AUTORA: LAURA R.
L’11 de març de 2020 l’OMS va declarar que el brot epidèmic de la COVID-19 constituïa una pandèmia. El 14 de març, el govern va adoptar el Reial decret 463/2020 pel qual es va declarar l’Estat d’Alarma. Un decret que permetia, entre altres coses, intervenir la sanitat privada, a més de la indústria i altres recursos privats com els laboratoris, per posar-ho al servei de lliurar una veritable guerra contra el virus. Però res d’això es va fer.
A un any de la pandèmia, toca fer balanç i treure algunes conclusions. I hi ha dos evidents: aquest primer any pandèmic se salda amb la pitjor crisi de mortalitat que es recorda en l’Estat espanyol des que hi ha registres oficials i ens deixa una salut pública molt més feble que abans.
Diverses vagues i moltes mobilitzacions després, la principal demanda dels sanitaris, “reforç immediat de la sanitat pública!” continua caient en sac trencat. El nostre sistema de salut, amb una Atenció Primària gairebé a la vora del col·lapse en moltes CCAA, no sembla estar en condicions d’afrontar els tres grans reptes que té per davant: prevenir una més que previsible quarta onada, atendre adequadament altres problemes de salut i als pacients “no Covid “, semiabandonats en aquesta crisi sanitària, i, en tercer lloc, accelerar el lent i caòtic pla de vacunació posat en marxa que te com objectiu aconseguir la immunitat del 70% de la població a l’estiu.
La pitjor crisi de mortalitat en l’Estat espanyol des de que existeixen registres oficials
Segons Eurostat, Espanya és el país de la Unió Europea amb major excés de mortalitat en aquesta pandèmia. Un terme utilitzat en epidemiologia i salut pública que es refereix al nombre de morts per totes les causes durant una crisi, més enllà del que s’esperaria en condicions normals.
El MOMO (Sistema de Monitoratge de la Mortalitat diària) ha registrat quatre períodes amb excés de mortalitat respecte a l’estimació esperable. En total, entre març de 2020 i febrer de 2021, l’excés de mortalitat ha estat de 81.608 persones.
Només entre gener i maig de 2020 va haver-hi 45.684 defuncions causades directament per la Covid-19, segons les dades de defunció de l’INE. I en els centres sociosanitaris espanyols es van produir una de cada tres morts.
Menció especial mereixen els números de víctimes mortals de les residències al 2020, ja siguin públiques, concertades o privades, que es va situar en 31.469 persones amb Covid-19 o símptomes similars, segons dades de les CCAA.
D’aquells fangs, aquests llots
Cap sistema sanitari públic del món estava preparat per a afrontar aquesta greu crisi sanitària, inclòs en nostre. La sanitat pública va començar a desmantellar-se i a privatitzar-se fa molt temps, des de que la Llei 15/97 va obrir el camí legal que va permetre transformar-la en un mercat i en una oportunitat de negoci.
Va ser al 2008, després del rescat bancari amb diners públics, quan tant els governs centrals com els de les seves diferents autonomies van aprovar retallades sanitàries que van afeblir el sistema i el van deixar nu enfront d’aquesta pandèmia. Mentre el Producte Interior Brut (PIB) va pujar un 8,6% entre 2009 i 2018, la despesa sanitària pública es va reduir en un 11,21%.
Les retallades i empitjorament de la qualitat del sistema públic han anat en paral·lel a l’augment de la concertació, cada vegada en més mans de multinacionals que posen la rendibilitat per davant del dret a la salut. Un primer pas per a la privatització total. A això se suma el copagament de medicaments des de 2012, pel qual més de 1,4 milions de persones no han pogut retirar els medicaments prescrits per problemes econòmics.
Les conseqüències d’una Salut pública desbordada que, un any després, no s’ha vist reforçada
En aquests anys, l’Atenció Primària, s’ha vist reduïda en un 13% i, com a conseqüència, es troba per sota de la majoria dels països del nostre entorn en el ràtio de personal mèdic i d’infermeria per cada 1000 habitants. L’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària té un dèficit de professionals en 15 comunitats autònomes. Ja abans de la pandèmia el personal sanitari d’Atenció Primària sofria una enorme precarietat laboral i una important sobrecàrrega assistencial en molts llocs. Això és la causa per la qual molts professionals decideixen emigrar buscant millors condicions laborals.
La Covid ha obligat a tancar centres de salut i consultoris locals, transformant el model presencial en un d’atenció telefònica per a prevenir contagis. Però això s’ha fet de manera brusca i sense els avanços tecnològics necessaris en un context de gran pressió assistencial i sense mesures de reforç de cap mena. Serveis essencials, com l’atenció domiciliària, s’han vist reduïts i les llistes d’espera han augmentat notablement. S’ha mobilitzat personal d’Atenció Primària en hospitals d’emergència sense substituir adequadament aquests ni les baixes per contagis.
