gir cap al mercat d’equips mèdics. I no li va anar malament: els seus lucres van augmentar un 169%, uns 1.100 milions d’euros[4].

La carrera per a produir respiradors va fer que el fabricant suec Getinge i el francès Air Liquidi, també augmentessin la seva línia d’assemblatge. Dräger, la gegant alemanya en tecnologia mèdica assegura haver “duplicat” la seva producció. Löwenstein va anunciar que garantirà una comanda de 6.500 unitats encomanada pel govern alemany, que serà pagat amb diners públics. Seguint un afinat “olfacte per als negocis”, aquesta companyia havia augmentat la seva producció des de febrer, quan l’epidèmia a la Xina estava en el seu pitjor moment i la propagació a escala mundial era gairebé un fet.

En el mateix sentit, empreses que no són del ram intenten reubicar-se davant la crisi pandèmica per a augmentar els seus guanys. La poderosa indústria automobilística, que està amb bona part de la seva capacitat ociosa, està obstinant-se per a reorientar-se cap a la producció de respiradors i equips mèdics.

És el cas, com avancem, de la Ford, la General Motors, Tesla, entre altres, que ara tenen “llum verda” per part del president Trump per a fabricar respiradors. A Europa, la fabricant automotriu francesa PSA va indicar que està estudiant “molt seriosament si és factible” orientar-se en aquest sector. Les alemanyes Volkswagen i Daimler també analitzen opcions. Mentre els empresaris es prenen el temps per a pensar, el Ministeri d’Economia alemany va comunicar que decisions d’aquest tipus caben només les prenen ells: “les empreses requereixen prendre la decisió per compte propi”[5]. Per part seva, en l’assotada Itàlia, Ferrari i Fiat Chrysler Automobiles conversen amb el major fabricant de ventiladors local per a entrar en aquest mercat.

Altres companyies consideren la idea de dissenyar nous models i, fins i tot, la impressió 3D. L’holandesa Ultimaker, per exemple, ofereix aquest tipus d’impressió per a produir vàlvules de respiradors.

Així, mentre milers de persones moren diàriament, un grapat de magnats especulen i es lucren amb la pandèmia. Els Estats capitalistes, amb els seus governs, compleixen amb el seu paper en oferir-los tot tipus d’estímuls, utilitzant diners públics.

El negoci dels respiradors mecànics, que és només una part de l’enorme complex d’empreses multinacionals que controla la producció en el terreny de la salut, mostra i continuarà mostrant que, mentre no es liquidi el capitalisme, el lucre de molt pocs estarà per sobre de la vida de milions.

No hi haurà llits de cures intensives ni personal especialitzat per a tots els casos greus

A més dels respiradors, cada llit de UTI necessita de personal entrenat per a manejar-los. Un representant del Sindicat Nacional d’Anestesistes i Reanimadors francesos va assegurar que els protocols de reanimació del COVID-19 exigeixen col·locar els pacients boca avall i, per a això, “es necessiten cinc persones”. Aquests professionals, per descomptat, requereixen material de protecció, com màscares, ulleres, guants o desinfectants. Aquests inputs, molt més barats que els respiradors, estan faltant a Europa.

La classe treballadora ha de ser conscient que mentre la producció i el proveïment de respiradors i material mèdic indispensable per a enfrontar la pandèmia continuï en mans del sector privat, és inevitable una escassetat general. Per als sectors més pobres de la nostra classe, hi haurà manca gairebé completa.

Això és així perquè, en el capitalisme, la salut no és un dret humà sinó una mercaderia a la qual només poden accedir aquells que la poden pagar. Per això, en moments com aquest, acabar amb aquest sistema de producció és qüestió de vida o mort.

Al Brasil, la principal economia de Sud-amèrica, el 2019 existien 106.800 llits hospitalaris disponibles, incloent les d’internació “comuna” i les de UTI (aproximadament 60.000), la major part d’elles a les regions més riques, al sud-est del país. Segons David Uip –coordinador de la campanya contra el coronavirus de l’Estat de São Paulo, el més afectat per la pandèmia–, 90% d’aquests llits es troben ocupades per casos aliens al COVID-19. El propi govern de São Paulo adverteix que el pic de contagis serà entre l’abril i el maig: el 20% de la població podria infectar-se, és a dir, 9.200.000 persones. Però, entre bastidors, les autoritats sanitàries no descarten que aquest índex aconsegueixi arribar fins el 60%, unes 27.200.000 persones[6].

L’Associació de Medicina Intensiva Brasilera va alertar que, en els epicentres de la pandèmia, la mitjana de la demanda va aconseguir 2,4 llits de UTI per 10.000 habitants. Això representa gairebé el doble de la mitjana existent en el sector públic brasiler, del qual depèn 80% de la població[7]. De qualsevol manera, les condicions per a un col·lapse estan servides: el 60% dels municipis brasilers no compten amb respiradors a la xarxa pública de salut[8].

La perspectiva empitjora quan se sap que, en els casos greus de COVID-19, el període d’ocupació d’un llit de UTI, amb el seu respectiu ventilador artificial, pot arribar a 20 dies.

