AUTOR: ANGEL LUIS PARRAS
El govern rescata a les grans empreses mentre, a cop de tancaments, EREs i “fusions” envien els treballadors/es al carrer
Assistim a una nova onada d’acomiadaments i desindustrialització. José Maria Álvarez, secretari general d’UGT, “va augurar” dies enrere el que ja era evident: l’arribada d’una nova “allau d’acomiadaments”. Els pronòstics augurats parlen d’entre 200.000 i 300000 acomiadaments abans del 31 de desembre. Altres dades eleven la xifra fins als 500.000. El cert és que Nissan, Alcoa, Alestis, Indra… són algunes de les empreses que configuren aquest quadre de milers de treballadors/es que ja van ser o aniran al carrer per indústries que acomiaden o directament tanquen. De la mateixa manera, apareixen altres EREs, amb milers de llocs de treball que es perden en les fusions del Banc Santander, CaixaBank – Bankia o BBVA-Popular. En aquest quadre d’acomiadaments massius sobresurten dues figues notables: la concentració bancària i les “generoses ajudes” de la Unió Europea, els cèlebres “Fons de recuperació”.
El perifèric, dependent i decadent model productiu espanyol
La crisi de la Covid-19 va irrompre en mig d’una onada depressiva mundial oberta des de 2008 i en un moment en què ja apuntava una nova recessió. Però la crisi del coronavirus no ha fet més que despullar el model productiu espanyol, un capitalisme imperialista decadent amb ínfules de grandesa però, amb rigor, perifèric i dependent, sense una sola indústria puntera a escala internacional i amb una multitud de petites empreses i microempreses sustentades en el treball precari, salaris baixos, en molts casos miserables i amb un atur estructural crònic.
Aquest model productiu és conseqüència directa de l’oposició estratègica del gran capital espanyol iniciat a finals de la dècada del 50, de la mà del dictador i dels EUA i culminada per l’entrada a la UE (llavors CEE) el 1986. Va ser la transició econòmica, l’altra cara de la transició política. Ho van vendre com el camí al progrés i la modernitat, però en veritat no era altra cosa que, en la divisió internacional de treball, l’economia espanyola quedés relegada a ser una economia perifèrica sotmesa a les potències dominants de la UE.
Els grans grups industrials alemanys i francesos no volien competidors en aquest terreny i per la mateixa raó, va ser laminada la producció agrícola i ramadera. Les “ajudes” que van arribar d’Europa han sigut la contrapartida per convertir l’economia espanyola en un gran mercat per les exportacions alemanyes, franceses o nord-americanes, deixant-lo com a destí turístic, arrasant costes, ciutats i el mateix medi ambient d’acord amb una monstruosa xarxa de carreteres, vies d’alta velocitat i una, tant amplia com irracional, xarxa d’aeroports.
Un projecte que va venir com anell al dit a la banca i a les constructores, que van internacionalitzar els seus negocis, així com a tota tipus d’especuladors vinculats al llarg cicle d’especulació immobiliària-financera prosperaven en mig del diner fàcil i ràpid, l’anomenada “cultura del pelotazo”. La catàstrofe social que acompanya la pandèmia, no és més que un subproducte d’aquest model productiu.
Els interminables discursos de Pedro Sánchez, no han parat de repetir que la pandèmia ens ha servit “per aprendre” i sortir d’ella “diferents“, que el govern garantiria la “solidaritat“, que “ningú quedaria enrere“. Tot i això, els fets no quadren amb els discursos i les polítiques, els tancaments, EREs, acomiadaments i ajudes de la UE per fer tot això. És la mateixa música i lletra de sempre però amb més bombo.
Com tots els governs anteriors, rescaten a les grans empreses, desindustrialitzen el país i envien els/les treballadors/es a la misèria.
Fa ja més d’un any, algunes veus des dels mateixos treballadors/es i alguns/es dirigents sindicals, passant per diputats gallecs i, fins i tot, alguns dirigents de Podemos com Pablo Iglesias o Yolanda Díaz (quan no tenien “responsabilitat de govern“) es van començar a plantejar la nacionalització d’Alcoa com única mesura realista per preservar l’empresa, salvar els llocs de treball i no seguir aprofundint el desmantellament industrial. La resposta de la llavors ministra de treball del govern del PSOE, Magdalena Valerio, va ser fulminant: “Com intervenció? No estem en un règim comunista”. La il·lustra ministra no va informar de quan va abraçar el comunisme Mariano Rajoy, doncs va ser ell mateix que va nacionalitzar les Caixes d’Estalvis i va apadrinar la seva posterior venda a Ángela Merkel qui, en aquelles dates estava acabant de prendre control de Lufthansa amb un previ desemborsament de 9.000 milions d’euros sense que Alemanya s’hagués fet comunista.
En realitat els governs europeus, amb l’aval de Brussel·les, van crear fons d’estabilització per “participar en el capital de les companyies en risc de fallida (…).” Amb la recomanació, això si, que la intervenció havia de ser caràcter temporal i la mesura fos “d’últim recurs”.
EL govern PSOE-UP ha seguit la mateixa línia de l’anterior ministra de treball i el Ministeri d’Indústria ha descartat expressament “la possibilitat d’intervenir Alcoa a San Cibrao (Lugo) en el sentit de l’expropiació o nacionalització.”
L’empresa Indra ha tornat a presentar dos EREs, en dues de les seves empreses en aquest grup empresarial de l’Ibex 35 que enviarà al carrer a més famílies, com ja van fer el 2015 amb un altre ERE. El mateix ha passat a Alestis que deixarà al carrer a 440 famílies directes, a més de les empreses auxiliars com el que ja va passar a LTK.
