Per Corrent Roig
Amb la Unió Europea en crisi, la Corona desacreditada i el govern del PP ofegat per la corrupció, el conflicte català ha deixat encara més en evidència el govern i el règim monàrquic. El xoc de trens resultat de l’1 d’octubre va convulsionar el panorama polític i va despullar totes les organitzacions polítiques, obligades a prendre posició davant el xoc entre: d’una banda, l’ampli moviment de masses mobilitzat per exercir el dret a l’autodeterminació i, de l’altre, el règim monàrquic amb el suport de l’Ibex 35 i de la UE, disposat a impedir-ho i a restablir la unió forçosa a través de la repressió de l’Estat.
La responsabilitat de la CUP
La CUP tenia l’obligació de dir la veritat sobre el frau que estava cometent la direcció independentista i denunciar la traïció del Govern, que va entregar les institucions catalanes sense cap resistència i va acatar d’entrada les eleccions imposades.
La CUP, abans de l’article 155, havia expressat de manera clara que ja no participaria en cap més parlament autonòmic. La seva responsabilitat era molta, doncs tenia la suficient influència política als CDR i moviments socials com per encapçalar un moviment popular pel boicot a les eleccions de Rajoy i la monarquia i exigir a Puigdemont, ERC i PdCAT que no les reconeguessin i les boicotegessin.
Però no van fer res d’això. Pel contrari, van bolcar els seus esforços en preparar unes “eleccions netes” i van convertir els CDR, que van néixer com a espais de lluita per defensar el referèndum i el seu resultat, en espais controlats burocràticament, supeditats políticament a ANC i Òmnium i dedicats a fer campanya electoral. La CUP tenia una responsabilitat molt gran en relació als CDR, però amb la seva política d’ala esquerra de l’independentisme oficial, els ha sotmès a l’ANC-Òmnium (corretges de transmissió del Govern), en comptes de construir-los com a eix independent i alternatiu de reagrupament popular davant la capitulació de l’independentisme oficial. Els CDR, convertits en proveïdors d’interventors i apoderats de les candidatures independentistes i en cantors de nadales davant els ajuntaments, han quedat condemnats a la seva desaparició.
Al llarg del mandat de Puigdemont, durant les jornades prèvies i posteriors al referèndum, i també durant la campanya electoral, la CUP ha aparegut com a una força auxiliar del Govern, no pas com una força alternativa. Per això, quan Puigdemont i ERC han apel·lat al “vot útil”, ha patit una enorme patacada electoral i ha acabat quedant en la pitjor situació parlamentària possible, minvats a quatre diputats i sotmesos al xantatge permanent de JxCat i ERC.
La pregunta ara és què faran davant el nou govern que formin JxCat i ERC, el qual, tot i vivint en conflicte amb el govern central, no trencarà la submissió al marc constitucional i aplicarà uns pressupostos antisocials d’austeritat, adaptats a les regles marcades per Rajoy-Montoro i la UE.
Els cridem a no sotmetre’s a JxCat i Esquerra i a trencar qualsevol supeditació política a ANC i Òmnium, a no encobrir la capitulació i a donar suport a les mobilitzacions socials: a les que vagin contra el govern de Madrid i a las que siguin contra el proper govern “independentista”.
Els Comuns i Unidos Podemos
Unidos-Podemos, juntament amb els Comuns,s’han convertit poc de temps en l’ala esquerra del règim monàrquic. El 21-D Xavier Doménech deia que “l’origen de les eleccions era il·legítim però que el seu resultat és absolutament sagrat”. Als Comuns-Podem, que havien deslegitimat els resultats de l’1 d’octubre, no els hi va costar gens ni mica ficar-se de cap a la campanya electoral, tot respirant alleujats pel retorn a la cleda constitucional.
Tant Unidos-Podemos com els Comuns, que deien que estaven pel dret a decidir, tenien l’obligació democràtica de defensar el referèndum unilateral un cop que l’Estat es negava en rodó a pactar-lo. Abans de l’1 d’octubre Pablo Iglesias “resava” perquè no es celebrés el referèndum. Després de l’1 d’octubre el mateix Iglesias va arribar a declarar que “els independentistes han contribuït a despertar el fantasma del feixisme a España”. Amb això, el que feia era embellir el règim monàrquic hereu del franquisme, que sempre ha donat aixopluc al feixisme i que, quan ha calgut com ara, hi ha recorregut com a força auxiliar per defensar la unitat forçada d’Espanya.
Amb aquesta política i sota la justificació que el referèndum era “il·legal”, els Comuns han legitimat en els fets el 155 i han avalat la negació del dret d’un poble a decidir el seu futur. On han quedat les proclames del primer Podemos contra el bipartidisme?
Republicans de diumenge, des que van arribar al Congrés dels Diputats no han ni tan sols despentinat la Corona. No han volgut entendre que el referèndum català era un element de primera importància en la lluita general dels treballadors/res i els pobles de l’Estat contra el règim monàrquic. De fet, no han mogut un dit arreu de l’Estat en solidaritat amb el poble català.
Amb la política de “ni DUI ni 155” i col·locant al mateix nivell la declaració d’independència i el 155, han legitimat de fet l’actuació de Rajoy. Mentrestant, segueixen apel·lant a impossibles majories parlamentàries a Madrid i a impossibles referèndums pactats. És que no ha quedat clar que amb un règim hereu del franquisme no es pot pactar el dret a decidir? És que el PP, C’s i PSOE no han deixat prou clar que no negociaran ni pactaran cap consulta que pugui qüestionar la unitat d’Espanya?
“Apòstols de la “nova política”, s’han acomodat de tal forma a les institucions del règim que no es mouen un mil·límetre dels límits i la legalitat d’aquestes. Les seves promeses de política social ho són en el camp de joc marcat per Montoro i la UE. Però si volen drets i transformació social han de tenir clar que sota aquest règim que té com a prioritat el pagament del deute públic als bancs, que obeeix als amos de l’Ibex 35 i Brussel·les i que ataca drets i llibertats, és impossible aconseguir-los. La lluita pels drets i llibertats no pot estar sotmesa ni a càlculs electorals ni a una institucionalitat antidemocràtica enemiga de la classe treballadora i dels pobles.