Per estudiants de Corrent Roig
El dia 2 de febrer d’ara farà tres anys s’aprovava el famós Reial decret 43/2015, altrament conegut com a decret 3+2, pel qual es permetia a les universitats fer graus de tres anys. Aquest decret va ser rebut amb dures crítiques per part de la comunitat educativa, que van ser acompanyades d’una lluita incansable als carrers i les facultats de tot l’estat.
Fa tres anys encara no sabíem molt bé com seria l’escenari del nostre sistema universitari avui, ara que el 3+2 es comença a aplicar. Dèiem que ens oposàvem al 3+2 no pas perquè no li sabéssim veure virtuts, ja que el 3+2 podria donar una hipotètica solució a problemes que ens va portar el pla Bolonya, especialment a les antigues titulacions de cinc anys que van passar al model 4+2. Ens oposàvem al 3+2 perquè suposava un pas més en l’elitització i la mercantilització de la universitat pública, traient valor als títols de grau i forçant els estudiants a fer màsters amb preus desorbitats. Doncs bé, les nostres prediccions no estaven lluny de la realitat.
Primer de tot cal dir que el model de finançament de les universitats catalanes ha patit una evolució d’ençà de la crisi que, per mantenir el sistema universitari, l’ha portat a dependre de les taxes que paguen els estudiants. Segons l’OSU (Observatori del Sistema Universitari), Catalunya és la segona comunitat autònoma que més ha pujat els preus públics dels ensenyaments universitaris i és la comunitat autònoma que més ha retallat la despesa pública per estudiant. Així mateix som la comunitat amb les taxes mes altes.
La pujada de taxes ha fet que molts estudiants abandonin la universitat, sobretot en els estudis de màster, en els quals els preus s’han tornat prohibitius. D’altra banda, la manca de finançament públic, combinada amb la pujada de taxes, ha fet que la universitat hagi passat a dependre molt fortament de la quantitat d’alumnes que capta.
Això està sent un caldo de cultiu idoni perquè neixin molts graus amb noms atractius, però amb continguts de dubtós valor acadèmic. A les universitats públiques s’ha passat d’ofertar 30.108 places de nou accés al curs 08/09 a ofertar-ne 56.820 al curs 16/17, és a dir gairebé el doble. No cal oblidar tampoc que s’augmenten les places ofertades però la taxa de reposició del professorat segueix estant controlada pel Ministerio de Hacienda, i s’impedeix a les universitats obrir les places de professorat que serien necessàries per impartir aquests títols. Un exemple (a no seguir) d’aquest fenomen està sent la famosa facultat de medicina de la Universitat de Vic, no obstant privada, que amb prou feines té el professorat suficient per impartir classe.
En aquest context de caos, on totes les universitats competeixen per diners, es planteja obrir nous graus amb el model 3+2, atès que amb la fi de la legislatura anterior, que només ha durat dos anys en comptes de quatre, ha acabat la moratòria que fins ara ho impedia. El Consell Interuniversitari de Catalunya acorda i afirma que tots els graus de tres anys que s’aproven pel curs vinent són útils per la societat i aptes per al consum dels estudiants. D’aquests graus de tres anys, la universitat que més n’obre és la Universitat Autònoma de Barcelona.
Però anem a veure amb una mica més de detall com són aquests graus de tres anys, ja que com hem dit abans els graus de tres anys serien quelcom bo si ens servissin per a fugir del model 4+2 (grau sense competències i màster habilitant) imposat per Bolonya a graus com ara medicina o telecomunicacions, i abaratir el cost de la universitat.
Però si mirem aquests nous graus de tres anys tots segueixen en la línia de fer nous graus amb estratègies de màrqueting per atraure estudiants o bé en casos encara pitjors solapen continguts i competències amb graus ja existents. Podeu consultar la informació d’aquests graus i les memòries de verificació a la web d’AQU (Agència per la Qualitat Universitària).
La lluita per la derogació del 3+2. Abans i avui
Des que tenim coneixement que el 3+2 es volia aprovar i aplicar, Corrent Roig a Catalunya i Corriente Roja a tot l’Estat Espanyol hem estat organitzant a instituts i facultats, dins de les nostres mesures i amb totes les nostres limitacions, la lluita per la derogació immediata del 3+2 perquè enteníem que és una llei que precaritza i mercantilitza les universitats públiques i condemna, encara més, l’educació pública i de qualitat a l’hora que profunditza els plans per a expulsar als fills i filles de famílies treballadores de la universitat, que van ser iniciats amb el pla Bolonya. Allò que hem dit sempre que l’educació no pot ser un privilegi per als més rics, amb el 3+2 és encara més una realitat.
No obstant això, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), el sindicat majoritari a Catalunya i que tenia molta responsabilitat política, es va limitar a encapçalar una lluita per la moratòria del 3+2 que, tres anys després, ha quedat en paper mullat. La moratòria del 3+2 va ser una victòria parcial indubtable que hauria d’haver tingut una continuïtat fins aconseguir la seva retirada. No obstant això, el SEPC i en general la majoria de corrents i sindicats estudiantils van abandonar aquesta demanda en considerar que ja era suficient.