La política “anti intervencionista” del govern arriba al punt de la més completa inhibició en defensa dels llocs de treball i la indústria mateixa inclús on és el principal accionista de les empreses afectades com en els casos d’Alestis o Indra. La Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) posseeix el 24,05% de les accions d’Alestis, capital que el govern va aprovar ampliar al juny de l’any passat en un acord que “il·luminarà un gran grup industrial amb noves oportunitats per ampliar mercats i crear treball, que convertirà a Alestis en el proveïdor més gran aeronàutic de capital espanyol”. És a través del mateix grup SEPI que el govern controla el 18,7% de les accions d’Indra sent l’accionista de referència del grup.
Però, per què aquest govern, com Merkel o Macron, com el mateix Rajoy amb la banca, no “nacionalitza” encara que sigui per sanejar les empreses i després tornar a privatitzar-les com fan tots els governs burgesos? El tancament d’Alcoa representa acabar amb l’única fàbrica en tot l’Estat Espanyol que produeix alumini primari i la política de la multinacional nord-americana propietària d’Alcoa no és tancar sense més sinó que, com tot “depredador industrial”, no vol competència des de l’Estat Espanyol. El mateix criteri utilitzat a Nissan on la nacionalització suposaria la creació de competència en el sector de l’automòbil per les multinacionals perquè no hi ha un sol fabricant espanyol i totes les factories, sense excepció, pertanyen a multinacionals estrangeres, principalment franceses i alemanyes.
No nacionalitzen perquè aquest govern no aplica qualsevol política propatronal, burgesa, sinó la política burgesa d’un govern sotmès a la Unió Europea i lacai dels imperialismes més grans.
El rescat d’Air Europa
Air Europa és una empresa que consta de 3.000 treballadors/es, el seu president és un conegut empresari salmantí, nacionalitzat dominicà, amo també d’empreses com Viajes Halcón i altres agrupades en el hòlding Globalia Corporación Empresarial S.A.
Air Europa està embarcada en un procés de venta a Internacional Airlines Group (IAG), un hòlding del Ibex 35 capitanejat per la British Airways i que ja s’havia fet abans amb Ibèria i Vueling. La crisi de la pandèmia ha accelerat el procés d’absorció d’Air Europa i a través del Fondo de Apoyo a la Solvència de Empresas estratégicas, creat pel govern “per evitar la fallida de companyies considerades vitals per l’economia espanyola i dotada amb 10.000 milions d’euros” via el Ministeri de transport i el SEPI el govern PSOE-UP va sortir al rescat de la família Hidalgo. Air Europa sobreviu, de fet, gràcies a un crèdit del ICO al ser declarat pel govern com empresa estratègica. Però les negociacions entre la família Hidalgo i la IAG s’han complicat al compàs de la pandèmia i davant l’amenaça que la negociació pogués avortar el negoci, el Consell de Ministres va aprovar el passat 3 de novembre el rescat de la companyia aèria Air Europa, a la que injectarà 475 milions d’euros.
Als préstecs de l’ICO es van unir els ERTEs en Globalia Corporación Empresarial S.A. i ara el nou crèdit que salvarà el negoci de la família Hidalgo i el de la IAG a costa de l’erari públic i creant-se una situació de monopoli deguda al fet que IAG passaria a controlar més del setanta per cent de les rutes aèries espanyoles. El que “no es pot fer” a Nissan, Alcoa, Alestis o Indra “si es pot fer” quan es tracta de rescatar banquers, empresaris i deixar el terreny expedit a les multinacionals.
Cal afegir a aquest abús del govern progressista, compromès amb el medi ambient i la transició energètica, que dediqui el diner públic al rescat milionari de línies aèries en lloc de fomentar un sistema de transport menys depredador i més sostenible des del punt de vista dels interessos socials i ambientals.
Per un pla de reindustrialització: Nacionalització de les indústries claus
Des de Corrent Roig, defensem la nacionalització de totes les indústries claus que amenacen amb acomiadaments, tancaments i deslocalitzacions. Les polítiques de la burocràcia sindical, la reivindicació dels EREs i ERTEs o el suport als tancaments com Nissan són el camí per profunditzar la desindustrialització, fer créixer l’atur i la precarització. És per això que cridem als comitès d’empresa, als/les treballadors/es amenaçats de tancaments o EREs, a les organitzacions del sindicalisme combatiu a fer de la NACIONALITZACIÓ una exigència massiva al govern PSOE-UP, perquè és l’única mesura per parar els tancaments, enfrontar els EREs, salvar els llocs de treball i evitar seguir profunditzant la desindustrialització i amb ella, la dependència econòmica de l’exterior.
“No sembla tan difícil nacionalitzar. La desnacionalització va ser ben fàcil: el que abans era públic va passar a mans privades el 1998 quan l’estat va vendre a Alcoa aquestes fàbriques. Tampoc el rescat als bancs el 2008 va ser complicat: nacionalització de les pèrdues, privatització dels beneficis i a viure del conte”
(Alcoa San Cibrao: la solució, ¡Nacionalització ja! Declaració Corrente Vermella 15/10/2020).
“Només amb una gran empresa en mans de l’Estat i sota control dels seus treballadors/es i tècnics, es pot garantir una reestructuració que respecti la feina, el medi ambient i enforteixi el teixit industrial del país. La nacionalització de les factories de Nissan i les de tota multinacional que vulgui tancar factories o acomiadar en massa ha de ser la base d’aquesta empresa pública”.
(Nacionalitzar Nissan i intervenir el sector de l’automòbil, Corrent Roig, 4/07/2020).
Corrent Roig, com em defensat amb Nissan, Alcoa, Alestis o Indra diem:
la Nacionalització de les indústries claus es converteix en un problema crucial i és el primer pas per posar en marxa un pla de reindustrialització, basat en les necessitats socials i mediambientals.