Ángel Luis Parras
Sindicalistas por la Unidad Popular es va conformar entorn d’un acord programàtic (un programa en defensa de la classe obrera), que va ser presentat públicament en un acte, difós entre milers de treballadors/es, passat a debat i esmenes entre nombrosos activistes i finalment sotmès a votació en una assemblea.
Un programa en defensa de la classe obrera, arrenca de diverses consideracions centrals que també formen part programa. Que el programa, no són suggeriments, és un “contracte social amb els treballadors i el poble”; que no acceptarem més legalitat que la que emani de la voluntat dels treballadors i el poble, i de la correlació de forces; que està basada en les necessitats més urgents de la classe obrera i reflecteix el que hem exigit en aquests anys des del carrer. I conclou amb les grans 11 mesures que sosté.
La participació dels candidats/es de Sindicalistas por la Unidad Popular a les primàries d’Ahora en Común s’ha fet al voltant de la defensa d’aquest programa i el compromís amb aquest.
El treball rde Sindicalistas por la Unidad Popular, tant pel contingut del seu programa com pel mètode de la seva elaboració, contrasta amb el curs seguit pel conjunt d’Ahora en Común – Unidad Popular. No va ser aquest el curs seguit a les primàries, per molts dels candidats/es i avui en dia, havent estat ja conformades les candidatures, no se sap amb certesa quin és el programa d’AC-Unidad Popular, més enllà dels genèrics denominats “punts mínims”.
En rigor, només es coneixen dues propostes programàtiques. Una citada de Sindicalistas por la U.P., una altra les mesures anunciades per Alberto Garzón.
El cap de llista i dirigent de IU va saludar a l’assemblea de Sindicalistas por la Unidad Popular i va reafirmar el seu compromís amb els treballadors/es. Com en aquella assemblea, Alberto Garzón va reiterar en la presentació de les seves 10 propostes, la necessitat de “recuperar els principis, davant d’un panorama en el qual la “lògica de la moda s’ha imposat sobre la lògica política”, en detriment de la reflexió. Els discursos s’han menjat els programes i els personatges a les persones” i va criticar “l’enfocament a curt termini que només pensa en les pròximes eleccions i no en les pròximes generacions”.
Coincidim plenament amb Alberto Garzón en aquestes crítiques perquè efectivament, les paraules buides, l’arrogància dels candidats de la vella i de la “nova política”, els fan assemblar-se més a concursants d’un càsting que a candidats i els seus programes disten entre poc i res uns dels altres.
Les seves 10 propostes van ser desenvolupades i defensades per Garzón, amb molta solvència, en un programa de gran audiència en la Sexta el passat dia 31.
Coincidim, a més, amb diverses mesures anunciades perquè algunes són les propostes centrals presentades per Sindicalistas por la Unidad Popular. Mesures com la derogació de les reformes laborals, un salari mínim interprofessional superior a 1.000 euros; la nacionalització de la banca, d’indústries claus com les elèctriques; la pujada dels impostos a les grans fortunes, bancs, Església; la defensa de la sanitat i l’educació pública traient la religió de les aules, acabant amb l’educació concertada i el concordat amb l’Església; la defensa de la república davant la monarquia, la defensa del dret a decidir dels catalans; la derogació de la Llei mordassa, etc., són sens dubte mesures que situen les propostes de Garzón com les més a l’esquerra de les candidatures concorren en aquestes eleccions.
Aquest fet permetrà el suport de molts treballadors/es a Ahora en Común–Unidad Popular i ens reafirma en treballar durant aquests mesos per recavar el vot per a aquesta candidatura.
No obstant, hi ha tres aspectes que marquen la diferència entre tots dos programes. El primer és el referit al Deute. Ni en les seves deu propostes, ni en la presentació més extensa cap a la Sexta, Garzón va mencionar aquest tema crucial. Altrament, el programa de Sindicalistas por la Unidad Popular és taxatiu al respecte: “Però no hi ha possibilitat de portar endavant aquest pla de rescat sense derogar de manera immediata l’art. 135 de la Constitució que PSOE i PP van aprovar d’urgència i d’amagat, sense decretar una immediata moratòria del pagament del deute amb els banquers i especuladors, mentre es posa en marxa una auditoria i el poble decideix què fer amb ella”.
El segon, és la postura davant la Unió Europea. En les seves deu propostes Garzón parla “d’Aquesta Unió Europea no ens val als pobles d’Europa ni a la gent treballadora”, mentre va apostar per “explorar noves vies d’integració regional que tinguin com a principi la solidaritat entre pobles”.
Va al·ludir fins i tot al “xantatge al qual va ser sotmès el Govern grec per voler fer les coses de forma diferent”. En el programa citat de la Sexta, quan li van preguntar de manera directa què faria amb la UE si passava el que va passar a Grècia, el seu to directe i clar es va tornar més aviat confús. Que el PIB espanyol no és el de Grècia i que les propostes que està fent caben en l’actual UE, van ser respostes a aquesta pregunta. L’experiència grega testifica que res que no siguin plans fiscalitzats, autoritzats i subordinats a la UE caben en aquesta cova. Eludir la resposta a aquest tema crucial no és un problema menor, ja que afecte a la credibilitat de totes les mesures proposades. El programa de Tessalònica de Syriza, les promeses de Tsipras i el resultat del referèndum es van convertir en paper mullat quan la Troika va dir: aquí no hi ha més pla que el que nosaltres manem.
