Fa una mica més d’un any es va conformar l’actual govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem (UP). Aquest acord, inèdit des de la II República, va aixecar moltes expectatives per la presència en el Consell de Ministres de membres de Podem, Esquerra Unida i el PCE. Per altra banda, la dreta va reaccionar histèricament donant corda a una oposició virulenta al govern, tractant-lo de “comunista”.
No obstant això, igual que l’hàbit no fa al monjo, ni la propaganda governamental ni els epítets de la dreta defineixen el govern. Per fer-ho és necessari fer balanç dels seus actes. Ja ho anticipem, el seu resultat és tremendament escàs.
En primer lloc, la major part dels compromisos centrals han quedat en foc d’encenalls. La Reforma Laboral no s’ha tocat, la Llei Mordassa tampoc. El preu de la llum es va multiplicar com cada any en plena onada de fred, castigant les llars més humils. El lloguer no s’ha regulat perquè, encara que el govern el considera com un “dret humà”, impera més que aquest és un valor de mercat, és a dir, un negoci fet amb un dret humà. Encara que van anunciar la fi dels desnonaments, en 2020 es van produir més de 29.000. Encara que van anunciar la prohibició dels acomiadaments, la desocupació va arribar als 4 milions de persones després del negoci rodó que va fer la gran patronal amb els ERTEs i la pròpia SEPI (dependent del govern), la qual va signar EREs, com el de Alestis o Indra. L’Estat espanyol segueix al capdavant d’Europa en infraccions ambientals. La Monarquia continua campant a pler. Els presos polítics independentistes segueixen a la presó i no hem avançat ni un mil·límetre en el dret a l’autodeterminació.
Les mesures socials aplicades pel govern han tingut un impacte discret, completament insuficient per a la situació actual. El millor exemple és la mesura estrella, l’Ingrés Mínim Vital, que tan sols arriba a una cinquena part de les famílies que el propi govern havia pressupostat. De fet, els nivells de pobresa, la desigualtat i les cues de la fam han augmentat, evidentment, durant l’últim any.
Hi ha molts/es que opinen que millor aquest govern, malgrat tot, que altres que podien haver-se conformat. Aquest raonament és estrany. Algú acceptaria ser colpejat amb una vara millor que amb un bat de beisbol per molt que aquesta sigui una mica millor? Aquest govern, sigui una mica millor o no que altres que es podien haver conformat, continua picant a la classe treballadora. És un govern burgès, patronal; no és nostre.
Clavegueres i correlació de forces: no valen excuses
Pablo Iglesias accepta públicament que les possibilitats de UP en el govern són limitades a causa de la correlació de forces en el Consell de Ministres, posant damunt de la taula les dificultats que provoquen els continus atacs de les clavegueres mediàtiques i de l’Estat. Tots dos elements són reals però la pregunta és: com s’han d’enfrontar aquestes situacions?
La política per a les clavegueres de l’Estat per part del govern ha estat de completa i total permissivitat. Mentre hi ha més de 150 condemnats/des per delictes d’opinió i Hasél entra a la presó, mentre hi ha desenes de lluitadors/es socials presos/es (la majoria a Catalunya, però no únicament, també a Madrid, Andalusia, etc.), mentre es prohibeix el 8M a Madrid, no hi ha hagut cap depuració de feixistes en l’exèrcit o la policia, que sí que tenen llibertat d’expressió per a dir que “cal afusellar a 26 milions de fills de puta” o per a fer apologia del feixisme d’uniforme. Tampoc s’han depurat responsabilitats per la repressió a les mobilitzacions, que han arribat a buidar un altre ull (Barcelona) o han causat dos ferits per foc real (Linares). Amb tot, cal afegir els grups nazis i falangistes, que continuen fent manifestacions amb tota tranquil·litat.
Si més no, acceptar passivament la “desfavorable correlació de forces” resta tota credibilitat a UP a l’hora d’excusar-se per aquesta situació en les polítiques del govern. Les correlacions de força es canvien amb lluita. El problema real és que UP ha acceptat voluntàriament circumscriure’s a la cleda de les institucions del règim monàrquic del 78. Ni tan sols es planteja cridar a la mobilització social per a arrencar les conquestes que no aconsegueix en el govern, sinó que actua com un factor important de desmobilització amb una única estratègia: “vota’ns en les pròximes eleccions”.
La tragèdia de la situació és que, per molt que UP digués que conformaven el govern per a ser una muralla enfront de la ultradreta, estan aconseguint just el contrari. Les enquestes són inapel·lables: mentre UP baixa, la dreta, i molt especialment Vox, creixen. No és d’estranyar. La gent treballadora es troba desorientada i desmoralitzada. Veuen com els dos partits d’esquerra que coneixen no donen solucions, ni tan sols els “més radicals”. Mentrestant, la dreta s’embraveix amb una oposició contundent i es mobilitza, estrenyent les seves files.
Si es continua amb aquesta dinàmica el futur pròxim no és falaguer. És necessari canviar de rumb radicalment. Unides Podem ha de sortir del govern i els carrers han de tornar a omplir-se de lluita.