Autor: Ángel Luís ParrasEl govern de Pedro Sánchez y Unidos Podemos van assolir un “Acord de Pressupostos Generals de l’Estat”. Els dirigents de PSOE i Podemos no han escatimat afalacs a l’acord que persegueix garantir el nou govern fins el 2020. Pregonen les seves bonances amb eslògans sobre l’augment del sou mínim, revertir els aspectes més negatius de la reforma laboral, polítiques d’igualtat… La campanya impresentable del duet Casado i Rivera semblava donar tintes “progressistes” a l’Acord. ¿És així, en rigor? L’acord “s’oblida” de les promeses de Sánchez i Iglesias en l’oposició . Està molt per darrere de les exigències del carrer. No altera cap element bàsic de les contrareformes del PSOE i del PP ni la fiscalitat. Té molt de màrqueting i poc, o res, de contingut social. A més, el donen per fet quan ha de passar abans per la UE i per la majoria parlamentària, que no tenen. 

 

UN SOU MÍNIM DE 900 EUROS PER A TOTS/ES?

La pujada del SMI pel 2019 és la mesura estrella de l’Acord. És una pujada que està per sota del compromís de Sánchez en la seva investidura, quan va parlar d’augmentar-lo a 1000€ pel 2020. I està molt més lluny encara de les recomanacions de la OIT per a fixar-lo en el 60% del sou mitjà, el que significa 1200€. Queda molta distància del SMI a Alemanya de 1498€; França, de 1498,5€; d’Itàlia, de 1642.30€, o d’Irlanda de 1614€. Podríem, fins i tot, dubtar si finalment el duran a terme, tenint en compte l’incompliment  flagrant de la promesa sobre el SMI que va fer Zapatero el 2004.

L’AUGMENT DEL SMI ÉS PRÀCTICAMENT IRRELLEVANT SENSE DEROGAR LES REFORMES LABORALS

No expliquen quina és la incidència real, pràctica entre els i les treballadores, d’aquesta mesura enunciada. El SMI és un instrument que té, en teoria, com a funció principal fixar un sou salarial que asseguri un ingrés mínim. Però la incidència real del SMI no es pot valorar dissociant-lo del model de relacions laborals. La baixada general de salaris que ha acompanyat la crisi i que perdura en la cínicament anomenada “recuperació econòmica”, està vinculada a la proliferació de les jornades a temps parcial, la temporalitat, la rebaixa de categories, les hores extra no pagades, l’anomenada subocupació. Per això, parlar de pujada del SMI com a “mesura estrella” quan prevalen les reformes laborals és pura xerrameca. El salari mínim, sense derogar les reformes laborals, té una incidència escassíssima més enllà de l’autobombo. De fer, fins i tot als sectors amb pitjors salaris com hostaleria, comerç o neteja, els convenis estableixen “salaris terra” que superen el nou SMI.

ÉS UNA MESURA DE LLUITA CONTRA LA POBRESA?

Fins l’any 2004 el SMI tenia dues funcions: la teòrica, laboral, de garantia salarial mínima, i la de ser base de càlcul per a prestacions o rendes socials. El govern de Zapatero, amb el recolzament de CCOO i UGT, va introduir un canvi de molt calat. Per tal que aquestes pujades del SMI no repercutissin “negativament als comptes públics” es va eliminar la funció del SMI com a indicador de referència per a determinades prestacions socials i es va crear un altre indicador per a aquestes funcions: l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM). L’IPREM és la referència que actualment marca l’accés i la quantia d’ajudes, beques, subsidis i prestacions, entre elles les de la desocupació. L’IPREM era al 2008 de 516.90€ mensuals i està, avui, al 2018, en 537.84€ mensuals. L’acord firmat per PSOE i Unidos Podemos no recull pujada alguna en aquest indicador clau per a les ajudes socials.

REFORMA LABORAL: PELS SEUS FETS ELS CONEIXEREU

L’acord parla de canviar “els aspectes més lesius de la reforma laboral” del PP del 2012. Que lluny queden aquells temps en què Podemos va registrar al Congrés una proposició en què exigia derogar, a més de la reforma laboral del PP, l’aprovada el 2010 pel govern Zapatero, perquè “ja marcava el rumb per a “l’erosió” de molts d’aquests drets, particularment els vinculats a la negociació col·lectiva.” Per això, revertir únicament la normativa del 2012 del PP seria “clarament insuficient” (La Vanguardia 3/3/2016). Però ara, per pressions de la UE i la patronal, no s’han atrevit ni tan sols amb la reforma del PP. Segueix la prevalença dels convenis i acords d’empresa sobre els convenis sectorials, i ni tan sols suprimeixen els límits a l’ultraactivitat (prolongació de la vigència del conveni més enllà de la seva caducitat).

