Escrit per Florence Oppen, militant de Workers’ Voice  dels EEUU,  8 març 2016

Què és la ideologia de l’apoderament?

Les teories de l’apoderament tenen un origen complicat i un desenvolupament bastant pervers. Les seves primeres formulacions van sorgir en la dècada dels 70 -amb els debats sobre dependència i “modernització” dels “països endarrerits”- i la seva retòrica i conceptes van ser cooptats per l’ONU i moltes ONG directament i indirectament lligades als EUA per fer front a l’ascens de les dones en lluita.

En boca de l’ONU, el Banc Mundial, les grans empreses, els acadèmics i institucions que promouen la versió oficial de l’apoderament, la lluita de les dones pel seu alliberament ha d’avançar com a una lluita individual per col·locar-les en situacions de poder econòmic, polític o social dins de l’actual estructura capitalista i opressiva:

“Si volem crear unes economies més fortes, aconseguir els objectius de desenvolupament i sostenibilitat convinguts internacionalment i millorar la qualitat de vida de les dones, les famílies i les comunitats, és fonamental donar poder a les dones perquè participin plenament en la vida econòmica, en tots els seus sectors.” [1]

Quines són les victòries a què aspira l’apoderament i l’anomenada “tercera onada feminista” que la promou? Que hi hagi més dones presidentes, més dones directores d’empresa, més dones actrius i científiques, més dones multimilionàries, que més dones rebin “microcrèdits” a l’Índia per començar el seu negoci o que puguin cursar cursos de capacitació per ascendir a les empreses. I tot això amb l’objectiu d’enfortir “les nostres economies”, és a dir, el sistema que explota el treball del 99% per al benefici i l’acumulació de l’1%, a més de destruir el planeta.

A sobre del frau de l’apoderament, només cal veure l’eslògan de la cimera a Nova York aquest mes de març de 2016 organitzada per l’ONU i les multinacionals agrupades al voltant de l’apoderament: “Equality Means Business” (Igualtat vol dir negoci) [2], tota una declaració d’amor imperialista. I on quedenels interessos de les dones en tot això? El discurs de l’apoderament de les dones va sorgir per frenar, captar i desviar les lluites col·lectives de les dones i de les organitzacions sindicals per millorar els drets de les treballadores que estaven en auge a la dècada dels 70.

L’apoderament (empowerment): una vella ideologia amb un nou nom

La idea implícita de la teoria de l’apoderament és que “no cal canviar de societat per acabar amb el masclisme i les altres formes d’opressió, sinó que les dones poden aconseguir més ‘poder’ dins de la societat actual. I a més, aquesta lluita per ‘poder’, és a dir, per ocupar les posicions de poder polític i econòmic prestigioses que avui gairebé monopolitzen els homes, és una lluita individual i no col·lectiva“.

Més aviat, segons l’ONU, el Banc Mundial i els governs imperialistes, és una lluita que ja no és lluita, sinó que té a veure amb més educació, tallers, cursos, “trainings”, micro-crèdits, beques, assessories i coses per l’estil; tenen a veure amb esforçar-se més en lloc de qüestionar les regles del joc. L’apoderament és un procés que es dirigeix a les dones de la classe dirigent i de les capes mitjanes (les professionals) però en cap cas a les treballadores, encara que tingui una retòrica enganyosament oberta.

Bàsicament és una versió nova de la ideologia meritocràtica que promou el capitalisme, la del “self-made man”, ara la “self-made woman”: si les dones s’esforcen, són dures i fan sacrificis, podran aconseguir més poder. No és altra cosa sinó una nova forma d’individualisme i una renovació del marc fictici de la lliure competencia.

La teoria de l’apoderament no diu altra cosa que el capitalisme hauria de desenvolupar tàctiques i formes especials per ajudar a les dones a competir amb els homes pels millors llocs. Perquè la meitat de la humanitat, les dones, se senti “més representada” en aquesta societat que les explota, les oprimeix, les viola i les mata, i per tant per al sistema en el seu conjunt sigui -imaginem- més tolerable.