El “Pla per a la transició cap a una nova normalitat” del Ministeri de Sanitat, que va guiar l’alleujament gradual del confinament en la primera onada, no va incloure indicadors que permetessin avaluar la capacitat assistencial de l’Atenció Primària. Amb això, aquesta va haver d’assumir noves funcions, “reforçant-se” de manera poc adequada. Fins i tot en un context de pandèmia, s’han continuat oferint contractes per setmanes. La segona onada va arribar amb un percentatge alt de professionals de vacances, les baixes dels quals, en la seva gran majoria, no van ser cobertes.
Igualment, la derivació per a l’accés a proves diagnòstiques hospitalàries s’ha vist paralitzada o seriosament afectada, la qual cosa ha constribuit a un augment de la mortalitat per càncer i altres malalties en les quals un diagnòstic precoç és essencial. Segons les associacions de pacients, les llistes d’espera han augmentat un 50% i el temps per a diagnosticar una malaltia crònica està creixent un 30%. Les conseqüències van des de patologies que s’agreugen per falta d’atenció fins a casos de morts sense haver aconseguit una cita pel col·lapse del sistema.
Mateix col·lapse i sobrecàrrega ha sofert l’atenció especialitzada. Improvisant UCIS, derivant pacients a la privada amb diners públics i, en alguns llocs com Madrid, ni tan sols amb un pla per a distribuir proporcionalment a pacients crítics segons nombre de llits i recursos de cada hospital.
La deterioració de la Salut pública colpeja als més vulnerables i recau sobre el personal sanitari
Els qui més estan sofrint les barreres d’accés a salut són les persones majors i les persones amb malalties cròniques o de salut mental, les quals s’han agreujat amb la pandèmia.
També les persones immigrants en situació irregular i les cuidadores informals, les quals són un 75% dones, han assumit una major càrrega de cures en situacions d’enorme solitud davant la falta de recursos sanitaris accessibles.
La capacitat de l’Atenció Primària per a identificar a una part de les víctimes de violència de gènere s’ha vist reduïda just quan amb la pandèmia les dones han sofert un increment de la violència de gènere. Tots aquests col·lectius ja venien sofrint les mesures d’austeritat i creixent privatització en aquests anys, de la nostra sanitat pública.
L’Estat espanyol és també un dels països europeus amb major nombre de professionals sanitaris contagiats pel coronavirus. Aquests han patit la falta d’equips de protecció individual (EPI) i d’accés a les proves de diagnòstic PCR durant les primeres setmanes de la pandèmia. Un any després, més de 123.603 professionals de la salut s’han contagiat del virus, segons el Ministeri de Sanitat, dels quals el 78% són dones. A això se li suma l’augment exponencialment dels problemes de salut mental dins del col·lectiu on la gran majoria experimenta un alt grau de desgast professional. Malgrat això, els professionals sanitaris no han dubtat mai a arriscar la seva salut i el seu benestar.
Per a 2021, els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) contemplen 7.330 milions d’euros per a Sanitat, 1300 milions menys del que rep la Casa Reial i 2300 milions menys que Defensa. Un augment de 3149 milions respecte a 2020, insuficient per a revertir les retallades i atendre les tasques que hi ha per davant. No oblidem a més que la despesa sanitària en els PGE és una part petita del conjunt de la despesa pública en sanitat que recau en les autonomies i que sobre les quals també s’ha retallat aquests anys.
Més que mai, necessitem reforçar la nostra Sanitat Pública i acabar amb la seva privatització.
Inversió massiva en Sanitat Pública amb reforç tècnic i contractació del personal suficient en condicions laborables i salaris dignes!
Ni un euro a la privada! Fora la Llei 15/97 i totes les lleis privatizadores! Intervenció de la sanitat privada!
Remunicipalització i tornada a mans públiques de les residències i de la resta de serveis soci-sanitaris!
Reforços públics per a la campanya de vacunació! Expropiació dels laboratoris i recursos farmacèutics!
Alliberament de les patents de vacunes i una ràpida producció mundial garantida pels estats! Perquè la salut no pot ser mai més un negoci i la prioritat avui és acabar amb la pandèmia!
DADES EXTRETES DE:
- Momo (isciii.es)
- Radiografía del coronavirus en residencias de ancianos.| RTVE.es
- Tercera ola: Los errores que nos han llevado a la tercera ola: de nuevo una rápida desescalada y priorizar la economía (publico.es)
- El reto de la sanidad española: financiación suficiente y sin peligro de privatización (eldiario.es)
- Vacunación en Madrid: Los centros de salud salvan el primer día de vacunación a mayores de 80 años pese a la falta de planificación de Ayuso. (publico.es)
- Madrid firma la orden para activar la sanidad privada para… (consalud.es)
- Una tercera ola explosiva: más de un millón de casos y 19.200 muertos (niusdiario.es)
- Informe de Amnistía Internacional: “La otra pandemia”