 SOM VELLS PERÒ NO ESTÚPIDS

Aquest és un dels crits més reiterats a les lluites dels i les pensionistes. L’Acord diu: “es garanteix el poder adquisitiu dels pensionistes d’acord amb l’IPC” i “les pensions mínimes no contributives pujaran un 3%.” I això resol els temes centrals que van donar origen a la lluita dels/les pensionistes?

En primer lloc, la pujada de l’IPC, en què garanteix el poder adquisitiu de dos milions de pensionistes que guanyen entre 150 i 500€? Inclús pujant-los el 3%, garanteix el poder adquisitiu cobrar tots els mesos 154.50€? El problema és que 6 milions i mig de pensionistes cobren una pensió que no arriba als 1000€ i això no es resol amb l’IPC, per això una de les reivindicacions centrals del moviment ha sigut i és la pensió mínima de 1084€, una reivindicació que no està a l’Acord, ni se l’espera.

En segon lloc, el PSOE va presentar una esmena al projecte de Pressupostos de 2018 del Govern de Rajoy per a derogar el factor de sostenibilitat de les pensions i Unidos Podemos va presentar proposicions de Llei per a eliminar tal factor. No obstant això, ara a l’Acord no es diu ni una sola paraula del “factor de sostenibilitat” amb el qual pretenen retallar la quantia de les pensions futures que, recordem, està postergada la seva aplicació però no suprimida.

En tercer lloc, de la reivindicació central, garantir el Sistema Públic de Pensions, que les pensions es garanteixin pels Pressupostos Generals de l’Estat (com estaven abans del Pacte de Toledo), ni parlar del tema!!!

En realitat, és l’acord dels Pactes de Toledo, allò de sempre, els que aposten per un sistema mixt de pensions oúbliques de misèria i pensions provades que es pagaran aquells/es qui puguin pel suculent negoci de bancs, asseguradores i… buròcrates de CCOO i UGT.

 UNA OMISSIÓ VERGONYOSA: 700.000 empleats/des públics i un ERE

Es tracta d’un acord entre el Partit que governa i el que el sosté des del Parlament, com és possible que en matèria d’ocupació pública, on són els responsables directes, és a dir els “patrons”, ni es menciona el tema?

No diuen ni mitja paraula de com reposar els més de 220.000 llocs de treball perduts en les Administracions públiques entre 2010 i 2017. Ni mitja paraula dels més de 700.000 empleats/des públics contractats en frau de Llei des de fa 15, 20 o 30 anys que es veuen avui amenaçats d’acomiadaments amb el fi de reduir la taxa de temporalitat exigida des de la Unió Europea.

Com ells/es denuncien aquests dies des dels carrers: “aquest acord no és sinó un expedient de regulació d’ocupació, el major conegut en aquest país. Centenars de milers de treballadors i treballadores amb més de 45 anys i un currículum gairebé exclusiu com a servidors públics, estarem condemnats a la misèria i la de les nostres famílies.”

El seu silenci és tota una declaració de guerra a aquests milers de treballadors i treballadores del Govern i de qui el sosté.

ELS GRANS EMPRESARIS I ELS RICS SEGUIRAN SENSE PAGAR

Els signants de l’Acord, en l’oposició deien que la fiscalitat era injusta i havia de ser profundament canviada. Però el que hi ha a l’Acord són només canvis cosmètics. La mesura fiscal reina, el pagament d’un mínim del 15% sobre beneficis a les grans empreses ha quedat del tot devaluat a l’aplicar-lo, tal com reclamaven els grans de l’IBEX 35, a la “base imposable” de l’impost i no al “resultat comptable”. Els canvis a l’impost de la renda, l’impost de patrimoni són irrellevants. El nou impost de “transaccions financeres” i el “impost google” són brindis al sol amb escàs i incert impacte, i les mesures de lluita contra el frau, són de broma.