Una catàstrofe social que era més que previsible
No era nou que quan va arribar la pandèmia, ni aquest govern quan es va posar al comandament podia ignorar, que el nostre país estava a la cua d’inversió en despesa social a Europa. Per sota del conjunt dels 27 de la despesa en discapacitat, tercera edat, família, infància, inclusió i sobretot habitatge, on l’Estat gairebé no existeix, segons les dades de l’Eurostat.
I no ens referim a la despesa bruta on com és lògic, països més rics que Espanya com França o Alemanya gasten més, sinó en relació amb el seu PIB o riquesa nacional. L’única excepció és en protecció per desocupació, on paguem car l’alt índex d’atur des de la crisi de 2008, gastant més que la mitjana.
No era difícil per tant preveure les cues de fam que estem vivint, ja que la pobresa tenia un terreny adobat abans del virus. La mateixa Comissió Europea va advertir fa un any que la crisi provocada per la pandèmia incrementaria els nivells de pobresa i exclusió social en l’Estat espanyol, en particular entre les famílies amb fills/es.
Aquesta desigualtat és també la que explica a Madrid que, en districtes com Vallecas, la renda per càpita és d’un 36% de mitjana al districte de Chamartín, els i les seves veïnes tinguessin un 68% més de probabilitats de contreure la malaltia, que en els districtes més rics. Per això no ens hem cansat de dir que, encara que el virus no entén de classes socials, els governs sí que ho fan.
Un escut social que va ser de paper per als de baix…
A mitjans de la seva “nova normalitat”, els i les treballadores vam ser obligades a lliurar aquesta guerra contra la pandèmia, amb l’única protecció de l’anomenat” escut social”, aprovat durant l’estat d’alarma i amb el qual aquest Govern -deia-, “no anava a deixar a ningú enrere”.
El problema és que per a la classe treballadora aquest escut social era “de paper”. Unes mesures escrites en el paper, que o no s’han traduït a la vida real o van resultar totalment escasses i insuficients.
També per a petits autònoms del comerç i l’hostaleria, que són un dels sectors més afectats per les restriccions de la pandèmia, les ajudes han arribat tard i malament, provocant el tancament o la fallida de molts negocis. Gairebé 800.000 persones van caure en la pobresa severa amb la pandèmia i hi ha 10,9 milions de persones que viuen amb menys de 24 euros al dia, mentre els multimilionaris espanyols van guanyar més de 26.000 milions; el triple de la despesa sanitària.
Malgrat el discurs del govern, durant l’estat d’alarma no s’han prohibit realment els desnonaments i les famílies que van poder acollir-se a una moratòria en pagaments de lloguer o d’hipoteca, van quedar encara més endeutades. Només el 2020 va haver-hi més de 21.000 desnonaments i es preveuen molts més quan milers de famílies hagin d’enfrontar-se als pagaments paralitzats i més treballadors/es es vegin en la mateixa situació d’impagament.
Tampoc es va prohibir el tall dels subministraments i han estat moltes les famílies vulnerables a les quals se’ls han tallat els subministraments bàsics, inclosa la llum, en els pitjors mesos d’hivern. I si no, que li ho diguin a les que viuen a la Canyada Real de Madrid! Igualment, el bo social elèctric al qual es van incorporar unes 42.000 llars durant l’estat d’alarma ja existia des de 2009. Una mesura insuficient per a les més vulnerables que no poden pagar res i deixa fora a moltes pels enutjosos tràmits i estrictes condicions que exigeixen les companyies elèctriques.
Pel que fa als ERTOs, una altra de les mesures d’aquest escut social que han vingut per a quedar-se i amenacen convertir-se en un nou mecanisme de flexibilitat laboral, estan suposant un transvasament gegant de diners públics a les empreses, mentre les famílies afectades veuen disminuïts notablement els seus ingressos (i això si tenen la sort de cobrar!). Però, tampoc han servit per a parar la gran quantitat de tancaments, ERO i acomiadaments que estem veient i que aquest govern es veu ara incapaç d’evitar!
I què dir de l’Ingrés Mínim Vital, que era la “mesura estrella” per a acabar amb la pobresa extrema, però que només ha arribat a 160.000 llars dels 850.000 previstos i l’accés als quals, amb les oficines de la Seguretat Social tancades, és una autèntica “gimcana“.
…I l’escut de ferro per als de sempre
En canvi, per a protegir els beneficis multimilionaris de les grans multinacionals, l’escut ha estat de ferro. L’Estat ha desemborsat a les grans multinacionals, milers de milions per a aportar-los liquiditat, per a l’ajornament d’impostos, per a avalar els crèdits que han sol·licitat a entitats financeres o per a cobertures asseguradores. I a això se sumaran ara els fons de reconstrucció europeus, on “la grossa” també li va tocar a les empreses de l’Ibex 35. Una veritable bicoca!
I per descomptat, ni parlar de tocar la butxaca de l’Església a la qual continuem subvencionant, d’exigir a la Casa Reial que retorni el robat, ni de demanar als bancs els diners del rescat anterior. A sobre, la Banca pretén sanejar els seus comptes en aquesta nova crisi, amb una macro ERO que suposarà desenes de milers d’acomiadaments i que deixarà a molts municipis petits sense oficines ni caixers.
És hora de sacsejar-nos la resignació i la por i tornar als carrers!
Aquesta setmana el Govern va aprovar un decret que ampliarà fins al 9 d’Agost, diverses d’aquestes mesures de l’escut social, una vegada finalitzi l’estat d’alarma, així com la consideració de que l’atenció a les víctimes de violència de gènere segueixi sent un “servei essencial”, (potser no hauria de ser-ho sempre?). A això se suma al que va anunciar fa dies, que els ERTO s’allargaran més enllà del 31 de maig, que és l’última pròrroga que es va pactar en el marc del diàleg social.
Encara que Carmen Calvo digui que amb aquestes mesures “tots els ciutadans poden estar tranquils davant la fi de l’estat d’alarma”, la veritat és que poc o res canviarà la situació de la classe treballadora i especialment la dels sectors més vulnerables, el futur dels quals es torna cada vegada més fosc.
Aquesta pandèmia ha deixat en evidència, no només la irracionalitat del sistema capitalista, si no de quin costat estan i estaran SEMPRE els qui governen dins d’ell, per més discursos i màscares diferents que es posin. Des de Corrent Roig, cridem a treure’ns la resignació i la por, a tornar als carrers fins a arrencar al govern PSOE-UP i a tots els governs autonòmics, les mesures del pla de xoc sanitari, social i econòmic que NO van aprovar i que la classe treballadora i especialment la joventut, les persones migrants i les dones, necessitem, per a sortir d’aquesta crisi.
Prohibir els acomiadaments i nacionalitzar les indústries claus!
Per un pla de reindustrialització basat en les necessitats socials i la cura mediambiental!
Derogar les reformes laborals i no imposar una nova!
No al nou “Pensionazo” en marxa! Igualtat salarial i en pensions!
Més recursos contra tota violència masclista i per a acabar amb la doble jornada laboral!
Derogació de la Llei d’estrangeria i Regularització JA!
Pla especial d’ocupació juvenil i contingent laboral LGTBI en l’ocupació pública!
Reforç immediat de la Sanitat pública i ni un euro a la privada! Liberalització de les patents!
Prohibició real dels desnonaments! Confiscació dels pisos en mans de la Banca, els fons voltor i els grans tenidors!