AUTOR: CORRENTE VERMELLA (GALICIA)

Les plantilles d’Alcoa de San Cibrao i AluIbérica a La Corunya fa mesos que estan en lluita contra el tancament i en la defensa dels seus llocs de feina.

En el cas de La Corunya i Avilés, quan Alcoa va voler marxar, la solució dels governs de la Xunta i central va ser buscar una altra empresa privada que la comprés. Solució nefasta: després de més d’un any les plantes segueixen sense tenir càrrega de treball per falta absoluta de pla empresarial, va haver-hi una venda fraudulenta a una altra empresa i estan patint una dura repressió sindical.

Alcoa a San Cibrao continua el seu full de ruta. I els governs proposen la mateixa “gran idea”: “no us preocupeu! Nosaltres busquem una empresa compradora!” Això és prendre el pèl a la plantilla.

Alcoa negocia i després deixa de negociar, perquè no es vol desfer exactament de tota la planta, i al final anuncia que fa fora al carrer a quasi tota la plantilla. I tornen a aparèixer els governs i les seves ocurrències, aquesta vegada aprovant una moció.
Què va aprovar el Congrés?
PSOE i PP van aprovar al Congrés la iniciativa del BNG, una moció per la “intervenció pública temporal per la seva posterior venda a un inversor personal que garanteixi un projecte industrial viable, per al manteniment de l’activitat industrial i dels llocs de feina a la factoria d’Alcoa a San Cibrao”. De veritat que la solució segueix sent la intervenció, per què? Durant quant de temps?
Què amaga el govern i por què li dóna suport el PP?
El govern té un projecte anomenat Agenda 2030 que té l’objectiu de reformar l’economia per fer-la més sostenible. Per què no aprofita el govern l’oportunitat de posar la seva agenda en pràctica directament, en lloc d’intervenir temporalment a la planta, per vendre-la a una empresa privada?

La “intervenció temporal” és pa per ara i fam per demà, perquè tot el pla de transició ecològica que actuï sota criteris de rendibilitat d’empreses privades portarà més tard o més d’hora costos socials, en llocs de feina, saqueig de serveis públics, condicions de vida i laborals. La intervenció temporal només servirà perquè el govern de torn, sigui PSOE-Unides Podem o PP, torni a invertir milions i milions dels diners públics en posar la planta al gust del futur comprador; que se sumin als milions i milions de subvencions que va rebre Alcoa i que sembla que no pensa tornar. Aquesta és la idea de PSOE i PP: continuar les polítiques neoliberals d’aquests darrers anys posant tots els recursos públics a la disposició del capital privat.

Aquesta transició ecològica de la qual PSOE-Unides Podem parlen és una altra mentida més si no es porta a terme mitjançant la nacionalització de les elèctriques i les empreses estratègiques com Alcoa i AluIbérica. És l’única garantia de no destruir més llocs de feina i posar-ho al servei de les necessitats socials, aguditzades sota la pandèmia per a la majoria de la població treballadora.

En definitiva, veiem per San Cibrao el mateix pla que per les plantes de Corunya i Avilés.

I per a això quant de temps? Per a això quant de temps de lluita dels i les treballadores, temps de vaga, de passar fred, de viatjar a Madrid? De veritat seguim pensant que existeixen els reis mags? De veritat les direccions sindicals segueixen pensant que la Xunta del senyor Feijóo farà alguna cosa per conservar els llocs de feina, quan està deixant morir la indústria de Galícia? De veritat les direccions sindicals que ja van firmar la venda de Corunya i Avilés, segueixen confiant en aquests governs que encara després d’un any no garanteixen el projecte viable? De veritat la classe obrera seguim pensant que la solució és una INTERVENCIÓ del govern capital i no una NACIONALITZACIÓ sota control obrer?

No sembla difícil nacionalitzar. La desnacionalització va ser ben fàcil: el que abans era públic va passar a mans privades el 1998 quan l’estat va vendre a Alcoa aquestes fàbriques. Tampoc el rescat als bancs el 2008 va ser tan complicat: van nacionalitzar les pèrdues, van privatitzar els beneficis, i van fer vida de burgès.

Però davant del pla claríssim dels directius d’Alcoa des de fa anys, i la col·laboració dels governs, les direccions sindicals segueixen responent amb el “que se salvi qui pugui”. Ara que li toca a San Cibrao, segueixen plantejant mobilitzacions dividides com si fossin problemes diferents per ser fàbriques o empreses diferents. I no ho són. Com demostra la història fins ara, el problema seguirà si això es frena de manera dividida. La unitat fa la força.
Corrent Roig i la Lliga Internacional dels i les treballadores insistim en el fet que l’única solució per garantir els llocs de feina i el manteniment de la indústria sostenible a Galícia és imposar la nacionalització de les indústries estratègiques com Alcoa i AluIbérica.