Novament, valgui contrastar amb el programa de Sindicalistas por la Unidad Popular: “Som conscients que un programa com aquest mai serà acceptat per la UE i la Troika. La defensa de la sobirania nacional exigeix destacar qualsevol limitació a l’aplicació d’aquests plans. No existeix una sortida nacional favorable als treballadors i el poble pobre en l’Estat espanyol respectant les condicions del capital, sigui amb euro o sense euro, dins o fora de la UE. Ruptura amb tots els bancs i grans empresaris. A baix l’Europa del capital. Per una Europa dels treballadors i dels pobles”.
Pel nostre compromís de treballar pel vot per Ahora en Común–Unidad Popular, no significa el suport a un programa de la candidatura, que fins a la data desconeixem, i que està amenaçat de quedar-se en paper mullat davant l’escomesa de la Troika. Una escomesa que irremeiablement vindrà al govern que pretengui aplicar una sola d’aquestes mesures, com la derogació de la reforma laboral.
Un programa de canvi real, per a tenir credibilitat, exigeix que les propostes concretes vinguin avalades per un compromís, com diu Sindicalistas por la Unidad Popular, que “no acceptem més legalitat per al seu compliment que la que emani de la voluntat dels treballadors i el poble i de la correlació de forces de la seva lluita”.
Tot el nostre suport al programa de Sindicalistas por la Unidad Popular i als candidats i candidates que el defensen.
Les propostes centrals de Sindicalistes per la Unitat Popular
Corriente Roja participa de la candidatura Sindicalistas por la Unidad Popular que es presenta a les primàries d’Ahora en Común, aquesta candidatura està conformada per activistes del sindicalisme de classe i combatiu. Aquí teniu els 11 punts que defensa “Sindicalistas por la Unidad Popular”:
UN PROGRAMA DE SORTIDA DE LA CRISI AL SERVEI DE LA GRAN MAJORIA
- Un nou Estatut dels Treballadors, derogant les reformes laborals i de les pensions, que posi fre als acomiadaments massius, els EROs i ERTOs, amb els quals l’actual legislació és absolutament permissiva i amb el segrest de la negociació col·lectiva.
- Un pla d’emergència social, que garanteixi que cap família es quedi sense aliments, habitatge, educació i sanitat. Començant per la prohibició dels desnonaments i l’establiment d’un parc públic de lloguer social amb l’enorme patrimoni que retenen els banquers i grans immobiliàries.
- Un pla de xoc contra l’atur, que inclogui la reducció de la jornada laboral sense reduir el salari, per repartir la feina, així com la prestació universal d’atur a tot parat mentre no se’ls faciliti feina.
- Una educació i una sanitat 100% públiques i de qualitat.
- L’establiment d’un SMI i pensions mínimes a escala europea.
- Una reforma fiscal perquè paguin els que ara no ho fan: els rics, els especuladors i l’Església.
- Reforma agrària, basada en el principi de la terra per a qui la treballa.
- Però no hi ha possibilitat de tirar endavant aquest pla de rescat sense derogar de manera immediata l’art. 135 de la Constitució que el PSOE i el PP van aprovar d’urgència i d’amagat i sense decretar una immediata moratòria del pagament del deute als banquers i especuladors, mentre es posa en marxa una auditoria i el poble decideix què fer amb ella.
- De la mateixa manera, tampoc podem reindustrialitzar el país i assegurar un veritable pla d’ocupació sense crear una Banca Pública i nacionalitzar les indústries claus i la mineria.
- Un pla de mesures d’urgència en defensa dels drets democràtics i contra tota forma d’opressió:
- Obertura d’un procés constituent que defineixi un nou model d’estat social i representatiu. Que comenci pel dret de la ciutadania a escollir entre monarquia i república.
- Estem per l’autodeterminació dels pobles, pel seu dret a decidir. No volem cap unió forçosa sinó una unió lliure entre pobles lliures.
- Exigim la derogació de la Llei Mordassa i totes les lleis repressives i exigim una Amnistia Social de tots els processats, detinguts o multats en aquests anys de lluita contra la crisi.
- La lluita contra el masclisme i l’homofòbia, contra l’opressió a les dones i a tots els col·lectius perseguits o discriminats per la seva orientació sexual.
- Som conscients que un pla de rescat així mai serà acceptat per la UE i la Troica. La defensa de la sobirania nacional exigeix desacatar qualsevol limitació a l’aplicació d’aquests plans. Proposarem per tant un referèndum vinculant sobre la permanència en l’Euro i de la UE.
Aquestes onze grans mesures, és la nostra contribució perquè la classe obrera entri en acció i ocupi el centre del “tauler polític”, sense deixar en mans alienes el que ens correspon fer a nosaltres.