Aquesta macabra perspectiva, en realitat, no hauria de sorprendre, ja que és resultat directe de dècades de neoliberalisme i desmunt deliberat del sistema públic de salut brasiler, l’ELS SEUS. Segons el DataSus, en l’última dècada va haver-hi una reducció de 5% dels llits[9]. Investigadors de la Universitat d’Oxford, en un estudi preliminar, van estimar que el Brasil podria registrar 478.000 morts[10]. Un informe de la *ABIN, l’agència d’intel·ligència brasilera, pronostica més de 200.000 infectats i 5.500 morts fins al 6 d’abril, segons va informar The Intercept[11]. A la resta de Llatinoamèrica, la situació no ha de ser diferent.

Segons projeccions d’un estudi realitzat a Harvard, entre el 40 i el 70% de la població a tot el món serà contaminada: això significa entre 3.100 i 5.500 milions de persones[12]. Del total de contagiats, es preveu que 15% dels casos requerirà internació hospitalària i prop del 4% morirà.

Europa està demostrant tota la incapacitat del capitalisme imperialista per a bregar amb la pandèmia. Als Estats Units, possible nou epicentre, la classe treballadora i els seus sectors més empobrits pagaran les conseqüències de l’absència d’un sistema públic de salut. Els hospitals dels EUA compten amb 62.000 respiradors mecànics a disposició, als quals podrien sumar-se altres 99.000 considerats obsolets i que estan emmagatzemats, segons va informar la Society of Critical Care Medicine[13].

Si aquesta és la realitat als països imperialistes, què pot esperar-se als països capitalistes perifèrics?

D’acord amb el cens realitzat el 2019 per la consultora Global Health Intelligence (GHI), la infraestructura bàsica dels hospitals de gairebé tots els països llatinoamericans és completament deficient. Si prenem les dades de disponibilitat de respiradors mecànics, trobem, entre altres, que Mèxic compta amb 16.739; l’Argentina amb 5.777; Colòmbia amb 6.293; Xile amb 1.737; Bolívia amb 750; Guatemala amb 528; Panamà amb 488; Costa Rica amb 298 equips. No és difícil advertir que aquests números no donaran compte d’una possible demanda de 15% de pacients provinents dels grups de risc definits per les característiques del COVID-19. En tots els casos, insistim, s’assumeix que 80% dels llits i els respiradors ja estan ocupats per altres motius[14].

El cas d’Haití, la nació més pobra de les Amèriques, és calamitós, i el COVID-19 pot resultar incontrolable. Dos terços de la seva població sobreviu en condicions infrahumanes, sense menjar, sense aigua potable ni accés a sabó. El còlera és endèmic i, en el seu últim brot, va deixar 10.000 morts. Els alts índexs de desnutrició, d’infectats amb VIH i tuberculosi eleven la quantitat de persones immunodeprimides. Un informe realitzat per la Fundació St. Luke i el Centre Mèdic de Maryland en 2018 va alertar que, amb una població superior a 10.000.000, només hi havia 90 llits disponibles per a cures intensives. D’aquestes, només 45 comptaven amb assistència respiratòria[15].

Un programa socialista per a enfrontar la pandèmia del COVID-19

No existeix sortida efectiva per a la classe treballadora mentre la salut estigui en mans de la classe capitalista. Per als rics, que poden ser atesos de la millor manera possible, la vida de milions de treballadors/res no importa. Un empresari brasiler, amo d’una xarxa de restaurants, fa uns dies va tenir un atac de sinceritat i va afirmar que el Brasil no podia parar per “cinc o set mil morts”[16]. Aquesta és la lògica del capitalista. L’important és continuar produint, lucrant. La resta no importa, no passarà d’un “dany col·lateral”. La classe treballadora, per als rics, és carn de canó. Com plantegem en un altre text, no existeix terme mitjà: o ells, o nosaltres[17].

L’única sortida realista i coherent per a la defensa de la vida de milions de persones és l’expropiació, sense indemnització i baix control obrer, dels principals ressorts de l’economia mundial. Enmig de la pandèmia, especialment dels complexos industrials farmacèutics i destinats a la producció d’equips mèdics, com els llits, respiradors, màscares, ulleres, guants, alcohol, i tot el necessari per a enfrontar el virus.

És urgent confiscar aquests sectors que estan en mans d’un grapat de magnats i posar-los a funcionar sobre la base d’un pla econòmic obrer i socialista.

És imperiós, entre moltes altres mesures, una inversió pesada en recerca científica. Alliberant la ciència i el desenvolupament tecnològic de la mesquinesa capitalista, serà possible avançar de manera més ràpida i eficaç cap a possibles alternatives d’immunització o nous models de respiradors, més barats i aptes per a una producció a gran escala.

De la mateixa forma, com assenyalem en altres publicacions, és necessari lluitar per mesures que garanteixin un aïllament social efectiu per a la classe treballadora, sense pèrdues d’ocupacions ni rebaixes salarials.