Avui, ens trobem amb un pacte del rectorat amb les assemblees – a esquenes de la gran majoria d’estudiants – sobre com fem l’aplicació del 3+2 més favorable per a les estudiants i ens ho intenten vendre com una victòria:
Segons el que posa a l’acta del Consell de Govern de la UAB del passat 13 de desembre s’aprova la creació de quatre graus de tres anys, tots els quals imparteixen continguts que fins ara eren especialitzacions o màsters de graus de quatre anys. El fet de que aquests graus tinguin cabuda al mercat laboral és certament dubtós, ja que prescindeixen de molts continguts que fins ara es consideraven essencials.
Sorprenentment, aquest acord ha sigut recolzat pels representants dels estudiants al Consell de Govern, tornant-se còmplices del rectorat i abandonant així del tot la lluita en contra del 3+2: han oblidat d’una vegada per totes la demanda de la derogació del 3+2, que ja havia quedat en un segon pla després de l’aprovació de la moratòria.
Aquest acord ha sigut acceptat suposadament a canvi que, pels estudiants que cursin graus de tres anys, les taxes del primer any de màster s’equiparin a les de la resta del grau. Doncs bé: això és una victòria que vam aconseguir amb lluites l’any 2015 quan el dia 5 de juny el Consell Interuniversitari de Catalunya ho va acordar quan discutia sobre els requisits que havia de complir el sistema universitari per aplicar el 3+2. I és més, el decret de preus d’aquest any aprovat el 4 de juliol incorpora textualment l’acord del CIC: “D’aquesta manera, els titulats d’estudis de grau de 180 crèdits, durant els cinc cursos posteriors a la seva graduació, tenen dret, com a mínim, a cursar 60 crèdits d’un estudi de màster al mateix preu públic vigent dels graus del mateix tipus que el màster que cursin, mitjançant el mecanisme de beques Equitat.” Per tant aquesta victòria pamfletària que volen vendre és tan sols fum.
Corrent Roig considerem que abanderar i reprendre ara la lluita per la derogació del 3+2 és més vigent que mai. Tot i que ja s’estigui aplicant no vol dir que no puguem aconseguir que retirin la llei. No demanem pas la derogació perquè creiem que els graus de tres anys siguin dolents per naturalesa, creiem que si es fes un bon pla estratègic acompanyat d’un decret 3+2 ben fet seria una bona manera de revertir algunes de les mesures més impopulars del pla Bolonya, però per desgràcia no és així.
El CIC l’any 2015 va treure tot de recomanacions sobre en quin context es podria aplicar un 3+2 de forma satisfactòria. Aquestes recomanacions són, entre d’altres, compensar econòmicament les mancances actuals de les universitats, encaminar les taxes cap a l’equiparació de preus entre grau i màster, assegurar la no competència entre graus de tres i quatre anys i poder mantenir la coherència de que els graus han d’anar de coneixements generalistes en els primers cursos a específics en els darrers.
Creiem que tot i que nosaltres posaríem condicions molt més estrictes per a poder aplicar el 3+2 ni tan sols les acordades pels propis rectors han sigut complertes, per tant no queda més alternativa que demanar la derogació del 3+2 ja que com hem vist la moratòria no ha sigut una mesura suficient.
Què fem el moviment estudiantil?
Corrent Roig pensem que ara toca una altra vegada anar aula per aula a explicar a tots els i les estudiants la nova situació que enfrontem i el contingut mercantilista i privatitzador del 3+2. No pot quedar cap estudiant sense conèixer els perills de que aquest acord tiri endavant.
Alhora, moviment estudiantil hem de tornar a reprendre la lluita contra el 3+2 i tots els plans orquestrats pel Govern de Rajoy (i aprovats i aplicats pels Governs Autonòmics) dictats directament des de la UE com són també la LOMCE o el Pla Bolonya. Comencem per unificar les nostres reivindicacions el 24 de març a la mobilització estatal contra l’atur i la precarietat de les Marxes de la Dignitat per preparar la -més que probable – vaga estudiantil de l’abril. Una vaga que ha de servir per aixecar i rebutjar el 3+2 i dir ben clar que volem la rebaixa de taxes, però sense el 3+2. El 3+2 no és negociable.
Tot i així, és un error que considerem greu convocar concentracions i mobilitzacions “secretes”, sense fer difusió ni donar-les a conèixer. Les estudiants no necessitem herois que ens salvin de ningú, sinó construir un moviment massiu que sigui capaç de parar-li els peus a totes les institucions – inclòs els rectorats – que ens volen aplicar reformes educatives que van en contra dels nostres interessos com a estudiants.
Exigim la derogació immediata del 3+2
Exigim a tots i totes les representants d’estudiants que votin en contra dels graus de tres anys als òrgans de govern i de representació estudiantil.
Exigim al Govern de la Generalitat que augmenti la inversió en universitats per aconseguir una universitat gratuïta i suficientment finançada.
Exigim al Govern de l’estat que elimini la taxa de reposició i que doti de pressupost suficient les beques per estudiants.
(Gràfiques i dades tretes d’informes de l’Osu, tots els documents oficials que es nombren poden ser trobats en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya o en les webs oficials de les institucions mencionades: AQU, UAB i CIC)