Publicat a Socialist Voice, organ de prensa de International Socialist League – ISL (partit simpatitzant de la LIT-ci a la Gran Bretanya)
CORBYN I LA LLUITA CONTRA L’AUSTERITAT I LA GUERRA
La conferència laborista i el vot parlamentari respecte els bombardejos a Síria han mostrat, per a tots els que tinguin ulls per veure-ho, que l’esquerra laborista no combatrà pas la seva ala dreta.
En nom de la “unitat”, Corbyn ha dit que no expulsarà ni els membres favorables a la guerra ni els favorables a les retallades del seu “gabinet a l’ombra” [1]. En una carta als membres del partit, Corbyn i el líder dels diputats laboristes, Tom Watson -un dels 66 parlamentaris que van votar a favor de l’acció militar-, van afirmar que les crides a expulsar els parlamentaris pro-guerra signifiquen “abús i intimidació”, i que aquestes opinions “no tenen lloc a la política. I el partit com un tot no acceptarà aquesta conducta de qualsevol sector d’on provingui”. Això va enfortir encara més la dreta laborista i va mostrar que Corbyn es veu incapaç de trencar amb ella.
Síria
El líder laborista tenia una posició ferma d’oposar-se al govern, però la seva decisió va ser permetre la “llibertat de vot” dels diputats laboristes. La principal portaveu del laborisme sobre l’assumpte de la guerra, Hillary Benn, secretaria “a l’ombra” de Relacions Exteriors, va aconseguir el seu objectiu.
La majoria del Comitè Executiu Nacional està en contra dels bombardejos, com també ho estan els dirigents dels sindicats. A més, Corbyn tenia el mandat dels membres del partit d’oposar-se a la guerra i als bombardejos (el 75% estaven en contra). A més, cada vegada hi augmenta l’oposició als carrers del Regne Unit i d’Europa.
Corbyn va dir als parlamentaris que el suport o l’oposició als bombardejos era una “qüestió de consciència”, com si, alguna vegada, els bombardejos imperialistes poguessin fer-se per raons humanitàries!
Hi ha un altre aspecte de l’opinió antibel·licista de Corbyn que requereix ser examinat: la Coalició Stop the War (STWC), a la vegada que s’oposa als bombardejos, sembla ser acrítica respecte Al-Assad, difonent un article de Len McCluskey, secretari general del sindicat UNITE, que afirma:
“La veritat és que hi ha necessitat d’un acord de pau entre el règim d’Assad i els seus principals oponents, camí cap a una administració de transició que podria d’aquesta manera derrotar l’Estat Islàmic. Durant molts anys, el Primer Ministre ha treballat contra un acord semblant.”
Aquesta, però, és la mateixa “perspectiva” dels imperialismes dels EEUU i de la UE que estan bombardejant i pretenen apuntalar la brutal dictadura d’Assad que ha assassinat més sirians que l’ISIS.
Alguns articles de la web de la STWC argumenten que és impossible combatre Al-Assad i l’ISIS a la vegada. La STWC i Corbyn necessiten explicar clarament la seva posició respecte Al-Assad.
McCluskey i el “disparar a matar”
Recentment, Len McCluskey va atacar la crítica de Corbyn a la política de “disparar a matar” adoptada a París després dels terribles esdeveniments. Tots saben el que aquesta política significa, com l’infame cas de l’assassinat a Londres de l’electricista brasiler, Jean Charles de Menezes, l’any 2005 a mans de la policia de seguretat, així com molts altres casos al Regne Unit i França.
Corbyn hauria de fer alguna cosa més que criticar la política de “disparar a matar”; hauria de fer una campanya per a prohibir aquesta política al Regne Unit, així com totes les morts que han tingut lloc sota custòdia policial. En cap cas hi ha hagut cap enjudiciament.
Com va explicar Stephanie Lightfoot-Bennett, germana de Leon Patterson (mort sota custòdia policial): “Famílies i Amics Units ha estat format per a lluitar per justícia, canvi i l’obligació de respondre. De 4800 morts de detinguts des del 1968, cap oficial de policia ha estat pres” (http://www.irr.org.uk).
Programa econòmic
A la conferència del Partit Laborista, John McDonnell va dir de Karl Marx: “Podríem no estar d’acord amb les seves conclusions sobre què fer amb el sistema, però per comprendre realment com funciona el sistema, ens facilita anàlisis interessants que han estat construïdes per l’economia clàssica tradicional” (comentaris com aquests son tradicionals en el laborisme: veure l’article de l’arxiu de Bill Hunter sobre aquest punt a la direcció web http://litci.org/es/lit-ci-y-partidos/partidos/isl-inglaterra/el-laborismo-la-clase-obrera-britanica-y-el-marxismo/).
Per a McDonnell, la teoria de Marx i la pràctica sobre com acabar amb el capitalisme és, però anar massa lluny. En comptes d’això, la direcció de Corbyn ha escollit un conjunt de consellers econòmics, incloent “capitalistes d’esquerra” com l’americà Joseph Stiglitz i Danny Blanchflower (que va formar part del Comitè de Política Monetària del Banc d’Anglaterra entre l’any 2006 i el 2009). El comitè laborista busca utilitzar les desgastades idees keynesianes i els seus “pensadors capitalistes d’esquerra” que busquen salvar el capitalisme i no enderrocar-lo.
El Partit Laborista: un partit de l’establishment
La lluita de classes ha donat al Partit Laborista moltes oportunitats des dels anys 80 per a combatre l’austeritat, però ha fracassat. Prèviament, sota la direcció de “Ed el Roig” [2], escollit per les burocràcies sindicals, les decisions estaven orientades a unificar-se amb l’ala dreta, tot i la pressió enorme de la classe treballadora davant de cada decisió rellevant. S’escoraven consistentment cap a la dreta.
Dos exemples significatius van ser les negatives de Miliband de donar suport a les vagues estudiantils de l’any 2010 i a les vagues de treballadors públics el 2011. No hi ha indicis que el laborisme actuarà d’un mode diferent amb la direcció de Corbyn.
El Partit Laborista és un partit de l’establishment, un partit “obrer-burgès”, i Corbyn no és cap revolucionari. Ell només busca salvar el laborisme de la seva actual decadència i mantenir la unitat amb l’ala dreta, sense canviar el seu caràcter procapitalista.
Els diem a la joventut i a la classe treballadora que Corbyn no encapçalarà el camí per a treure’ns de la nostra misèria, però defensarem qualsevol mesura progressiva que implementi contra la dreta laborista o els atacs del govern conservador. Tot i que, les mesures progressives, perquè tinguin efecte, han de formar part d’un programa anticapitalista i revolucionari, encarat a la lluita pel socialisme.
[1] Al Regne Unit existeix la tradició que el partit opositor formi un “gabinet a l’ombra” amb els mateixos ministeris que el gabinet del govern.
[2] Ed Miliband, líder laborista entre 2010-2015.