El que importa és per a qui es governa i com

Ara, per exemple en la campanya electoral als EUA, hem de sentir coses similars de Hillary Clinton i els qui li donen suport. També les vam sentir de Cristina Kirchner (Argentina), Laura Chinchilla (Costa Rica), Michelle Bachelet (Xile), Dilma Rousseff (Brasil) o Angela Merkel (Alemanya) quan es presentaven a les eleccions: que la seva victòria seria, per extensió, la victòria de totes les dones i, de vegades, fins i tot que oposar-se a la seva candidatura era ser masclista o xovinista.

Ser dona, no ens hem cansat de dir-ho, no garanteix cap programa polític progressiu, ja que Hillary Clinton, gran amiga de les corporacions, en particular de Walmart, que té sancions per discriminació salarial cap a les dones, no és cap garantia que els problemes actuals de la majoria de les dones, que són dones treballadores i camperoles, es resolguin. Ni Clinton ni Merkel (ni Thatcher en el passat) tenen res de progressiu, són dones que vénen de la classe dirigent, amb les que les dones treballadores no tenen la més mínima confluència.

I és hora d’enfrontar i qüestionar durament la “política de la identitat”, gairebé hegemònica des del gir neoliberal dels 90. La identitat personal és només una superfície més llisa o rugosa sobre la qual projecta o amb la qual es fa política. Però la que sí és política és la lluita col·lectiva, organitzada i conscient. Aquesta segueix sent la política que organitza la nostra societat de classes. És una lluita que en les eleccions s’expressa de manera deformada, perquè les forces socials que representen els interessos de les grans multinacionals i conglomerats financers s’organitzen per trobar un o una candidata que podrà renovar la promesa de la “democràcia”, “il·lusió”, “igualtat” o el que toqui, per aplacar i cooptar les lluites i obtenir un nou mandat “democràtic” que legitimi la seva actuació. I nosaltres, les treballadores i treballadors, caurem en la farsa de la política de la identitat o reconeixerem que hi ha dos partits de la burgesia imperialista (republicans i demòcrates) organitzats disputant-se el poder polític?

Les dones treballadores i el poder

Per a les dones treballadores, el 99% de les dones, el 8 de març no ha de ser un dia “d’apoderament”, és a dir, un dia per celebrar aquelles que van aconseguir difícilment inserir-se en posicions de poder i alegrar-se per elles. Ha de ser un dia per qüestionar les estructures de poder i, per ser més precisos, per debatre com l’opressió de les dones es combina amb l’explotació de la classe treballadora en el seu conjunt, com aquesta opressió no és només un fenomen ideològic, sinó que té una base material: d’una banda l’invisible treball reproductiu (que inclou el treball esclau domèstic) assignat de facto a la família i per la societat a les dones, i per l’altre la discriminació sistemàtica de les dones que condueix a una major explotació (salaris més baixos, més precarietat, facilitat d’acomiadament, treballs menys qualificats, etc.).

A més, per desgràcia, la societat en què vivim, en què les dones treballadores haurien simplement de buscar “apoderar-se”, s’acomoda també molt bé a la violència masclista, que mata desenes de milers de dones; de les violacions i l’assetjament; de les execucions de dones per casos d’infidelitat: de la discriminació de les dones no heterosexuals o que no s’identifiquen tan sols com a “dones” (grans sectors del col·lectiu LGBTI). És aquesta la societat en la qual ens volem donar poder?

Llavors, la pregunta per aquest 8 de març és: anem a buscar “l’apoderament” individual en aquesta societat, només accessible a les capes mitjanes altes, o anem a organitzar-nos amb la resta dels explotats per lluitar per les nostres reivindicacions, prendre el poder i canviar de societat?

 

[1] http://www.unwomen.org/es/partnerships/businesses-and-foundations/womens-empowerment-principles

[2] http://weprinciples.org/