AUTOR: JUAN PARODI
Després de nou mesos d’emergència sanitària, les mesures parcials, insuficients i incongruents per a controlar la pandèmia, continuen sent la tònica habitual. Les xifres de morts resulten intolerables, la transmissió del virus continua sent molt alta i la situació és d’alt risc en la major part del territori. És per això que la majoria d’epidemiòlegs donen per fet que caldrà enfrontar-se a una tercera onada, sense haver superat la segona.
Aquesta situació es repeteix a tota Europa. En diversos països, les xifres de contagis i morts són alarmants i pitjors que en la primera onada. Més de 400.000 morts en tot el continent, on una persona mor cada 17 segons per Covid 19. És el preu a pagar per la hipòcrita “nova normalitat” imposada per les burgesies de tots els països. L’OMS va advertir als governs europeus de nous rebrots si no aconsegueixen millorar els seus sistemes sanitaris.
Mentrestant, les últimes dades de l’INE apunten que l’excés de morts supera, en molt, les xifres oficials, tant en la primera com en la segona onada; i l’avaluació independent i imparcial de la gestió de la pandèmia que una vintena de prestigiosos científics espanyols porten reclamant des d’agost, continua retardant-se i no té ni data d’inici.
Salvar vides i «Nadal»? Qui és responsable?
Un darrere l’altre, els diferents governs autonòmics van aprovar plans especials amb noves normes de mobilitat i aforaments, en una desescalada progressiva de cara al Nadal, que ara es plantegen endurir, si la situació no millora, la qual cosa demostra que els governs segueixen «per darrere» del virus. El «gran dilema» a consensuar, va ser decidir l’hora del toc de queda o amb quants familiars i «afins» podrem asseure’ns a la taula.
Novament, les ordres i contraordres i la falta de concreció de les mesures, no sols generen molts dubtes, sinó que deixen el seu compliment a l’arbitri i voluntat de cadascun/a. Una calculada ambigüitat amb la qual els governs es renten les mans: «Les administracions vam posar les normes. Si hi ha tercera ona, la responsabilitat serà només vostra». Amb les seves mesures parcials i insuficients, són ells els que promouen que es produeixin aglomeracions.
És hipòcrita i injust demanar la mateixa responsabilitat als qui viuen en pisos petits de barris amuntegats, suporten transports públics abarrotats per a anar a treballar, en llocs on la distància social és una ficció, que als qui tenen segones residències on anar, diners per a reservar locals privats o fer-se un control de la Covid quan vulguin.
I sobretot, on va estar la responsabilitat dels governs quan entre gener i maig gairebé 14.000 persones van morir en residències sense ser traslladats a un hospital i 2.500 van morir a les seves cases; moltes sense assistència mèdica pel col·lapse hospitalari? On està ara quan mesos després l’atenció primària i els hospitals, segueixen sense tenir suficients rastrejadors ni el personal sanitari que es precisa? O quan segueixen sense reforçar els transports públics ni asseguren habitatges dignes per a protegir-nos del virus?
Una sanitat que segueix retallada i sotmesa a gran pressió
Per a calmar els ànims anuncien que «hi ha una llum en l’horitzó» perquè aviat arribaran les vacunes. Una campanya que recaurà sobre l’atenció primària, encarregada de les proves PCR o d’antígens i dels rastrejos, i que segueix col·lapsada. Falta personal d’infermeria per a tantes tasques. I als hospitals, segueixen les llargues llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques i molts malalts crònics no poden ser atesos correctament. La nostra sanitat, greument tocada per aquesta pandèmia, encara pateix les conseqüències de les greus retallades que es van fer a partir de 2010.
A sobre, governs com el de la Comunitat de Madrid duu a terme trasllats de personal al controvertit hospital Isabel Zendal, a costa de reduir les plantilles d’altres hospitals, ja de per si molt minvades. Enmig d’aquesta crisi, hi ha diners per a aixecar edificis, però no per a contractar més personal mèdic o obrir UCI’s que es mantenen tancades, com les de l’hospital Infanta Sofía de Madrid. La salut continua sent un negoci per a constructores i altres empreses amigues.
A aquestes alçades, tenim clar que malgrat la demagògia dels seus discursos, la campanya per a salvar vides i alhora salvar Nadal, no és una altra cosa que l’enèsim intent de salvar els beneficis dels capitalistes. La causa per la qual els contagis i les morts es mantenen, no està en la conducta individual irresponsable d’uns pocs, sinó en la impossibilitat dels governs burgesos de derrotar la pandèmia, la qual cosa és conseqüència del sistema capitalista.
En l’aprovació d’aquestes mesures els governs actuen «amb una mà lligada”, perquè es troben absolutament condicionats pel seu caràcter de classe i els interessos que defensen.